Dos anys després d’haver estat al Perú i un des de Tanzània i Alaska, el meu cap no havia pogut oblidar la Cordillera Blanca, ni tampoc aquell magnífic país andí. I a més de no haver pogut oblidar el país en sí, ni la seva gent, ni la seva cultura, el què encara tenia era l’espina clavada d’haver-me quedat a només vint metres del cim del nevado Tocllaraju.
Sempre he estat una persona que, repte que em plantejo, repte que tard o d’hora acabo complint; i és per això que creia que era el moment de tornar al Perú i donar-me una segona oportunitat per aconseguir posar els peus al cim d’aquesta gran muntanya. No tenia cap mena de dubte que Perú em rebria altre cop amb els braços oberts. Això no obstant, aquest cop ja tenia clar des de Barcelona que la persona que compartiria cordada amb mi als dos nevados seria en Claudio Lliuya, guia oficial de muntanya UIAGM, tot i que no volia dir que al trekking d’aclimatació hi tornés anar amb l’Emilio Alvarado, la persona que ja coneixia des de feia dos anys.
Ja em trobo altre cop hostatjat a l´hotel Miraflores de Lima. El meu transport cap a Huaraz, el mateix, cruz del sur. Aquí tot continua igual: la gent, l’estil de vida i per suposat la gran Cordillera Blanca esperant-me altre cop. Quan des de dins el bus puc apreciar de lluny el nevado Huascarán em sembla més alt i tot que l’última vegada. La muntanya més alta del tròpic em dóna la benvinguda de nou a Huaraz.
El Huscaran em dóna la benvinguda
A la terminal del bus m’espera altre cop l’Emilio, que només de veure’m em dóna una forta abraçada. Aquesta vegada m’ofereix la seva casa de Huaraz per passar-hi les nits mentre estigui en aquesta ciutat i així no hauré de pagar hotel. Des d’un bon principi li deixo clar que el trekking el faré amb ell però que aquest cop, de guia pels dos nevados aniré amb en Claudio, amb qui ja es coneixen.
Per començar l’aclimatació hem decidit fer-ho aquesta vegada a la quebrada Churup, que més que una trescada de tres o quatre dies, consisteix en pujar a la laguna Churup situada a 4.450 m. És una sortida d’un dia totalment recomanable per començar a guanyar alçada. Amb l’Emilio agafem el colectivo que ens porta fins a Llupa. Des d’aquí i sense cap mena de pèrdua i en una hora més arribem a Pitec, que és una de les diferents entrades que hi ha al parc nacional Huascarán. Un cop pagada l’entrada al parc, pugem a la laguna Churup en poc menys d’una hora i mitja. Fa tan bon dia i el paisatge et transmet tanta tranquil·litat que decidim passar-hi una bona estona i mentrestant vaig aclimatant el cos a l’alçada.
De nou a Huaraz, aquella mateixa tarda conec el Claudio. Tot i que ens havíem escrit des de Barcelona, fins ara no ens havíem vist mai. És un home baix, de mitjana edat i amb la pell molt colrada, més aviat cremada. Em diu que amb un seu client acaben de baixar del cim del Huascarán i que amb aquesta ja van més de trenta ascensions a aquesta muntanya. No tinc cap mena de dubte que aquest cop he elegit bé a qui m’ha d’acompanyar a les meves escalades. Després d’una llarga conversa, decidim que faré alguna sortida d’un parell o tres de dies més pels voltants de Huaraz i així m’aniré acostumant una mica més a l’alçada. Un cop em sembli que estic a punt i més aclimatat quedarem per anar a fer les compres corresponents i així posar-nos en marxa.
Família peruana amb el ramat
Passats aquests dies ja ens dirigim en una combi cap a Yungay, passant per Carhuaz i Camposanto. Són uns 60 km que fem en una hora i mitja aproximadament. Un cop a Yungay agafem un taxi que ens porta fins a Cebollapampa (3.900 m), on hi ha una de les entrades al parc nacional Huascarán. Aquí lloguem un arriero perquè amb l’ajuda de quatre o cinc mules ens pugi tot el material fins al camp base del nevado Pisco situat a 4.600 m. Mentre anem pujant puc contemplar nevados com el Chacraraju, Chopicalqui i com no el Huascarán, que amb els seus imponents glaciars i grandioses morrenes et deixen sense paraules. Intento no pujar gaire ràpid ja que només he fet una punta d’aclimatació destacable i a més, si tot va bé, demà mateix atacarem el nevado Pisco. Així doncs miro de dosificar-me molt i intentar evitar el soroche (mal d´alçada). La pujada fins al camp base és d’unes dues hores i un cop hi arribem parem les tendes, mengem i passem la tarda davant la mirada imponent dels nevados Huandoys.
A les tres de la matinada comencem l’atac a cim. La pujada comença per una grandiosa i inacabable morrena glaciar. És un tram d’unes dues hores que per sort es fan de nit, perquè la veritat és que és un tram molt pesat. Després d’aquí, finalment entrem al glaciar, cosa que significa encordar-se ja que s’han de travessar algunes esquerdes. Després de dues hores més i d’haver superat vàries pales de neu, arribem al punt clau de l’ascensió: una paret de gel pur d’uns 65º d’inclinació amb alguna esquerda entremig. En Claudio, sempre assegurat, comença l’escalada en un punt on també és necessari posar dos cargols de gel. Un cop a dalt clava una estaca i així assegurarà la meva pujada. L’última part de l’ascensió és més fàcil tot i que l’altura comença a alentir la marxa. Poc després arribem al cim del nevado Pisco, un cim bastant ample tot i que rodejat per impressionants cornises de gel. Hem arribat al cim negre nit però puc observar com a l’horitzó comença a clarejar i és que veure com es fa de dia des dels 5.760 m, no té paraules. La baixada resulta molt ràpida i després d’arribar al camp base desmuntem les tendes i decidim tornar el mateix dia a Huaraz.
Imatges que no s’obliden
Després d’aquesta magnífica ascensió al Pisco, ha arribat l’hora de la veritat, l’esperat Tocllaraju. Per això, abans d´intentar-ho decideixo descansar un parell de dies i així estar més bé tant físicament com psíquicament.
L’aproximació a la quebrada Ishinca és exactament la mateixa que fa dos anys. Pràcticament no ha canviat res. L’única diferència que veig és que hi ha molta més neu. En Claudio aprofita per explicar-me que ha estat un estiu molt més humit que altres anys. La pujada al C1 té el mateix recorregut, terreny completament pedregós durant les quatre primeres hores i amb una mica més de neu a la part final. Mentre anem pujant, el dia s’ha anat tapant i cap a mitja tarda es posa a nevar. Arriba l’hora del sopar i continua fent-ho. La veritat és que això em dóna motius per no estar massa animat de cara a l’endemà i començo a pensar que per alguna raó o altra no em convé pujar aquesta muntanya. Tot i així, l’opinió d’en Claudio és que ho hem de provar. Per sort cap a les dotze para de nevar però no és fins les dues de la matinada que ens aixequem per fondre neu, menjar una mica i preparar el material corresponent per començar l’atac a cim. Fa fred però sense cap excés. El problema és que hi ha moltíssima boira i a això cal sumar-hi que fa poques hores estava nevant. Tot això dificulta i alenteix molt avançar pel glaciar ja que està ple d’esquerdes i la majoria estan tapades. Una autèntica trampa mortal. No hi ha cap mena de traça ni cap cordada davant nostre, estem completament sols al plateau del Toclla. En Claudio va davant ja que ell coneix molt bé el terreny. Tot i així, amb un pal intenta localitzar les esquerdes. És un tram amb molta tensió ja que no saps mai ben bé què tens a sota els peus: si terra o una esquerda, així de clar! Ell pot tenir una petita intuïció del terreny, ja que hi ha passat vàries vegades, però ja fa estona que m’ha avisat que és un lloc molt exposat. De sobte i en dècimes de segon en Claudio queda completament ensorrat fins més amunt de la cintura. Ha caigut en una esquerda, cosa que m’obliga a tirar-me ràpidament al terra i clavar el piolet. Per sort l’esquerda és estreta i poc profunda i una reacció ràpida dels dos ha fet que la cosa no passés d’aquí. Després de gairebé dues hores en aquest laberint mortal, finalment en sortim. A més, la boira es va trencant i va donant pas a un cel cada cop més estrellat. Tinc davant meu l’aresta nord-oest! El dia ha canviat cap a bé i ara veig que tenim possibilitats de cim.
Profundes esquerdes
A diferència de fa dos anys, aquest cop no farem l’aresta des del peu de la base, sinó que agafem la ruta directa, una paret de gel de gairebé 65º ja que per aquí resulta molt més ràpid tot i que alhora representa una ascensió una mica més tècnica. Un cop superat aquest tram i en plena aresta cimera, ens trobem molt a prop del lloc on vaig haver d’abandonar ara fa dos anys. Aquí començo a pensar a veure què em trobaré aquesta vegada, com estarà o simplement si podrem passar. Un cop arribem a la fatídica esquerda, en Claudio es treu la motxilla i comença a observar per on passar-la. S’ho agafa amb molta calma i em diu que no hi ha cap pressa i que s’ho ha de mirar molt bé ja que no és un lloc per fer-hi broma. Després d’observar-la per diferents cantons, em mira i em somriu dient-me: vamos a pasar, vamos a hacer cumbre Enric! En aquells moments m’emociono molt, tot i que encara no hem passat ni hem fet cim, però a vegades unes simples paraules són suficients com per fer canviar el teu estat d’ànim. Tot i que és un any que ha nevat molt i sembla que les esquerdes haurien d’estar més tancades, estem davant d’una senyora esquerda, d’aquelles que te’ls posa per corbata. En Claudio en té prou per intentar-ho amb una mica de pont de gel que hi ha al mig de l’esquerda. Així doncs, assegurat per una estaca, comença a passar. Són uns moments molt tensos però ell es veu segur ja que en tot moment està assegurat. Aconsegueix passar i un cop a l’altre cantó, ara és ell qui clava una estaca perquè seguidament passi jo, que ho faig molt prudentment però alhora sense encantar-me. Hem aconseguit passar el punt crític de l’escalada. D’aquí al cim només queda una petita escalada a una pala de gel d’uns 45º que ens portarà a l’avant-cim. Un cop hi arribem, tenim el cim principal davant nostre! Uns moments plens d’emoció, d’orgull. He hagut d’esperar dos anys però la insistència m’ha fet trepitjar aquest majestuós cim. Finalment hi arribem, ho hem aconseguit! Fa un dia esplèndid, la vista és sensacional i no tinc paraules per descriure el què sento en aquests moments!
Cim Nevado Tocllaraju
Nou anys més tard:
“Al meu amic Claudio LLiuya, Perú, 29 de Juliol del 2009”
Amb prop de 50 ascensions al Huascarán, el Claudio i un seu client japonès van caure en una esquerda prop del C2, al Nevado Huascarán, a uns 6.200 m d’alçada. És per això que vull dedicar aquestes paraules a un amic que ja no hi és: el Claudio, guia professional de muntanya del Perú, persona a qui vaig tenir el gran privilegi de conèixer l’any 2000 i amb qui vaig poder compartir dues escalades: Pisco i Tocllaraju. Amb ell vaig poder viure moments inoblidables a la Cordillera Blanca, situacions que m’han fet aprendre i curtir-me més com alpinista. Amb ell també vaig aprendre a sentir i estimar encara més la muntanya i molt especialment aquest magnífic país. Quan em vaig acomiadar d’ell, li vaig dir que tornaria al Perú i que junts escalaríem el Huascarán. Sé que això no podrà ser però sí que tinc clar que quan tingui ocasió de tornar al Perú escalaré el Huascarán i ell també ho farà amb mi.
Mai no t’oblidaré, Claudio!
Amb l’amic Claudio