Enric Llonch | 2011 Marroc
Alpinista i corredor d'ultrafons.
927
page-template-default,page,page-id-927,ajax_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-1.8,vertical_menu_enabled, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

2011

MARROC

EL GRAN ATLAS

JBEL TOUBKLAL ( 4.167 m)

El Toubkal és la muntanya més alta del Marroc i de tota l’Àfrica del nord. Situat a la serralada de l’Atles i molt a prop de Marràqueix, és un cim al que s’hi pot accedir tot l’any sense cap mena de problema tot i que a l’hivern no s’ha de menysprear.

 

Conec molt bé el Marroc, tant la seva gent, com la seva cultura, com una mica tot en general. És un país que per altres motius he de visitar unes quantes vegades l’any; per això he tingut l’oportunitat de pujar el Toubkal en cinc ocasions i haguessin pogut ser moltes més.

 

De les cinc vegades que l’he pujat, em quedo amb l’hivernal del gener de l’any 2011; primer de tot perquè una muntanya a l’hivern imposa molt més, tant pel fred, com per la neu, com per estar molt menys freqüentada de gent. I va ser ben bé així; es pot dir que no vaig trobar pràcticament ningú durant els dos dies. Normalment la gent que ve aquí per pujar el Toubkal, ho fan arribant amb avió fins a Marràqueix, però aquest no és el meu cas ja que jo vinc per autopista des de Tànger, a uns 760 km més al nord del Marroc. L’avantatge que em dóna fer-ho amb un vehicle propi és que vaig completament al meu aire i no he de dependre de ningú.

 

Arribo a Marràqueix cap a les vuit on ja hi tinc guardada una habitació en un hotel a l’entrada de la ciutat. Al mateix vespre visito la plaça Jamel Fna, al centre de la ciutat, un espectacle digne de veure, tot i que molt esgotador. De totes maneres, decideixo retirar-me aviat ja que l’endemà de bon mati he quedat amb en Mohamed, l’home que he contactat des de Vic.

 

De bon matí i amb una puntualitat tremenda (ben estrany en aquest país), se’m presenta davant de l’hotel acompanyat d’un amic seu taxista, que és el que ens portarà fins a Imlil, lloc de partida a les ascensions al Toubkal. Per fer aquest trajecte s’ha d´estar acostumat al tràfic marroquí i jo per sort ho estic, i molt, des de fa molts anys: motos, bicis i vianants esquivant els cotxes, vehicles que se salten els “stops” i botzines per tots cantons..un caos circulatori total! Al cap d’uns quaranta minuts passem per Asni, la darrera ciutat important abans d’endinsar-nos als peus de l’Atles. A partir d’aquí els pobles molt més petits que anem passant ja són completament berebers; i finalment puc apreciar la gran serralada que em dóna la benvinguda. Poc després arribem a Imlil, una petita “aldea” que viu plenament del turisme i punt d’entrada per a tothom qui vol fer una sortida a l’Atles des d’aquest vessant.

 

Mentre estic fent un te verd a la menta amb en Mohamed, arriba en Hassan, la persona que m’acompanyarà fins al cim. De fet és una muntanya en la que no fa falta guia, però anant sol, a l’hivern i essent el primer cop que hi pujo, he preferit que aquesta vegada m’acompanyés algú. Al cap de poca estona arriba el muler amb les seves mules que carregaran part del material i el pujaran fins on comenci la neu; cal recordar que estem a ple hivern i les mules només poden arribar fins aquest punt.

 

Així doncs, ens posem en marxa per un corriol molt ben marcat que surt d’Imlil mateix i que passa per un poble bereber anomenat Armed. Després d’aquí, el camí baixa, molt pedregós, cap al riu Aït Mizane i l’anirem seguint una bona estona fins arribar al corriol que guanya alçada per la mateixa vall. Al cap d’una estona passem per l’últim poblet anomenat Sidi Chamharouch (2.310 m) més conegut per “santuario”. Aquest punt és de parada pràcticament obligatòria ja que ens trobem un noi que hi té una “paradeta” i ens ofereix beure i menjar entre d’altres coses, tot i que la seva especialitat és el suc de taronja exprimit davant teu.

m4

Poble Berber d’Armed

Continuem la marxa, ara per una pujada més forta, on ja comença a fer acte de presència la neu, però de moment no és problema per les mules, a les que puc observar com van seguint la traça. No es fins al cap d’una bona estona que el gruix de neu va augmentant i la neu glaçada apareix en alguns trams, cosa que fa que ara sí, les mules no puguin continuar. És a partir d’aquest punt que toca carregar tot el material i acabar d’arribar fins al refugi que encara es troba a uns quaranta-cinc minuts més amunt.

 

Dels dos refugis que hi ha, Toubkal i Luis Nelner, he escollit el que porta el mateix nom que la muntanya, ja que a part de ser més ampli, les persones que el porten m’han semblat més autèntiques. Un cop instal·lat al refugi, passo la resta de la tarda conversant amb ells i la veritat és que hi connecto molt bé i em fan sentir com a casa.

 

L’endemà al mati sortim bastant d’hora. Fa fred però és suportable. La primera pala de neu, tot i semblar fàcil, és una de les més delicades ja que la neu està molt glaçada i en alguns trams apareix el gel pur. Un cop superada, entres a la ruta anomenada Ikhibi sud, que no és res més que anar superant pendents de neu sense cap mena de complicació tècnica. Al cap de dues hores d’haver sortit del refugi, arribes a un coll que separa el Toubkal principal del Toubkal Oest. Ja fa estona que en Hassan ha quedat enrere i això m’obliga a esperar-lo. Després d’una parada i superat el coll, apareix el vent, que sumat a alguns graus negatius que tenim, fa accentuar la sensació de fred fins a tal punt que en Hassan em demana que li deixi material per abrigar-se.

 

Des d’aquí i en menys d’una hora ens plantem al punt més alt del Marroc. Si no fos pel vent fred que fa, el dia és esplèndid i amb unes vistes sensacionals. Mentre en Hassan es va recuperant i va entrant en calor, aprofito per fer unes fotos i donar les gràcies per haver sumat un cim més al meu currículum alpinístic.

m11

El punt més alt de l’Africa nord

Ara només m’espera baixar ràpid, recollir les coses del refugi, continuar el descens fins al cotxe i un cop allà recórrer els gairebé vuit-cents quilometres que em separen de la ciutat de Tànger… una autèntica animalada!!!