He pujat el Mt. Blanc en tres ocasions però la primera vegada que hi pujo tinc 22 anys i hem decidit anar-hi el meu germà Joan, el meu amic Santi Pujolàs i jo. Sortir de Vic i anar a pujar el Mt. Blanc i la punta Gnifetti, al massís del Mt. Rosa, no és que es pugui considerar una expedició però crec que pujar al cim més alt dels Alps es mereix un bon respecte.
Ho tenim tot a punt. Sortim de Vic una matinada de setembre de 1996 aprofitant el pont de la diada. El viatge en cotxe fins a Chamonix és d’unes set hores i de fet sort en tinc que en Santi i en Joan s’aniran alternant la conducció, ja que a mi no m’ha agradat mai conduir. Pràcticament tot el trajecte és per autopista. Això significa haver de passar peatges contínuament. I és que anar a pujar el Mt. Blanc no resulta gens barat si es té en compte la gasolina, els peatges, els àpats, el refugi… i altres extres que sempre van sortint pel camí.
Cap al migdia arribem a Les Houches, molt a prop de Chamonix, on passem la nit en un càmping on havíem encarregat lloc des de Vic. A l’endemà, a punta de dia, recollim les coses i preparem tot el material per a l’ascensió, ja que a Les Houches mateix hi tenim el telefèric que ens fa guanyar 800 m de desnivell i ens deixa pràcticament al punt on agafem el tren cremallera (semblant al de Núria). Aquest ens porta fins a l’estació terminal del Niu de l’Àguila (2.372 m).
Un cop fora del tren, carreguem les motxilles i comencem l’ascens cap a Gouter, intentant sortir del gran grup de gent que també puja cap amunt. Per un camí molt ben marcat, arribem al glaciar del Tete Rousse (3.167 m) on fem una petita parada abans de continuar. Seguidament sortim del glaciar i tornem a entrar en un terreny rocós, una mica exposat i amb una mica de gel en alguns punts. Passem la perillosa bolera que, segons diuen, és el punt amb més accidents de tota la ruta (es tracta d’un corredor mixt de roca i gel d’uns trenta metres de longitud, que s’ha de passar el més ràpid possible perquè la caiguda de pedres és inevitables). Continuem pujant per un terreny completament pedregós. Cal destacar la timba que tens en algun dels vessants, tot i que en els llocs més exposats hi ha passamans que permeten assegurar-se els qui no ho veuen clar.
La llarga pujada al refugi
Finalment arribem al refugi de Gouter (3.817 m) on hi passem la nit. És un lloc caòtic i saturat de gent, on tot i havent fet la reserva amb molts dies d’antelació, els guardes s’ho maneguen tot a la seva manera. Un autèntic caos! Per sort podem dormir on ens toca ja que molta gent ho ha de fer a terra o sobre mateix de les taules del refugi.
Pels voltants de la 1´30 de la matinada tothom s’aixeca i va al grà per esmorzar, preparar el material i encordar-se per poder començar a tirar amunt. La nit és ben estrellada, sense massa fred i gens de vent. Una filera de frontals pujant cap al Domo de Gouter t’indiquen el camí a seguir cap a un cim impossible de perdre’s, a no ser que sigui per alguna incidència deguda al temps. Amb en Santi i en Joan portem un bon ritme, no és que sigui molt ràpid però sí constant i és per això que mentre pugem anem passant a altres cordades.
En arribar al Refugi de la Vallot (4.362 m) fem una petita parada per hidratar-nos i menjar alguna cosa tot i que tots tres ens trobem bé i de moment responem degudament a l’alçada. A partir d’aquí guanyem més desnivell per uns pendents més inclinats i hem de passar un parell o tres de petites esquerdes. Finalment comencem l’estreta, fina i llarga aresta de les bosses, el que significa que estem a la part final abans d’assolir el cim. Tot i així, és un tram que s’ha de vigilar molt perquè coincideixes amb gent que baixa del cim i per tant cal extremar la precaució a l’hora de creuar-nos, ja que hi ha gent que no és que vigili massa. No sé fins a quin punt és recomanable anar encordat en aquest lloc perqueè en cas de caiguda, o ets molt ràpid en tirar-te al vessant contrari o tots van avall. Finalment arribem al cim on no hi ha cap creu ni cap mena de fita que ho indiqui però no hi ha dubte que estem al punt més alt dels Alps, ja que no hi ha res més amunt. El dia és magnífic, no fa massa fred i podem veure Chamonix als nostres peus. Acabem d’aconseguir el cim del Mt. Blanc! Fem algunes fotos per immortalitzar aquests moments de felicitat!
Mentre ho anem celebrant amb anècdotes, ja ens trobem al cotxe creuant el túnel del Mt. Blanc, un túnel que es va trigar vuit anys a construir. Inaugurat l’any 1965, té un total de 11,6 km que són els que separen França d’Itàlia a través d’un forat a la muntanya. Quan tornem a veure la llum del dia ja som al cantó italià, on poc després podem divisar el Mt. Rosa i sobresurt la punta Dufour, el punt més alt del massís. Tot i així, nosaltres volem pujar la punta Gnifetti on s’hi troba el refugi més alt d’Europa.
Finalment arribem a Staffal i aquí és on agafem el telefèric que ens aproxima al pas Salati (2.976 m). A partir d’aquí comencem a caminar per un camí bastant inclinat però molt ben senyalitzat que puja per un esperó rocós per després baixar cap al coll Stolenberg. Un cop passat aquest coll, el camí es torna a enfilar fins arribar al telefèric de punta Indrem. A partir d’aquest punt, la pujada es suavitza i el camí acaba convertint-se en una travessa fàcil pel glaciar Indrem, que acaba altre cop en un esperó que separa els dos glaciars. Aquest punt és on el camí es divideix en dos; nosaltres agafem el corriol que puja empinat i incòmode però es pot anar assegurat amb una corda tota l’estona si un ho desitja. Un cop a dalt només ens queda travessar un petit glaciar i després pujar per una petita ferrada que ens acaba portant al refugi Gnifetti.
El dia següent sortim del refugi i agafem la traça que passa pel glaciar Garstelet. Els primers metres són fàcils i còmodes, però a mesura que anem pujant, el glaciar cada cop té pendents més pronunciades, sobretot al seu pas per la piràmide Vincent on a partir d’aquest punt ja no hi ha repòs fins arribar al coll de Lys.
Refugi Gouter
Aquest ampli coll és un enorme plateau amb unes vistes fenomenals que ens deixen observar a l’horitzó el cim del Matterhorn, també conegut com el Cerví. Des d’aquí continuem en direcció sud-est, perdent una mica d’alçada, la mínima, per llavors girar ràpidament i encarar una llarga pala que passa per sota dels seracs del Ludwishoche. La traça continua pujant, ara suaument, fins arribar a un petit coll i des d’aquí encarar la rampa final que condueix directament a la punta Gnifetti on s’hi troba el refugi Margarita.
Estem tots tres al refugi més alt d’Europa, un refugi que es troba mig penjat en una estructura de formigó armat, suspès sobre un buit brutal a la cara sud del mateix pic. Realment es pot pensar que és de bojos construir una cosa així aquí dalt. Però per altra banda, estar asseguts uns moments en una taula del refugi, observant el paisatge i fent una coca-cola celebrant els dos cims de 4.000 m que hem fet, no té preu!
Coll de Lys