El meu primer vuit mil no podia néixer d’enlloc més que d’una de les “meves” muntanyes que tant i tant estimo, el Puigmal. Tenir l’oportunitat de formar part d’una expedició a l’Himàlaia no passa cada dia, però si a més tota la història comença pujant el Puigmal, encara ho fa tot molt més especial.
És un dissabte de maig i com sol ser habitual em dirigeixo al Puigmal. Avui però ho faig acompanyat d’en Rafel Colomer, un gran amic de Vic. Hem deixat el cotxe al pla de les barraques per sortir de les grans aglomeracions que hi solen haver quan puges des de Fontalba. Fa un dia sensacional, d’aquells que un cop estàs aquí dalt, t’oblides de tots els problemes de la vida diària. Mentre anem pujant cap al pas dels lladres, ens anem explicant anècdotes, unes de més bones, d’altres no tant. De totes maneres, pel que fa a mi, sempre intento oblidar els problemes i al final sempre acabo parlant de nous reptes i de nous somnis alpinístics. És aquí quan entrem a parlar dels vuit mils i és quan li dic a en Rafel que intentar-ne com a mínim un, per a mi seria un gran somni. Seguidament em comenta que coneix una noia de Vic que justament aquest any vol intentar-ne un però ell no sap quan, ni quin vuit mil ni amb qui hi anirà. En aquest mateix instant penso que les coses sempre passen per algun motiu, però que justament hagi estat aquí, en un lloc tan especial com és aquest, ha estat per dir-me que aquesta és la meva oportunitat! Li demano a en Rafel si em pot donar el mòbil de la Carme, la noia que hi va, i tot i que donar un número és molt delicat, ell em coneix i sap perfectament la bona utilitat que en faré. No arribo ni al pas dels lladres que ja li he enviat un missatge a la Carme dient-li qui sóc i que m’agradaria parlar amb ella. A partir d’aquí el destí dirà si em dóna una oportunitat o no.
Després de fer cim al Puigmal comencem a baixar, aquest cop però amb el neguit de quan tindré cobertura per veure si la Carme haurà contestat o no. I poc abans d’arribar al cotxe rebo un missatge d’ella que em diu per quedar la següent setmana a Vic. Havia estat un dissabte perfecte! Pujar el Puigmal amb un amic i esperant una trobada amb una noia que no sabia ni qui era però que em podia ajudar a complir un somni!
Passats tres dies, conec la Carme. La veritat és que es tracta d’una noia simpàtica i molt agradable, d’aquelles que a primera impressió aniries amb ella a on fes falta. Em comenta que formarà part d’una expedició amb l’Oscar Cadiach, personatge emblemàtic al món de l’alpinisme, ja que va ser el primer català en pujar l’Everest. El vuit mil que han escollit és el Manaslu, un dels vuit mils encara pendents de l’Oscar dins els catorze. Es tracta d’un cim que dins de tot no és pas molt tècnic però sí perillós en el tema allaus, sobretot entre els C1 i C3. Així ho marquen les estadístiques, que l’assenyalen com a un dels més perillosos i això, essent el primer que m’agradaria intentar, fa rumiar una mica. Tot i així, és una oportunitat massa bona com per deixar-la escapar i aquella mateix vespre li demano a la Carme si tinc possibilitat d’afegir-m’hi. Per la seva part no hi posa cap inconvenient però com és normal em comenta que li ha de demanar a l’Oscar. Dos dies més tard em truca i em diu que l’Oscar tampoc no ha posat cap inconvenient per anar amb ells al Manaslu el pròxim Setembre!
Els més de tres mesos que encara tinc per endavant abans de marxar al Nepal em serveixen per entrenar encara més, per conèixer l’Oscar a Tarragona i per preparar tot el material que es necessita per un repte així. A més, durant aquests mesos s’hi han afegit en Josep de Barcelona i en Gabriel de Sant Cugat, aquest segon el metge de l’expedició.
Som a principis de Setembre i ens trobem tots a l’aeroport per volar a Katmandú, escala a Brussel·les i Nova Delhi. Després d’hores de vol arribem a la capital del Nepal. Només de sortir de l’aeroport ens esperen membres de l’agència Seven Summits i un d’ells ens posa una cata al coll (mocador amb insignes budistes per donar-te la benvinguda i per protegir-te de tot) a cadascun de nosaltres. Katmandú és una ciutat caòtica, molt atapeïda i amb molta contaminació, però per sort només ens hi hem d’estar dos dies, just per tramitar papers i fer les últimes compres. Aquí coneixem els altres membres que compartiran permís de camp base amb nosaltres i amb qui estarem pràcticament fins al final de l’expedició. Ells són en Javi de Tarifa, la Rosa d’Astúries, en Richard de Perú i en Nacho d’Argentina. Abans de marxar de Katmandú fem dues visites: una al Monkey Temple i l’altra a Budha Nat, aquest segon és el centre budista més important del Nepal.
Cavalls del vent onejant
Arriba el dia de marxar cap a Arughat Bazar. La primera part la fem en bus fins arribar a un petit poble on ens espera un camió 4×4 i aquest, a partir d’aquí, serà l’únic medi per poder continuar. Davant nostre vuit hores per una carretera, si es pot dir així, en unes condicions lamentables. Res de seients ni d’estar còmodes, ben bé el contrari, tirats sobre els equipatges de la zona de càrrega del camió, sobrevivint als bots i a les continues sacsejades que patim durant tot el dia. Hi ha trams on el camió queda atrapat pel fang i l’única solució és baixar i fer-se camí amb l’ajuda de pales i aixades. També resulta un gran problema trobar-se un altre vehicle de cara però, no saps mai com, se n’acaben sortint i al final sempre acabes passant. Finalment al vespre arribem a Arughat (570 m) on hi passem la nit, just el dia de la Diada Nacional de Catalunya.
Des d’Arughat farem un dels trekkings més espectaculars, i per sort encara poc freqüentats, que es poden fer a l´Himàlaia. La pujada fins al camp base del Manaslu durarà uns vuit dies, passant per petits poblets com Jagat, Nyak, Ghap, Namrung…entre molts d’altres. Uns paisatges autèntics i purs que et van endinsant en l´Himàlaia més profund. Des de moltíssimes cascades d’aigua per tot arreu fins a passar per boscos encantats guardats per pics feréstecs i abruptes com mai havia vist. Tot això travessant ponts que pengen per sobre de barrancs on hi passa el riu Bhudi Gandaki. A moltes de les petites poblacions per on passem ens donen la benvinguda nens i nenes amb una tendresa excepcional que mica a mica es va apoderant de mi…En un moment del trekking arribem a una aldea petita on hi ha un nen nepalès d’uns set anys, amb la cara cremada, que aconsegueix despertar-me la part més sensible. La part més tendre i paternal s’apodera de mi per uns moments, cosa que mai em passa a la vida diària.
L’Enric més tendre
Després de sis dies de trekking finalment arribem a Samagaon (3.530 m), l’últim poble habitat abans de pujar cap al Camp Base. Aquí hi descansem un dia, cosa que ens va bé per organitzar de nou tot l’equipatge que fins aquí ha arribat amb mules. A partir d’aquí les dones són les encarregades de pujar tota la càrrega fins al Camp Base. Samagaon també és el primer lloc des d’on veiem per primera vegada el Manaslu, una muntanya imponent formada per dos cims, el principal a l’esquerra i el seu pinacle a la dreta.
Per fi pugem al Camp Base (4.810 m) en un dia emboirat i molt humit, cosa que fa que hi arribem completament amarats. Tot i així ens reben membres de l’agència amb tota la logística muntada i donant-nos la benvinguda amb un te calent que ens retorna a la vida. El camp base està format per altres expedicions tot i que la més important és la del Russell Brice, un neozelandès que es dedica a muntar expedicions a diversos vuit mils en unes instal·lacions amb unes comoditats desmesurades.
A l’endemà decidim fer un portament de material uns 200 m més amunt, just abans de l’entrada al glaciar. Un cop ho tenim tot ben aposentat, entrem al glaciar amb la intenció de caminar una mica més amunt i així aclimatar una mica més. Al cap d’una estona es posa a nevar i decidim baixar altre cop. De fet ens quedem a pocs metres abans d’arribar a unes tendes del Russel Brice que té instal·lades just a sota del C1 (5.500 m).
Sense cap dia de repòs, l’endemà mateix decidim pujar tots set, però aquest cop fins al C1 amb l’idea de dormir-hi. El recorregut és per un glaciar amb alguna esquerda però amb poc desnivell, exceptuant la part final on hi ha un parell de pales a superar abans d’arribar al C1. Aquí hi dormim en quatre tendes: en Javi i en Nacho ho fan en una tenda cadascun, en Josep i en Gabriel en una altra i la Carme, l’Oscar i jo dormim en la quarta tenda. Al dia següent ens aixequem i decidim intentar pujar al C2 baix (6.400 m). Aquest és un tram que transcorre per nombroses i abundants esquerdes que s’han de passar. El tram no és tècnic però sí perillós ja que pràcticament tota l’estona avances per sota d’enormes seracs. Després de passar la fatídica esquerda del Manaslu on hi ha instal·lada una escala, arribem al C2 baix en Nacho, l’Oscar i jo i decidim dormir-hi. De fet no portem tenda, però com que portem sac de ploma passem la nit en una tenda que no és nostra. És una nit freda, sobretot pel Nacho que és l’únic que no porta sac i això l’ha obligat a arreplegar el que ha pogut i a posar-se enmig nostre. Mentrestant els altres companys han baixat fins al Camp Base exceptuant la Carme que ha decidit passar la segona nit seguida al C1.
Travessant per una zona d’allaus
A l’endemà baixem tots tres del C2 baix cap al Camp Base on també ho ha fet la Carme des de el C1. De fet sort que hem baixat perquè és quan el temps comença a canviar i ho farà durant gairebé tota una setmana amb fortes nevades, que fan que sigui impossible pujar amunt.
Ja us podeu imaginar com és la vida en un Camp Base situat a 4.800 m, nevant cinc dies seguits. Des d’escoltar música, a llegir o inclús ensenyar fotos a una japonesa dins la tenda…s’arriba a fer de tot per intentar omplir les interminables hores. La nostra tenda menjador es transforma per uns dies en una sala de reunions, de trobades amb altres expedicions i fins i tot en una sala de cinema on projectem més d’una pel·lícula després de sopar. Visites com la d’en Silvio Mondinelli i d’en Juanito Oiarzabal, entre d’altres, conversant amb l’Oscar Cadiach, sumen més de quaranta vuit mils en una taula.
Al cap d’uns dies per fi canvia el temps, i el cel tapat i gris dóna pas a un cel blau i esperançador. La gent comença a pujar amunt i nosaltres, després de celebrar la Puya (ofrena budista) i de fer un encomanament a la Mare de Déu de Núria, també tenim la intenció de fer-ho. A primera hora de la tarda comença a pujar la Sophie, una francesa que anava sola i que ha compartit Camp Base amb nosaltres. Més tard ho faig jo sol pensant que arribaré al C1 abans no se’m faci de nit però no es així, ja que la neu tova i flonja que hi ha fa que hi arribi a la nit. Per sort localitzo a la Sophie, que hi ha arribat unes hores abans. Em prepara una sopa calenta que em retorna a l’instant. A més, una molt bona companyia en un camp d’alçada de l´Himàlaia.
L’endemà puja la resta del grup. Un cop arriben al C1, on jo ja els espero, fem una llarga parada abans de pujar al C2 baix. Altre cop hem de passar per la zona d’allaus, ara més perillosa que mai degut a les nevades dels últims dies i on podem comprovar la caiguda d’algun serac respecte als dies anteriors. Un cop al C2 baix, després de descansar una estona, la Carme i jo decidim pujar cap al C2 alt (6.800 m) on fa una estona ja hi estan pujant l’Oscar que ha atrapat a la Sophie. La resta del grup es queda aquí. Tot i que estem a més de 6.500 m fa un dia fantàstic i molt calorós, el que ens obliga a treure’ns capes de roba i ens quedem només amb una samarreta tèrmica. Després d’unes tres hores ens reunim amb l’Oscar i la Sophie al C2 alt. En aquest camp hi passem la resta de la tarda, així anem sumant hores en alçada i cap al vespre amb la Carme decidim tornar al C2 baix i dormir a menys alçada. Ja tornem a estar amb la resta del grup parlant i pensant en que farem l’endemà.
Els primers raigs de sol il·luminen la nostra tenda gèlida i minúscula enmig de l’enorme glaciar del Manaslu. Després de fondre neu i de menjar alguna cosa, preparem les motxilles per pujar altre cop al C2 alt. Ho fem la Carme, en Javi, en Gabriel, en Nacho i jo. En Josep prefereix quedar-se aquí. El dia torna a ser radiant, sembla ser que les prediccions que havia fet un japonès al Camp Base s’estan complint. Tot i que hem pujat una mica més lents que el dia anterior, arribem tots cinc al C2 alt on ens reunim de nou amb la Sophie i l’Oscar. Ara però, hi ha més tendes d’altres expedicions ja que tothom intenta aprofitar aquesta finestra de bon temps que sembla que aguantarà un parell de dies més. Tot s’ha de dir que aquest camp, tot i estar semi protegit per un serac, és un lloc on s’està bastant exposat als allaus que poden baixar des de tota la pala que porta al C3 (7.400 m). La nit és estrellada i l’atmosfera completament nítida, sempre amb la presència del pinacle del Manaslu davant nostre.
El pinàcle entre boires
A mitja nit ens aixequem i comencem a pujar tots cap al C3 exceptuant en Gabriel que decideix quedar-se per baixar més tard i reunir-se altre cop amb en Josep. L’ascens comença suau però a mesura que pugem el desnivell va essent cada cop més considerable. Portem un ritme lent però constant. Als 7.000 m en Javi, tot i trobant-se bé, decideix baixar altre cop. La resta continuem amunt alentint cada cop més el pas degut a l’alçada i també per haver de creuar algunes esquerdes. En arribar als 7.200 m el Nacho nota que li passa alguna cosa. Intenta veure què li passa però veient que cada cop es troba pitjor es decideix a baixar. Ell vol que continuem amunt i ens diu que pot baixar sense cap problema pel seu propi peu. De totes maneres el sherpa del Javi que és més amunt instal·lant la tenda al C3 pensant-se que el Javi està pujant, serà el responsable de baixar i d’acompanyar al Nacho fins al Camp Base.
Després d’unes sis hores arribem al C3, un plateau situat en un mirador privilegiat. Per fi podem apreciar el cim del Manaslu al fons, que tot i que encara està molt lluny, sembla que el somni cada cop és més a prop. Aquí hem arribat la Carme, la Sophie, l´Oscar i jo, que compartim la mateixa tenda. És la nit a més alçada que mai he passat. De fet més que una nit plàcida, la passem hidratant-nos molt, intentant menjar alguna cosa i estirar-nos a descansar unes hores, si es pot. Fa molt fred, estem tots quatre amb el mono de ploma compartint un sòl sac de dormir per sobre les nostres cames. Sincerament són unes hores angoixants i de dormir ben poc. A part de l’alçada i el fred, sempre hi ha nervis en una nit abans d’atac a cim. Cap a la una de la matinada sentim gent com ja s’aixeca i es prepara per sortir cap a cim. Tot i així l’Oscar creu que serà millor sortir cap a les cinc del mati ja que no farà tan fred i en poques hores el sol ens retornarà a la vida.
La Carme, l’Oscar i jo al C3
Tal dit tal fet. Sortim de la tenda a l’hora que havíem dit tot i que encara és negra nit. Avancem per una enorme esplanada que mica a mica va guanyant alçada. Tot i que encara queda molt pel cim, la sensació de caminar apropant-se als 8.000 m per primera vegada, és molt especial. Comença a clarejar i com sempre acostuma a passar, són les hores del dia en les que la temperatura és més baixa. Finalment ens adonem que el pinacle que tants i tants dies hem vist per sobre nostre, per fi queda a la mateixa alçada. La gran estrella solar escalfa el nostre mono de ploma just en el moment en que l’Oscar em diu que estic als 8.000 m on aprofitem per fer una petita parada. Des de aquí podem veure la Carme que va venint una mica més enrere. Continuem pujant, la neu cada cop és més tova i això fa que ens ensorrem un parell de pams ben bons. Al cap d’unes hores de duresa, tot i el fantàstic dia que està fent, arribem al coll que ens porta a un avantcim que hi ha abans del cim principal. Aquí sóc conscient que faré cim al meu primer vuit mil ja que des d’aquest punt al cim hi tinc com a màxim vint minuts. Malgrat tot, em trobo molt bé dins el cansament normal que un acostuma a tenir en aquesta alçada. A més el dia no podia ser millor per pujar una muntanya com aquesta. Els últims metres al cim, on m’hi esperen la Sophie i l’Oscar, són difícils d’explicar. Només les persones que estimem la muntanya i que hem lluitat per arribar fins aquí podem entendre el que se sent en trepitjar un vuit mil sense l’ajuda d’oxigen artificial. Més tard, quan nosaltres ja baixem, fa cim la Carme. Ella ha arribat una mica més tard però té el privilegi de poder estar mitja hora sola al cim del Manaslu, una fita que no té preu… !
Cim del Manaslu (8.163 m)
Al Manaslu, el meu primer vuit mil. Després de molts anys fent diversos cims als Alps, als Andes i a d’altres serralades del món, finalment el meu somni s’ha complert en aquesta meravellosa muntanya, la muntanya dels esperits, com se la coneix; una expedició que tot i els seus contratemps –que sempre n’hi ha-, mai no podré oblidar. I és que quan es posen els peus per primera vegada al gran Himàlaia, un queda marcat per sempre!
Donar les gracies a la resta de companys de l’expedició però molt especialment a la Carme ja que sense ella jo no seria aquí. Una persona excepcional, com poques i amb qui encara avui hi tinc una gran amistat. Gràcies Carme per compartir amb tu moments tan especials que m’han marcat a la vida!