Després del meu èxit al Manaslu ara fa gairebé dos anys, tenia la necessitat d’esbrinar si allò havia set més aviat un cop de sort o havia estat el premi de fer les coses ben fetes des de feia molts anys, és a dir, fer un procés d’adaptació esglaonat a la muntanya, de menys a més alçada tal com s’hauria de fer i també haver anat agafant experiència abans d’iniciar-te a l’himalaïsme. Aquesta vegada tenia l’oportunitat d’intentar el Lhotse, la quarta muntanya més alta del planeta, acompanyat d’en Ferran Latorre, conegut alpinista amb molts anys d’experiència i que per a ell representava intentar el seu vuitè vuit mil.
Així doncs, després d’unes quantes trobades amb en Ferran i haver-nos posat d’acord, sortim de Barcelona el 9 d’abril de 2013 direcció Nepal, fent escala a Doha. Durant el vol tinc molt temps per pensar en el difícil que ha estat un cop més poder arribar fins aquí; tant en els preparatius, com per la feina, com pel fet que estaré setmanes sense veure les persones més estimades per mi… en definitiva, només el fet de preparar una expedició a l’Himàlaia ja resulta molt i molt complicat!
Un cop a Katmandú, comprovo que tot continua igual en aquesta ciutat desordenada i estressant, sobretot en la circulació, que és un autèntic caos. Tot i així el Nepal és un país on la gent sempre té un somriure malgrat la pobresa en la que viu la majoria. El fet de ser un lloc tan religiós és un punt a favor, ja que el budisme és una religió que transmet molta pau interior.
El nostre hotel és a Thamel, lloc on es concentren la majoria d’hotels. Aquí tant en Ferran com jo ens retrobem amb amics d’altres expedicions i junts ens estarem a Katmandú un parell de dies més, just per fer els últims preparatius de l’expedició.
Passats dos dies, el vol fins al petit aeroport de Lukla, lloc on començarem el trekking, el fem en un helicòpter que ens ha posat l’agència. La veritat és que veure el Nepal des d’aquí dalt resulta impressionant, sobretot per veure el sistema en el que viu la gent fora de la ciutat, ja que la major part del Nepal és agrícola i ramader.
Som a Lukla, on hem aterrat a un dels aeroports més perillosos del món ja que la pista té poc més de 400 m i els avions que surten d’aquí aprofiten el pendent que fa la pista per enlairar-se i si per mala sort no ho fan, cauen precipitadament a l’abisme. Posa els pèls de punta veure sortir els avions.
Un cop comencem la marxa, arribem a Phakding. Una nena preciosa ens canta una cançó d’amor trista; mentrestant jugo una partida d’escacs amb un nepalès: per fi m’estic endinsant en el Nepal més autèntic i pur.
L’aproximació al Camp Base de l’Everest passa pel pont de Namche. És un lloc espectacular, tant pel pont en sí com pel seu significat, ja que està ple de banderes d’oracions budistes onejant al vent i són per desitjar sort a tota la gent que hi passa, per això es típic tocar les banderes quan el travesses. El mateix dia arribem a Namche Bazar, la ciutat més important del Khumbu, on hi descansem un dia, com és habitual i així anar fent una aclimatació lenta i progressiva.
Oracions onejant al vent
Només de sortir de Namche, finalment puc veure per primer cop l’Everest i el Lhotse, el seu gran guardià, una vista realment espectacular, digne de veure. En Ferran aprofita per explicar-me algunes de les seves històries del passat. El tram que fem avui, que és el de Namche a Pangboche, és un dels més bonics del trekking. Tot i que estem a la ratlla dels 4.000 m i la boira fa acte de presència en alguns trams, això no treu bellesa als paisatges que anem veient, sobretot el del monestir budista de Tyangboche.
El tram que va de Pangboche a Dingboche passa per un coll des d’on es pot veure perfectament la cara sud del Lhotse, una de les més impressionants de la zona. La nostra intenció és fer l’Island Peak i així arribar més aclimatats al camp base de l’Everest, però l’empitjorament del temps ens fa desistir i continuem el trekking cap a Lobuche. De totes maneres els dos dies que hem passat a Chukung esperant una finestra de bon temps per intentar l’Island Peak, han estat ben aprofitats fent una punta d’aclimatació al Chukhung Ri (5.540 m).
Finalment arribem al camp base de l’Everest que és compartit amb el del Lhotse. Avui és Sant Jordi i això fa que sigui un dia més especial i nostàlgic per a mi ja que avui és el sant del meu pare i del meu germà. Mentre ells ho celebren tots junts a casa i la meva mare deu haver rebut un ram de roses de part meva, jo em trobo aquí, amb en Ferran, que tot i la forta abraçada que ens hem fet en arribar al camp base, això no em treu que per uns moments trobi a faltar la meva família. Aquí està ple d’expedicions que han vingut de tot el món, la majoria amb un sol objectiu: posar els peus al sostre del món, l’Everest… i per això paguen el que faci falta. Ara bé, el 99% ho faran amb oxigen artificial. Aquest no és el nostre cas ja que nosaltres intentarem el Lhotse i sense l’ajuda d’oxigen complementari.
Després d’uns dies celebrem la Puya. Es tracta d’una cerimònia budista que em mereix molt de respecte: serveix per desitjar-nos sort durant tota l’expedició.
Després d’un mes d’haver arribat aquí i d’haver pujat al camp base del Pumori (5.500 m) que ens ha ajudat a aclimatar, també hem pujat tres cops al C2 i dos al C3 del Lhotse on hi hem instal·lat les tendes i passat nits en alçada. Així doncs donem per acabat el nostre procés d’aclimatació. És ara quan es plantegen més dubtes i jo, de la manera que sóc, que sempre dono voltes a les coses, encara hi penso més. Sempre penses si podràs, si hauràs fet bé l’aclimatació o si hi haurà alguna mena de problema el dia de cim, però bé, arriba el moment de la veritat i cal sortir de dubtes.
La pujada al C1 passa per la conegudíssima cascada del Khumbu: és un glaciar completament trencat i extremadament perillós, on es passa pel mig de blocs de gel totalment inestables, esquerdes molt profundes, escales que s’han de travessar i passatges difícils algun dels quals resulten realment complicats. A tot això cal sumar-hi el moviment que té el glaciar en sí, cosa que fa que tot sovint hi hagi ensorrament de seracs i aquests causin enormes allaus.
Passos realment complicats
Més amunt, un cop s’entra a la Vall del Silenci, la cosa canvia. Aquesta és una vall molt més oberta, amb la cara nord del Lhotse al fons, l’Everest a la nostra esquerra i a la dreta el Nupse. Tot i així és un tram on encara predominen esquerdes amplies i profundes que s’han de creuar però aquí un se sent més segur que no pas al calvari que acabem de passar. El C2 està situat a 6.400 m i es tracta d’un segon camp base però a més alçada. Només d’imaginar-me els treballs que hauran tingut algunes de les agències per portar tot el material fins aquí, havent hagut de passar per la cascada del Khumbu, em ve mal!
Després de fer nit comencem a pujar cap al C3 (7.250 m), una de les parts més maques de l’ascens al Lhotse. És un tram d’un pendent molt pronunciat i aquest any cal sumar-hi que ha estat un any sec a l’Himàlaia, això fa que la major part del pendent és de gel i no pas de neu i per tant resulta una mica més complicat. Un cop arribem al C3 on hi tenim la nostra tenda instal·lada, aprofitem per gaudir del que ens queda de tarda i contemplar la sensacional vista de tota la Vall del Silenci per sota nostre amb el Cho Oyu de fons.
La paret de gel és considerable
Al dia següent sortim del C3 amb el material mínim per instal·lar al C4 (7.850 m), on hi passarem l’última nit abans d’intentar cim. Aquest tram puja per les conegudes bandes grogues: un pas una mica més tècnic que hi ha durant l’ascens a l’últim camp. Una hora després d’haver superat aquest punt arribem al C4. En aquest camp ens és molt complicat parar la tenda ja que la neu està molt glaçada. A més hem de buscar un lloc idoni per intentar estar el menys exposats possible a la caiguda de pedres que baixen constantment de la cara nord del Lhotse. Finalment aconseguim aposentar la tenda i ara la intenció és fondre neu el més aviat possible. Aquí dormir ja resulta molt difícil o gairebé impossible degut a l’alçada i més avit, el que se sol fer és hidratar-se constantment, intentar menjar alguna cosa i estirar-se amb el mono de ploma dins el sac de ploma per descansar unes hores.
A la una de la matinada ens aixequem, comencem a preparar tot el material d’atac a cim i cap a les dues sortim de la tenda. La pujada nocturna amb el llum del frontal i la caparra que portes et deixen analitzar ben poc per on estàs pujant. Una de les poques coses que et passa pel cap en aquests instants és a veure que estàs fent realment aquí: si val la pena fer tot aquest esforç inhumà i innecessari i assumir el risc de que qualsevol problema, per mínim que sigui, aquí dalt, et pot costar la vida en pocs instants. Després d’unes hores, finalment se’ns fa de dia cap a l’entrada del corredor del Lhotse, a uns 8.100 m d’alçada, amb unes vistes immillorables de l’Everest. És en aquest punt on tenim un parell d’ensurts que per sort no passen d’aquí: la caiguda d’unes pedres que ens passen a tocar, i tot i que portem casc, no ens hagués servit de res si ens haguessin tocat degut a les dimensions d’aquestes. Un cop superats aquests moments tan tensos entrem al corredor on ens trobem un terreny tècnic, potser més del què esperàvem, en haver de passar per una autèntica goulot. Aquest és un tram molt més estret amb un pendent molt pronunciat i terreny completament alpí que encara dona més mèrit a l’escalada d’una muntanya com és aquesta. Un cop superat aquest punt, entrem en una part més amplia (8.350 m). Aquí la respiració és cada cop més ràpida degut a la hipòxia. De fet ens trobem grups de gent que ens han passat durant la nit i que ara ja baixen però tots van amb oxigen suplementari. Alguns d’ells ens feliciten per anar sense oxigen i això encara ens dóna més forces, veure què pot arribar a fer un mateix si s’ho proposa. La part final resulta cada cop més lenta degut a l’alçada i a l’esforç titànic que està fent el nostre organisme. Ja només queda pujar a una petita torre que condueix a un cim minúscul i d’autèntic vertigen com és el cim del Lhotse (8.516 m).
Arribo al cim a les 10:25 am del dia 22 de maig de 2013. M’abraço molt emocionat al Ferran, que ha arribat uns vint i cinc minuts abans. És una abraçada clara i sincera, feta en el metre quadrat de la que és la quarta muntanya més alta del món. Són uns moments molt emotius i commovedors, difícils d’explicar i que només gent com nosaltres, que sentim i estimem la muntanya, podem entendre!
Entrada al corredor del Lhotse
El meu segon vuit mil
Des de el cim d’una muntanya tan especial com és el Lhotse, donar-te les gràcies, Ferran, per compartir amb tu moments tan especials com són aquests que ens uneixen encara més com a persones. També les gracies a la meva família, que sempre m’acompanya vagi on vagi i que junt amb alguns amics em van preparar un acomiadament abans de sortir de Vic. Estic segur que la unió de tots ells m’ha servit per superar els moments difícils que sempre hi ha en una expedició i sobretot durant l’ascensió a un vuit mil.
I per últim explicar que un dels cops que pujàvem al C3, em vaig trobar en Marty Schmith, un amic neozelandès amb qui vaig compartir l’escalada al Mt.Cook l´any 2009. I és que el món és molt petit! Qui m’havia de dir que, ell de Nova Zelanda i jo de Catalunya, ens trobaríem aquí, al camp 3 del Lhotse! Més tard, al camp base, vam quedar varies vegades amb ell i en Ferran, amb qui també hi va establir una bona amistat ja que en Marty era una persona extraordinària. Aquí, al camp base de l’Everest, va ser l’últim cop que el vaig veure en vida, ja que un any després, en Marty junt amb el seu fill Denali, moririen al C3 del K2, al Pakistà. En Marty, a més de ser un excel·lent alpinista era una gran persona i gran amic. Si jo ja estimava la muntanya, en Marty em va ensenyar a estimar-la encara més! Per això quan vaig arribar a Catalunya, vaig pujar una bandera de Nova Zelanda al cim de la Pica d’Estat perquè onegés al vent un escrit dedicat a ells:
Al Marty i Denali Schmith, morts d´accident el passat 26-07-2013 al C3 del K2.
“Sempre junts fins al cim del Mt.Cook”
Mai no us oblidaré!
Enric
Amb en Marty quatre anys abans.