Havia estat als Andes argentins, peruans i bolivians i ara era l’hora de viatjar a l’Equador per continuar coneixent tota la serralada andina. Tot i que m’havien parlat d’una manera més “light” de les muntanyes de l’Equador -aquí moltes són més aviat còniques perquè la majoria són volcans-, se m’havia posat al cap viatjar fins aquí i pujar-ne alguna. En un primer moment la meva intenció era intentar el Chimborazo, la muntanya més alta del país i alhora la muntanya més propera al sol -i no pas l’Everest com pensa la majoria de gent-. El problema que hi havia és que un altre volcà a prop del Chimborazo estava en erupció i desprenia moltes cendres i per tant feia totalment desaconsellable intentar el sostre de l’Equador, tant pels gasos que desprenia el volcà actiu com pel fet de caminar per una muntanya “negra” a causa del vent que feia arribar les cendres fins el mateix Chimborazo. És per això que el meu objectiu va passar a pujar la segona més alta, el Cotopaxi, un volcà que també està actiu però que de moment encara permetia l’ascensió.
Em trobo a Quito, la capital, una ciutat moderna, amb una gran riquesa cultural i un preciós centre colonial, possiblement el més rellevant de tot Amèrica llatina. El primer que faig en arribar a l’Equador és tapar-me el cap amb una gorra, inclús caminant pels carrers de la capital; i és que aquí la majoria de gent ho fa. L’Equador és un dels països del món on el sol és més perillós, ja que aquí els raigs de sol arriben molt més directes que a la majoria de zones del planeta. Aquest cop potser serà un viatge amb una experiència nova per a mi i és que he decidit no fer pràcticament aclimatació abans d´intentar l’Illinizas Nord (5.116 m), el cim previ al Cotopaxi. És a dir, fins ara, als altres llocs que havia estat feia una bona adaptació a l’alçada, fent algun trecking de tres o quatre dies abans de pujar algun cim important; en canvi aquest cop em vull basar en la mateixa alçada de Quito (2.850 m), que no és pas poc, i màxim fer alguna sortida pel mateix voltant de la capital. I així ho faig: pocs dies després d’haver arribat aquí, decideixo provar sort i intentar l’Illinizas. Potser és un risc i jo en sóc conscient però porto anys fent muntanya i mica a mica vaig coneixent el meu cos i sé el que puc fer i el que no.
Típica festa nacional
Ens dirigim amb el meu guia fins al parqueadero de la Virgen, lloc d’inici de la marxa. La boira i el vent ens acompanyen en les primeres hores de l’ascensió al refugi nuevos horizontes. Tot i així, el camí per on passem no té cap mena de pèrdua, ja que a part d’estar molt ben fresat, hi han moltes indicacions. A mesura que guanyem alçada, el vent va augmentant i la humitat també, el que fa que la roba que portem quedi completament xopa. Per uns moments el cel sembla que es vol obrir i donar pas als raigs de sol, però només és un petit instant i de seguida es torna a tapar. Al cap de poca estona arribem al refugi on hi passarem la nit i així estarem més hores en alçada que m’aniran bé de cara al Cotopaxi. És un refugi bastant patètic, però dins de tot és suficientment net com per passar-hi la nit. Està situat a 4.700 m, entre l’Illinizas nord i el sud i té una capacitat per a unes 25 persones.
L’endemà estic content perquè he passat una bona nit tot i la poca aclimatació que encara porto com per poder dormir a aquesta alçada. Des del refugi continuem direcció sud-est per una cresta totalment volcànica de terreny compost per sorra i roca. El cel emboirat i trist dóna pas a una finestra de raigs de sol molt gratificants que et retornen a la vida i que alhora et donen esperances i ànims per seguir amunt. Al cap d’una estona apareixen les primeres congestes de neu i el terreny es torna cada cop més abrupte i accidentat i d’aquí fins al cim hem de fer algunes petites grimpades que no presenten massa dificultats tècniques tot i que no val a badar en alguns trams. Finalment arribem a una creu metàl·lica que indica que som al cim de l’llinizas Nord. Sota meu un mar de núvols brutal del que només sobresurt, immaculat, a l’horitzó, el Cotopaxi.
Cim de l’Illinizas nord
Després d’un parell de dies de relaxament a Quito, ens dirigim al refugi “José Ribas”, que tot i estar a 4.800 m queda a només una hora i mitja a peu de la famosa carretera “panamericana”; i és que tot l’Equador està molt alt. Tot i així, el pàrquing de cotxes encara està situat més amunt que la carretera i et deixa a només uns 45 min del mateix refugi. Aquest és molt més gran i alhora més confortable que l’anterior. Aquí sí que abans d’anar a dormir m’he de prendre un ibuprofè pel mal de cap que tinc. Això m’ajudarà a passar una nit més descansada i a poder dormir les escasses quatre hores que tenim abans de sortir cap a cim.
A la una de la matinada comença el rebombori de botes, piolets i motxilles causats per la gent que es prepara per sortir. Cal matinar molt degut a la fusió de la neu que alenteix i alhora dificulta la marxa (no oblidem que tot i anar amb forro, gore-tex i grampons, estem a l’Equador). La primera hora de marxa encara és per terreny pedregós fins ben bé a l’entrada del glaciar, que fins als 5.500 m manté un to suau però constant, només pertorbat pel pas d’algunes esquerdes. Més amunt passem per un pas més aeri ja que s’ha de superar un enorme serac. Aquí el pendent es fa més pronunciat i la sensació de verticalitat augmenta; podríem dir que es tracta del “barret” de gel de to blavós i cremat pel vent que envolta el cràter. Des d’aquest punt alentim una mica el pas degut a l’alçada, moment que aprofito per mirar darrera meu i observar l’extens paisatge que abasten els meus ulls.
Ascens al Cotopaxi
Continuem la marxa i de cop, quan la meva vista busca la clàssica aresta estreta i fina que sol marcar l’arribada a un cim, una desagradable olor “d’ous podrits” indica el cim d’un volcà actiu. El mantell blanc del glaciar penja fins a caure dins les entranyes del cràter. I és que estem al cim del Cotopaxi, a gairebé 6.000 m, davant un fenomen curiós de la mare terra!
Cal dir que l’última erupció del Cotopaxi va ser l’any 1877 fent verdaders estralls i es diu que la muntanya està agafant forces altra vegada per tornar a entrar en erupció en qualsevol moment… és per això que un mai no s’acaba de sentir segur aquí dalt mentre la muntanya va fumejant… i és llavors que, sense saber per què, tot i la bellesa que m’envolta, penso que ha arribat l’hora de baixar, tornar a Quito i viatjar a les Illes Galápagos que ja m’estan esperant.
L’enorme cràter