El Mt. Cook, més conegut per la cultura Maorí com Aoraki, és el cim més alt de Nova Zelanda. Es troba situat a l’illa sud, dins dels Alps Neozelandesos. El Mt. Cook és un cim que no arriba als 4.000 m però difícil d’escalar, vagis per la ruta que vagis. També cal tenir en compte que Nova Zelanda es troba situada entre dos mars: el de Tasmània i el Pacífic i això, afegit a la seva relativa proximitat al pol sud, fa que tingui un clima bastant complicat, tant pel fort vent com per les intenses nevades.
Des de Barcelona he contactat amb l’Annie, directora d’una agència de guies d’una petita localitat anomenada Tekapo. L’hi he demanat un bon guia, de confiança i que coneix-hi bé el Mt. Cook. Després d’uns dies d’anar contactant amb ella, finalment em diu que em té el guia ideal, el neozelandès Marty Schmith; un home de 46 anys amb un currículum alpinístic impressionant: catorze ascensions al Mt Cook, quinze al McKinley, vint a l’Aconcagua, diversos vuit mils com el Makalu, el Cho Oyu i el GI… i també haver arribat fins al cim sud de l’Everest sense l’ajuda d’oxigen artificial… entre moltes altres escalades.
El meu vol amb British a Nova Zelanda passa per Londres, Singapur i Sidney, un total de 27 hores reals de vol. Un cop a Chriscurch, afectat pel “jet lag” de dotze hores, hi passo la primera nit. El dia següent, entre el meu pobre anglès i el fet d’anar sol, em trobo amb una experiència divertida: llogar un cotxe amb el volant a la dreta i la conducció per l’esquerre; però en poques hores m’hi acostumo.
Em separen uns 100 km fins a Tekapo on he quedat amb l’Annie per conèixer-nos. La carretera que m’hi porta és molt bona i amb uns paisatges sensacionals. Em sorprèn la quantitat de xais que hi ha per tot arreu (Nova Zelanda té quatre milions d’habitants i vuitanta milions de xais). A la tarda arribo a Tekapo, un poble de postal, com tots ho són aquí. Són les cinc però l’agència ja està tancada i és que aquí viuen a un altre ritme envejable de vida. Decideixo passar la nit aquí pensant que ja hi tornaré l’endemà.
Al matí hi torno i finalment conec l’Annie, una senyora molt amable, simpàtica i molt xerraire tot i que amb un anglès molt tancat. Per sort entenc més de la meitat de les coses que diu. Després de més de dues hores de conversa i de concretar que fins al cap de dos dies no m’haig de reunir amb en Marty, m’aconsella que aprofiti el temps per conèixer la zona i que visiti el poble de Mt. Cook, passant pel llac Pukaki, així podré gaudir d’unes vistes espectaculars de la muntanya que hauré d’escalar.
El Pukaki és un llac grandiós de color blau turquesa que em deixa impactat. És un lloc realment digne de veure: hi pots portar a qui vulguis que en sortirà enamorat. L’arribada al poble de Mt. Cook és tan tard que no em permet fer res més que sopar i buscar lloc per dormir. L’endemà al matí faig una caminada d’unes dues hores pel Hooker Valley, una vall que et porta prop dels peus d’una de les cares del Mt. Cook. És una caminada fàcil i sense desnivell, d’una bellesa sobrenatural. Segurament és el paisatge més espectacular que mai he vist i d’aquells que no s’obliden mai més… si el paradís existeix…és aquí! Ni en els millors dels meus somnis m’hagués pogut imaginar un paisatge així. M’estic més d’una hora contemplant l’Aoraki, envoltat d’un silenci sepulcral, que alhora transmet una pau interior que no havia sentit mai enlloc. A la mateixa tarda torno a Tekapo, totalment impressionat per l’experiència viscuda.
Mt.Cook vist des de Hooker Valley
El dia següent torno a l’agència amb la intenció de conèixer en Marty i mentre parlo amb l’Annie arriba una furgoneta d’on en baixa el típic aventurer disposat a escalar el que faci falta. En Marty és un home fàcil de conèixer, molt obert i amb qui connecto ràpidament. Em pregunta què porto de material de muntanya i li explico que per evitar excés de pes he deixat coses a Barcelona però em comenta que no serà problema ja que ell disposa de tot el material necessari. Més tard l’Annie i en Marty visiten el web del temps i és que aquí a Nova Zelanda consulten molt la meteo amb tots els detalls, abans d’escalar una muntanya. Els webs “metvuw” i “meteoexploration” (per a mi les millors que hi ha), no donen gaires esperances pels pròxims tres dies, que són els que teníem destinats per fer l’escalada.
Tot i així, decidim seguir el pla i l’endemà ens posem en marxa cap a l’aeroport de Mt. Cook ja que fins al refugi Plateau Hut s’hi ha d’anar amb avioneta o helicòpter. El trajecte ens ajuda a conèixer-nos amb en Marty, mentre va sonant de fons la música de One Republic “All the right movies”, la cançó de moda d’aquest estiu a Nova Zelanda. Quan arribem a l’aeroport ens diuen que degut al mal temps no hi ha cap vol previst a la zona. En Marty em planteja la possibilitat de pujar al refugi a peu, cosa que aquí gairebé no fa ningú però jo per suposat accepto la proposta i provar sort d’aquesta manera. Ens acostem amb la furgoneta fins al lloc on s’inicia la marxa. Comença a ploure, al cap de poca estona a diluviar i cada vegada empitjora més la situació, cosa que ens obliga a esperar dins el cotxe. Llavors em diu que haurem d’anul·lar l’ascens i em comenta la possibilitat de tornar a provar sort al cap de tres dies, que segons els mapes sembla que ve una petita finestra de bon temps.
Aprofito aquests dies per visitar la part més al sud de l’illa sud de Nova Zelanda i el dia 14 de desembre del 2009 ja sóc de nou a Tekapo i ara sembla que la “meteo” ens dóna una petita esperança de bon temps pel dia 16, així que l’endemà mateix sortim altre cop cap a l’aeroport on ara sí que hi ha vols cap al refugi. Fem el vol en una avioneta proveïda d’esquís a les rodes, que li permeten aterrar en ple glaciar. És un vol de somni, d’una bellesa desmesurada i des d’aquí puc apreciar la grandiositat d’aquesta muntanya. Em sembla impossible que d’una illa verda com és l’illa sud de Nova Zelanda pugui sorgir aquesta impressionant muntanya de la qual hi pengen enormes glaciars.
L’aterratge al glaciar és d’autèntic vertigen, d’aquelles que posen la pell de gallina. Estic a punt de començar l’escalada a la muntanya més llunyana de casa. Dels set tripulants que som, només quatre tenim la intenció d’escalar el Mt. Cook; una cordada d’un austríac i un suïs i l’altra d’en Marty i jo. L’estratègia dels dos primers és de pujar un tros el mateix dia per conèixer el terreny i tornar a baixar per dormir al refugi. En canvi en Marty ha portat una tenda petita per començar a pujar i així passar la nit més amunt, en ple glaciar, i el dia següent fer un atac ràpid a cim per no desaprofitar la petita finestra de bon temps.
Aterrats a la gelera Linda
L’ascens pel glaciar Linda és molt perillós; a més de caure allaus constantment a banda i banda, és un glaciar molt trencat en el que cal travessar profundes i àmplies esquerdes, algunes de les quals resulten realment molt complicades de passar. Ens anem alternant a obrir la traça amb l’altra cordada, amb qui de moment anem pujant junts. Cap a primera hora de la tarda, l’Ellio i en Rolland decideixen fer mitja volta, en canvi nosaltres arribem al camp avançat on parem la tenda. És un punt que queda bastant protegit dels allaus, la qual cosa fa que puguem passar una nit relativament tranquil·la.
Catedrals de gel
Pels voltants de les quatre de la matinada ens posem en marxa cap al cim. La nit és esplèndida, nítida i sense fred. Al cap d’una hora, quan comença a clarejar, m’adono que estic passant per sota d’uns seracs de la mateixa dimensió d’un bloc de pisos. És un tram molt exposat, que intentem passar el més ràpid possible. Un cop superat aquest punt, el temps comença a canviar ràpidament i en poc més de vint minuts queda completament emboirat. Aprofitem per fer una parada tècnica per menjar, beure i comentar la “meteo”. En Marty em diu que de moment no hi ha cap problema i que podem seguir però que a partir d’aquí ve la part més tècnica de la muntanya: l’aresta Zurbriggens. Si que sabia que hi havia una part més complicada però no m’imaginava el què tenia per davant! Una aresta molt fina amb un desnivell considerable i amb més de 800 m de caiguda lliure a cada cantó. El terreny és completament mixt: roca i gel, per la qual cosa és indispensable utilitzar els dos piolets. En molts trams només puc clavar les dues puntes davanteres dels grampons degut als més de 60º d’inclinació que té l’aresta. Pel que fa als piolets, el mateix: només puc clavar just la punta de cadascun d’ells, suficient com perquè m’aguantin i no caure a l’abisme. Ens assegurem alternativament amb en Marty perquè aquí, el mínim error pot ser mortal. Després de tres hores així, les vistes comencen a ser extraordinàries; el Mt. Tasman a la meva dreta i altres cims em serveixen de guia per saber que estic a uns 3.500 m. Aquí passem de la fina aresta a una pala de neu d’uns 250 m de desnivell. Tot i que ara hi ha menys pendent, d’uns 45º, la neu és pols i a més sense traça. Per sort, en aquest punt coincidim amb l’altra cordada que ens han atrapat i a partir d’aquí anirem fent torns els uns i els altres per obrir traça amb neu fins la cintura. És un tram molt dur i esgotador, que es fa etern. Comença a fer vent però m’adono que ja no queda gaire perquè al final del pendent es veu un cel blau marí nítid i profund. El cor comença a batejar en veure que en Marty va recollint corda i crida eufòricament el meu nom mentre jo faig les últimes passes. Els últims deu metres, segurament són i segurament seran, els més emocionants que mai he fet i faré per arribar a un cim. Finalment arribo al punt més alt de Nova Zelanda on m’abraço molt emocionat al Marty! Acabo d’escalar possiblement la muntanya més maca que mai he vist! Tot i la distància que em separa de l’estimada Catalunya, i en un lloc tan fantàstic com és aquest, no cal dir que tinc uns petits moments per recordar-me dels meus pares i germans, que realment sempre m’acompanyen i entenen la meva passió per assolir aquests grans reptes.
Sense paraules