L’Elbrús és la muntanya més alta d’Europa amb 5.642 m d’alçada. És d’origen volcànic i està situada a uns 20 km de la serralada del Caucas, a la república russa de Kabardino-Balkària. També se l’anomena Mingui Tau, muntanya blanca, entre els karatxais i balkars. Té un doble cim (5.621 m) i la seva ascensió per la cara sud no comporta cap dificultat tècnica tret de l’alçada, el possible vent i el mal temps que et puguis trobar. Tot i així, el principal escull que sabíem que tindríem des de el primer dia seria la limitació de l’estada, que era de quinze dies. El grup el formem set persones amb mi inclòs. Uns ens coneixem més que d’altres, doncs el grup es va anar incrementant a mida que s’apropava la data de sortida. No hi havia possibilitat de volar directament cap al Caucas i ho hem fet via Moscou on seguidament hem agafat un vol interior cap a Mineralnye Vodi. L’avió i l’aeroport fan por, estan en unes condicions de manteniment que fan llàstima. A partir d’aquí, encara ens queden unes hores de furgoneta direcció sud fins trobar la vall de Baksan per on concorre el riu amb aigües de les glaceres que té el mateix nom. Des d’aquí enfilem una vall més petita (Adyrsú), que ens durà a Ullu-Tau 2400 m (muntanya Gran-Magna) on es troba un antic campament militar d’alta muntanya. La situació és envejable, envoltats de grans cims al cor del Caucas. Les instal·lacions però deixen molt que desitjar i la seva gestió també. Acompanyats en tot moment per en Leo com a guia, traductor, assessor i amic, passa a ser un membre més de l’expedició. La proposta és clara, estarem una setmana aquí per anar aclimatant per sobre dels 3.000 m llargs i dels 4.000 m.
Els colls i cims als que accedim són: Koiaugan 3.750 m, el coll de Mèstia d’uns 4.000 m, un lloc màgic fronterer amb Geòrgia, i d’altres més baixos sempre per sobre dels 3.000 m com el C1 d’Ullu-Tau o la florida vall de l’Edèn, on tenim el primer contacte visual amb l’Elbrús.
Coll de Mèstia
Fins ara el temps ens ha respectat prou, tret d’un dia que des de bon matí es va presentar encapotat i plujós. Al mig d’aquesta setmana frenètica, hem fet un dia de descans actiu per assimilar bé l’aclimatació que anem guanyant. Passada aquesta fase, deixem aquest paradís situat a la vall d’Adirsú i ens traslladem a Terskol, on passem una nit abans d’enfilar cap al refugi Priüt 11 (el refugi dels 11), ja a la falda de l’Elbrús. Terskol és un petit poble que viu de les pistes d’esquí durant tot l’any si la temporada ha estat generosa amb nevades. La primera aproximació la fem amb un telecabina i posteriorment amb un telecadira que estan prou atrotinats i desperten la nostra desconfiança. Arribem a les barriles, un lloc per sobre dels 3.700 m on es troben aquestes cuves de transport que ara són aprofitades com a refugis de pas cap al cim. Era l’antic camp base principal de l’Elbrús. Aquí ens fan esperar una bona estona per acabar de confirmar la nostra reserva al refugi Priüt 11 i per fi podem tirar cap amunt! El refugi és a 4.000 m d’alçada, arribem relativament ràpid, ens acomodem i sopem. L’endemà ens espera un dia d’aclimatació a 4.800 m a les Roques Pastukhova. La primera nit és moguda. Sentim el fort vent i ens despertem sovint. Els diferents grups que tenien previst fer cim renuncien a l’intent. Al mati però es desperta el dia més tranquil, mig emboirat i amb una fina capa de neu nova. El dia acaba essent excel·lent. Nosaltres, sense cap pressa, esmorzem bé i tirem amunt. Notem l’alçada però a poc a poc arribem a la cota 4.800 on es troben les Roques Pastukhova, un indret que es veu des del mateix refugi ja que contrasten amb el mantell blanc de neu. Ens hi estem una bona estona, mengem, prenem vistes i fem fotos. Sembla doncs que estem preparats per fer cim i aquesta serà la nostra intenció la propera matinada.
Refugi Priüt 11
Entre els nervis i l’hora de llevar-se, en prou feines dormim un parell d’hores. Esmorzem de valent i enfilem cap amunt. És una nit estelada, no bufa el vent i no fa fred. Trobem força gent d’altres grups que aprofiten la bonança del temps. El nostre grup s’estira i queda dividit. Un grup de tres anem al davant i l’altre de quatre amb en Leo van al darrera. Quan arribem a les Roques Pastukhova es nota el canvi de temperatura i comença a bufar l’aire. Cada grup, al seu ritme, s’acosta al gran coll que hi ha entre els dos cims. Comença a clarejar i l’espectacle és impressionant; pujant a la dreta divisem l’Ushba, a l’esquena tenim el Dongus-Orum i el Nakra Tau aquest cop molt per sota nostre. S’accentua el vent i per tant la sensació de fred. Una dels components del segon grup ha de recular i en Leo l’acompanya. El ritme s’alenteix degut a l’alçada. El primer grup accedim amb certa rapidesa al cim principal de l´Elbrús on hi ha la mítica pedra que significa haver assolit el punt més alt d’Europa. De baixada fins al coll, amb bones sensacions i amb prou temps per endavant, decidim pujar també a l´Elbrús Est, aquest només vint i un metres més baix que el principal. Mentrestant el segon grup encara puja cap al cim principal, amb el problema afegit de que un dels seus components pateix mal d’alçada d’una forma evident. Aconsegueixen fer cim amb el company que amb prou feines s’aguanta dret. La tornada serà llarga i penosa per aquest segon grup, acompanyant-lo i portant-lo encordat fins al refugi Priüt 11. L’endemà baixem cap a Terskol, ens acomiadem de l’Elbrús i de totes les muntanyes que tenim a la vista. I ja només ens queda gaudir d’un parell de dies de merescut descans en un hotelet de fusta. Quina gran serralada, la del Caucas.
Elbrús Oest (5.642 m)
Elbrús Est (5.621 m)