S’acaba el juliol de 2005, és de matinada i enfilem cap a l’aeroport. En Raül, en Xevi i jo volem cap a Almaty (Kazakhstan), prèvia parada a Amsterdam.
Arribem a quarts de dues de la matinada i ens sorprèn a tots tres la calor desmesurada, sobretot per l’hora que és.
El nostre objectiu és l’Aktau Peak (6.181 m), un dels més de 30 cims que sobrepassen els 6.000 m entrelligats per la gegantina gelera Inylcheck, que amb uns 70 km de llargària constitueix la segona més important d’Àsia. L’Aktau Peak està situat al Tien Shan Central, serralada que neix com a conseqüència de la formació de l’Himàlaia, i que s’estén més de 1.600 km entre la Xina, Kazakhstan, Kirguizistan i el Turkmenistan xinès. La seva ubicació va ser un factor important a tenir en compte a l’hora de l’elecció, doncs volíem fugir de les típiques i conegudes serralades de l’Himàlaia i dels Andes. Els seus cims més importants són el Pobeda Peak (o Victory Peak) amb 7.439 m i el Khan Tengri de 7.000 m.
Després de fer nit a Almaty ens dirigim cap a Karkarà, ja en territori kirguís, un gran camp base ben organitzat a 2.400 m d’alçada on passarem 3 dies i farem cims de més de 3.000 m per començar a aclimatar. La zona és espectacular, amb boscos semblants als dels Alps i una llarga catifa d’herba que sobreviu als 3.000 m d’alçada.
Amb en Xevi i en Raül
Marxem de Karkarà amb helicòpter cap al camp base Inylcheck Sud a 4.200 m, situat sobre la morrena de la mateixa glacera. Una vegada al CB passem dos dies aquí per anar aclimatant i de pas ens aniran bé per conèixer els passos per poder arribar al centre de la glacera, que en alguns punts supera els 3 km d’amplada. El segon dia de CB tenim la primera sotragada: som testimonis directes de la caiguda del mateix helicòpter que ens va portar a nosaltres fa dos dies però ara quan aquest efectuava l’enlairament des d’un CB veí al nostre. Això, poc o molt ens perjudica; el fet d’haver-nos fins i tot d’ajupir en les diferents explosions de l’aparell per la proximitat en què ens trobem i veure com alguns dels supervivents tenen dificultats en sortir de l’aparell i no els podem ajudar degut al risc, tot plegat ens afecta molt.
El terrible accident
Arriba el tercer dia sense símptomes de mal d’alçada però encara commocionats per l’accident. Enfilem cap al C1 amb les motxilles plenes fins a dalt! El primer gran contratemps tècnic que tenim és la via per on pujar: a part que ningú no puja l’Aktau Peak, al CB ens han creat més dubtes doncs ens donen opcions contradictòries, això sí, totes elles ens advertien de la gran perillositat de les esquerdes amagades sota la neu i el perill d’allaus.
Després d’unes hores de marxa per la glacera i just abans d’agafar el gran gir a la dreta que cal fer, veiem una morrena per poder instal·lar el C1. Mentre muntem la tenda comença a nevar tímidament per la qual cosa senyalitzem la zona perquè sigui visible des de certa distància i ens preparem per passar la nit. L’endemà matinem per anar preparant la marxa cap a munt (tot porta el seu temps). Sortim en un dia clar amb només pinzellades de núvols prims i amb la finalitat de pujar tan amunt com puguem per aclimatar i acte seguit baixar fins el CB. Arribem més o menys per sobre del 5.000 m, a un gran plató, pràcticament on neix la glacera i des d’allà podem veure el possible accés fins al cim. Tornem cap al CB per recuperar forces amb la intenció de tornar-hi el dia següent.
Típic núvol indicant un canvi de temps
A l’endemà però, només sortim en Raül i jo ja que en Xevi s’estima més quedar-se al CB. Així doncs, acabem de carregar més material i tirem cap amunt. El mateix vespre comença a nevar, ho fa intensament tota la nit i de manera més feble s’allargarà unes 24 h hores més. El panorama és desolador i no ens queda temps material per fer cim. Entre la nevada que fa molt més dura l’ascensió i la perillositat de les esquerdes tapades per la neu, decidim abandonar. Quan acaba el temporal de neu, ens posem en contacte amb en Xevi que està al CB per comunicar-li la decisió i quedem que ens trobarem al C1 per baixar tot el material que hi tenim. Quan ell puja ens creuem a la glacera i no ens veiem degut a la boira. En Xevi arriba al C1 i no ens hi troba però segueix una traça desdibuixada i finalment ens atrapa baixant cap al CB. Un cop allà, acabem de passar uns dies més fins al retorn, primer a Karkarà i després a Almaty. No cal dir que el vol de tornada amb helicòpter és força tens i més si hi afegim que fem una parada a mig trajecte sense saber perquè ni què és el que passa. Finalment ens comuniquen que es tracta del rescat d’un home que es troba mal ferit.
Un cop a Karkarà podem gaudir d’un parell de dies més, fem amistat amb un kirguís que ven souvenirs típics dels seu país i ens convida a fer un te amb pastes a la seva yurta; una persona excel·lent. També gaudim de la companyia dels nens kirguís que cuiden els seus ramats muntant a cavall en aquella zona de pasturatge d’estiu. Sens dubte, els millors genets del món.