Bolívia sempre m’havia cridat l’atenció. A part de ser un país molt semblant al Perú, tenia pendent una visita a la Cordillera Real. El Sajama és la muntanya més alta del país però queda molt allunyada de La Paz i per això vaig decidir que l’objectiu seria pujar la segona més elevada, l’Illimani.
El meu viatge a Bolívia passa per Miami, on hi faig escala pràcticament tot un dia. El vol des d’aquesta ciutat fins a La Paz dura unes hores i això em dóna temps per pensar com reaccionaré en baixar de l’avió, ja que la capital es troba a 4.200 m i, venint del nivell de mar, segurament el cos no s’ho agafarà massa bé. I és ben bé així que en baixar de l’avió noto l’efecte de l’alçada. Una cosa és pujar progressivament i l’altra és passar bruscament de nivell de mar a La Paz. Els efectes que tinc són caparra i una mica de mareig, sobretot quan faig un moviment massa brusc o massa ràpid. Aquests efectes em duren ben bé un parell de dies fins i tot caminant pels carrers de La Paz o senzillament pujant les simples escales de l’hotel. A part del malestar corporal, el que més m’ha sobtat en arribar a Bolívia és l’impressionant Illimani vist des de La Paz. Aquesta muntanya pràcticament es pot apreciar des de qualsevol punt de la ciutat degut a la seva gran alçada, i només de pensar que és la que intentaré pujar, em venen esgarrifances.
El gran Illimani
El meu guia pel trekking d’aclimatació i per les dues ascensions serà el mateix, l’Eduardo Mamani, un bolivià que està com un llum, no sé si perquè ja es així o és que s’hi ha tornat degut a l’alçada. Durant tota la meva estada aquí, no pararà d’explicar-me històries que no sé ben bé fins a quin punt són creïbles o no… L’aclimatació que ja estic fent des de que he arribat -estic a 4.200 m dia i nit- consisteix en fer dues sortides en dos dies diferents. Una d’elles és pujar a l’estació d’esquí més alta del món: Chacaltaya, situada a 5.300 m. Aquesta pista està pràcticament tancada tot l’any i només té alguns esquiadors en èpoques on hi abunda la neu. Una lleugera caminadeta és suficient per assolir el cim que porta el mateix nom que l’estació i que s’alça cent vint metres més amunt. Des d’aquest punt, unes vistes extraordinàries al llac Titicaca, La Paz, el colossal Illampu i també el Huanya Potosi, pròxim repte abans de l´Illimani.
Després de descansar un dia a La Paz, ens dirigim cap al Huayna. Justament en aquest dia a Bolívia hi ha una vaga general per la forta pujada del preu de la gasolina. Els carrers estan completament deserts, no es veu cap vehicle circulant per enlloc. Tot i la incertesa de si trobarem algun imprevist, l’Eduardo i el xofer decideixen provar sort…i la veritat és que millor que no haguéssim sortit de l’hotel perquè als quinze minuts d’haver-ho fet, ens trobem una barricada al mig del carrer que ens obliga a parar. En un primer moment em temo el pitjor ja que de cop ve un grup de gent cap a nosaltres amb pals a les mans, insultant-nos i dient-nos de tot menys res que soni bé. L’Eduardo em diu que tranquil, que no passarà res i que només volen castigar el xofer per circular en un dia de vaga general. I té tota la raó ja que sense cap mena de miraments el fan sortir del cotxe i el posen de genolls a terra, al mig del carrer, per donar-li el càstig que segons ells es mereix. Un home amb un pal de fusta, que no és pas gens petit, li dóna unes quantes garrotades al cul amb tota la ràbia que pot. Seguidament el deixen pujar altre cop al cotxe i ens diuen que ja podem continuar. Com que no hagués passat res! Increïble!
Després de dues hores entrem a la vall de Zongo per aproximant-nos a la base de la muntanya. La veritat és que des d’aquí impressiona molt: apareix imponent com una gran piràmide de gel.
Cementiri amb el Huyana de fons
L’ascens cap al camp d’alçada és per morrenes i trepitjant una mica de neu cap a la part final. El C1 (5.300 m) s’instal·la just abans de l’entrada al glaciar i des d’aquí les vistes són memorables! Cap a la una de la matinada ens aixequem per menjar alguna cosa, preparar l’equip i no és ben bé fins a les dues que ens posem en marxa. El primer tram fins als 5.500 m resulta fàcil. A partir d’aquest punt es puja per una paret de 50 m amb una inclinació de 55-60 graus. Més amunt, cap als 5.800 m, entrem en una esplanada on després de passar algunes esquerdes arribem a la base de l’aresta que ens portarà directes al cim. L’esforç ha valgut la pena només per poder apreciar des d’aquí dalt tota la bellesa de la gran Cordillera Real dels Andes Bolivians.
La gran Cordillera Real
Després de dos dies a La Paz i d’haver reposat forces amb típic menjar bolivià, és el torn per a l´Illimani. Tot comença a Pinaya on ens hi esperen l`arriero i les seves mules per transportar-nos el material fins al camp base de l´Illimani. Un cop allà i en menys de tres hores caminant, arribem a Puente Roto on instal·lem el camp base (4.500 m). Es tracta d’una esplanada on hi ha tot tipus d’animals: llames, alpaques, xais, porcs, cavalls, mules… i de fons l’Illimani que s’alça imponent davant nostre.
A l’endemà mateix sortim cap a campo alto. Aquest ja és un tram amb més desnivell i aquí hi pugem amb l’ajuda d’algun portador ja que les mules no poden arribar tan amunt. Entrem en una cresta rocosa i afilada on a les parts més altes hi comença a aparèixer la neu. Mentre anem pujant podem escoltar la fressa de despreniments de seracs que van causant allaus a un dels vessants. Finalment arribem a Nido de Cóndores on instal·lem la tenda davant d’una de les cares més descomunals de l´Illimani, completament carregada de neu. El cim sembla molt a prop però sóc conscient que és l’efecte òptic ja que es tracta d’una muntanya amb unes dimensions desmesurades. Quan s’amaga el sol el termòmetre baixa de cop als -15C i això ens obliga a entrar a la tenda, fer alguna cosa de menjar i seguidament anar directes al sac per poder descansar unes hores.
Típiques nenes bolivianes
A les dues de la matinada ens posem en marxa. L’ascens comença per una aresta de gel que fins que no baixo i faig aquest tram de dia, no puc apreciar la timba que tinc a banda a banda (la veritat és que pujar de nit sempre se m’ha fet molt més ràpid perquè no veus per on passes ni pots apreciar la distància que queda). Mica a mica va clarejant a l’horitzó. Tot i que el fred s’intensifica de valent a punta de dia, les vistes que tenim davant nostre ho compensen. El terreny per on avancem es basa en pales llargues i constants de neu molt dura. A un dels costats hi ha un dels vessants de l´Illimani atapeït de neu i ple d’enormes seracs. Seguim avançant fins al peu de la famosa escala del cielo, una paret d’uns 200 m amb una inclinació d’uns 60 graus. No és un lloc excessivament complicat però sí que la part mental hi juga un punt clau ja que degut al cansament i també a l’alçada, es pot acusar, però per sort aquest no és el meu cas.
Un cop superat aquest tram, només queda algun pendent de neu, però ja amb menys desnivell, fins que finalment entrem en una zona més planera. Aquí ens desencordem perquè ja no hi ha perill. L’Eduardo em diu que l’avantcim està a uns cent metres davant nostre però aquest és un tram que resulta molt més lent ja què aquí la neu està molt més tova i això fa que ens ensorrem fins als genolls. Superats aquests metres, només ens separa del cim principal una petita rampa de neu. Les últimes passes abans de trepitjar el cim són realment emocionants degut a l’esforç que hem fet per arribar fins aquí. Finalment arribem al cim de l´Illimani on m’abraço eufòricament amb l´Eduardo! Fa un dia esplèndid i les vistes són realment fantàstiques! Un cop més, uns moments molt especials per recordar la meva família que altre cop m’han acompanyat fins aquí dalt, al cim de l´Illimani!
Cim de l’Illimani (6.462 m)
Imatges per al record:
Després d’uns dies al salar d’Uyuni, on vaig gaudir de llacs color maragda, flamencs, guèisers i muntanyes fabuloses com el Licancabur, va arribar el dia de marxar de Bolívia. L’avió que sortia de l’aeroport El Alto de La Paz amb destí a Madrid es va enlairar i va passar a tocar tot el vessant que havíem pujat dies abans. Mai oblidaré aquelles vistes tan privilegiades. Vaig tenir una sensació d’eufòria i alhora de tristesa: des de la finestra veia com aquell paisatge mica a mica anava quedant lluny, a l’horitzó, però alhora m’eduïa un record inesborrable d’aquest fantàstic país al que espero poder tornar algun dia.