El Makalu és la cinquena muntanya més alta del món. Situada al Nepal i frontera amb el Tibet, aquest cim es troba a només 22 km en línea recta de l’Everest. És possiblement un dels vuit mils més atractius sobretot per la seva gran bellesa. Aquí vaig poder compartir expedició altre cop amb l’amic Ferran Latorre, que m’accepta encantat de que l’acompanyi.
Aquest cop el fet d’arribar fins aquí, a Katmandú, ha resultat molt estrany. Primer perquè anar a intentar un vuit mil sempre és una sensació que imposa i sempre tens la incertesa del què passarà, però a més aquesta vegada l’arribada fins aquí ha estat diferent; tot molt més ràpid i molt més estressant que d’altres vegades… però per fi som aquí altre cop, al Nepal, que tot i només haver-hi estat tres vegades ja m´hi sento una mica com a casa meva. En aquesta ocasió només disposem d’un dia per estar aquí, a la capital i fer els últims preparatius abans de posar-nos en marxa cap al Makalu. El dia que estem a Katmandú, l’aprofitem per fer una visita al Kailash Home on en Ferran hi té adoptat un nen, en Sonam. Aquest centre va ser fundat per l’Oriol Ribas i junt amb altra gent acullen un centenar de nens i nenes sense pares. La veritat és que poder compartir tota una tarda amb aquests nens és una experiència única i d’aquelles que et marquen, com a mínim a mi, d’aquelles que em desperten la part més sensible que pocs cops expresso a la vida diària.
A l’endemà mateix ens dirigim cap a l’aeroport de Katmandú, ja que pràcticament totes les expedicions que es fan aquí comencen dins d’una avioneta. El nostre vol és fins a Tumlingtar (400 m), una petita població situada a l’est del Nepal. El vol és d’uns quaranta minuts i la veritat és d’aquells que no recordes pas com a confortables ja que travessem unes fortes turbulències que provoquen fortes sacsejades a l’aparell i que en més d’una ocasió fa que ens mirem amb en Ferran tot pensant el pitjor. Després d’una estona desagradable, per fi arribem a Tumlingtar, on ens espera un jeep que en unes tres hores més ens portarà fins a Num (1.505 m) a través d’una pista que encara està en construcció. Fa anys aquest tram es feia caminant però amb el temps s’han anat construint pistes que permeten arribar-hi en cotxe. A la tarda arribem a Num on hi passarem la nit.
Aeroport de Katmandú
Al mati ens obliguen a pesar tot el material ja que l’agència ens ha posat un helicòpter que ens portarà fins a Yangri Kharka (3.610 m). Aquest és un tram que també es feia caminant durant dos dies i que passava per colls molt alts com el de Shipton, molts cops plens de neu, com era el cas d’aquest any; i com que no hi han portadors, l’agència ha decidit apropar-nos en helicòpter. De fet ja teníem ganes de ser aquí, d’estar en contacte amb el Nepal més pur i també de començar almenys a caminar, que portem molts dies sense fer res.
Després d’una nit a Yangri Kharka, continuem guanyant alçada i la vegetació va desapareixent a la que arribes als 4.000 m. La primera parada és a Langmale (4.500 m). Es tracta d’una petita cabana situada en un lloc privilegiat. Aquest petit lodge el porten dues persones de cara molt curtida i pell molt arrugada, cosa que ens fa pensar que són persones d’edat molt avançada i més per ser del Nepal.
Per fi el dia següent veiem el Makalu per primera vegada, ja que arribem al Hillary Camp (4.800 m). Des d’aquí podem contemplar la cara sud del Makalu: una imatge que em deixa sense paraules, tant per la seva bellesa com per la seva grandiositat. Segons en Ferran, estem davant d’un dels vuit mils més impressionants del planeta. Aquí, al Hillary Camp, hi passem un parell de dies abans de pujar al camp base definitiu. De fet aquest era l’antic camp base del Makalu però ja fa força anys que l’actual queda bastant més amunt. Els dos dies que estem aquí els aprofitem per aclimatar, fent-ho un d’ells al C1 de l’aresta sud del Makalu. Des d’aquest punt tenim unes vistes sensacionals de l’Everest i el Lhotse, cim que justament ara fa un any vam escalar amb en Ferran. Tot i que per aquest vessant encara no els havia vist mai, no hi ha dubte de que es tracta de dos colossals i puc arribar a entendre que per aquesta gent siguin com Déus. També podem apreciar el llarg recorregut que encara ens queda fins arribar al camp base definitiu.
Hillary Camp (4.800 m)
A l’endemà finalment l’última etapa. Un dia dur i molt esgotador, tant pel terreny com per l’alçada degut a que encara no estem del tot aclimatats. Al principi el recorregut és a través d’una morrena que passa tota l’estona per la cara sud del Makalu. Al cap d’unes dues hores finalment s’entra al glaciar, un terreny on no hi ha cap mena de camí definit. Es tracta de passar per sobre de blocs de pedra que resulten realment perillosos ja que són completament inestables, un autèntic martiri. Cap al tard i amb bastant de fred, arribem al camp base del Makalu (5.700 m), el més alt del Nepal i de tots els vuit mils i el que serà casa nostra durant més de vint dies, molts dels quals els passarem a -20C.
Al cap de pocs dies de ser aquí, celebrem la Puya com és tradició. Es tracta d’una cerimònia budista per desitjar-nos sort durant l’expedició i que a mi em genera molt de respecte. L’aclimatació al Makalu és potser la més ràpida que he fet, i en només deu dies aconseguim dormir al C2 (7.500 m) tot i abans haver pujat material i dormit al C1 (6.700 m) un parell de cops. La pujada al C1 comença per un terreny pedregós i molt pesat. Al cap d’una hora s’entra finalment al gran plató de gel, sempre acompanyat de la cara oest del Makalu. Aquí el tram és més còmode i bastant segur pel que fa als allaus, tot i haver de sortejar algunes esquerdes. Tot i així el primer cop que es puja al C1 carregat de material, resulta molt esgotador. Sempre et dóna la sensació que estàs poc entrenat o que aquell dia no tens forces, però no és res més que falta d’aclimatació i de donar el temps suficient al cos a que es vagi acostumant als esforços per sobre dels 6.000 m.
Primer porteig al C1
La pujada al Makalu La o C2 (7.500 m) ja és un tram molt més llarg i dur, tot i només essent 800 m de desnivell. A part de tot això, cal sumar-hi que també és un tram molt més tècnic que el de la pujada al C1. Després de la primera meitat de l’ascensió al C2, en Ferran em porta un cert avantatge; jo porto un pas més lent. De totes maneres hi ha més gent que puja, un dels quals és en Richard, un amic peruà amb qui ja havíem coincidit al Manaslu i al Lhotse. De cop i de manera bastant sobtada, el temps comença a canviar dràsticament. La visió amb en Ferran passa a ser completament nul·la. A part de que comença a nevar, fan acte de presència la boira i el fort vent, cosa que causa una baixada molt acusada de la temperatura. Estic a uns 7.400 m i he quedat sol. Fa estona que no veig en Ferran i en Richard també s’ha avançat. A més molta gent que venia darrera meu ha fet mitja volta cap al C1 degut al mal temps. Per afegir-hi més problemes m’he quedat sense líquid i no em puc ni hidratar. El fred s’accentua de valent. Per uns moments intento pensar si segueixo amunt i intento superar aquests cent metres que em queden o decideixo tirar avall, però el cervell s’embota i no em deixa pensar prou bé el que he de fer. De fet no sé perquè decideixo continuar amunt, però són uns moments realment molt i molt durs. A 7.400 m amb molt mal temps i completament deshidratat és realment tot molt complicat, però si alguna cosa he tingut forta a la vida és la part mental. Per sort no em puc perdre perquè es tracta d’anar seguint les cordes fixes que hi ha instal·lades en aquest punt. Tot i així, al final de les cordes se suposa que hi ha d’haver el C2, però un cop hi sóc m’adono que no hi ha cap camp. Em queden dues opcions: o buscar el camp enmig d’un enorme plató de neu amb visibilitat zero, cosa que si no el trobo sóc pell, o baixar ràpidament cap al C1 abans no se’m faci de nit. Quan pràcticament ja tinc presa la decisió de baixar, apareix enmig de la tempesta una petita tenda a la que no dubto d’anar-hi i refugiar-me de l’infern al que estic sotmès. Dins la tenda hi ha en Yannick (un francès que ja coneixíem) en un estat lamentable: principi d’edema pulmonar. Per uns moments estic vivint un autèntic caos, sense poder ajudar el Yannick perquè no puc sortir a demanar ajuda degut al mal temps, i a part d’això sé que no trobaré el C2. Quan m’he recuperat hidratant-me i canviant-me de roba, sento uns crits fora la tenda que demanen ajuda. Enmig de la gran tempesta que està fent arriba l’Eva, una espanyola que comparteix camp base amb nosaltres. També està en un estat més que lamentable, igual que jo fa una estona. La faig entrar a la tenda, li preparo líquid calent i l’ajudo a entrar en calor al mateix temps que vaig controlant al Yannick de la manera que puc. Passem una nit patètica, en una minúscula tenda a 7.500 m sota una tempesta de primera.
Els primers rajos de sol il·luminen la tenda. El temps ha canviat, el dia apareix sense vent i el cel serè. Em preparo per sortir i intentar trobar el C2 per trobar en Ferran, de qui encara no sé res, i explicar-li l’estat del Yannick. Per sort m’adono que el camp està instal·lat a només uns 150 m de la nostra tenda. Tot i així crec que m’hagués estat impossible trobar-lo el dia abans. Finalment veig en Ferran, amb qui m’uneixo en una càlida abraça que sempre recordaré, ja que cap dels dos sabíem res de l’altre. Després d’explicar-li tot, s’apropa ràpidament a la tenda, on juntament amb l’australià Ralph Schweizer començaran el rescat del Yannick. Mentrestant jo aniré baixant amb l’Eva cap al CB. Al cap d’unes hores, quan ja som a baix i en la incertesa del què està passant més amunt, ens comuniquen per ràdio que el Yannick ha dit prou quan estava prop del C1. Sé que en Ferran i tot l’equip que ha participat en el rescat han fet tot el possible per salvar-lo, però a vegades no saps perquè les coses no acaben bé i en aquest cas és el què ha passat.
El Camp Base més alt de tot l’Himàlaia
Després de passar alguns dies durs al CB intentant superar la pèrdua del Yannick, ens preparem per tornar a pujar cap amunt, davant d’una petita finestra confusa de bon temps que està prevista pels pròxims tres dies. Pensem que no cal desaprofitar la que potser serà l’última oportunitat d’intentar cim. Així doncs pugem altre cop cap al C1 on hi passem la nit. Al dia següent pugem directes al C2, aquest cop amb un pas molt més bo que la primera vegada i també amb molt més bon temps climatològicament parlant. En arribar als 7.400 m veiem la tenda del Yannick pràcticament destrossada pel vent… com si res hagués passat i com si tot ja hagués de formar part de la nostra memòria… i és que la muntanya és així, a vegades uns es queden i els altres continuen, però això sí, tots ho fem units davant el nostre sentiment envers la muntanya.
La nit al C2 és bastant tranquil·la i amb poc vent. Personalment puc dir que és una de les nits més bones que mai he passat en alçada ja que sense prendre res, puc dormir hores seguides, inclús roncant (cosa que no faig mai), em diu en Ferran el dia següent. Al mati carreguem el material imprescindible per pujar al C3 (7.800 m), on tenim previst passar-hi la nit abans de l’atac a cim.
Així doncs, sortim del C2 amb un pas lent però constant. Ens endinsem per l’enorme plató guanyant alçada lentament. Al cap d’una hora d’haver sortit noto que alguna cosa no va bé. Normalment en Ferran sempre va davant meu amb un cert avantatge, però els últims deu minuts no han estat com sempre ja que l’he anat atrapant degut a les parades constants que ell ha fet. Un cop em reuneixo amb ell, veig que té problemes i m’ho reconeix. Fem una parada per intentar esbrinar què és el que li passa. Intento que begui o que mengi però em diu que aquest no és el problema. Em comenta que no sap ben bé què li passa; en un no res ha quedat sense forces per continuar amunt, està desanimat i ell mateix reconeix que no és el Ferran de les grans ocasions. Intento convèncer-lo perquè es descarregui pes de la motxilla, me’l passi a la meva i així poder continuar lentament amunt, però s’hi nega tot i la meva insistència. No està bé ni físicament ni psíquicament. Té molt clar que vol perdre alçada ràpidament davant la confusió que té. Tot i així m’anima a que m’uneixi al Richard i dos alemanys més que estan a prop. Però en aquell mateix moment veig molt clar que recularé amb ell. He vingut amb en Ferran fins aquí com a company de cordada però per davant de tot com a amic. Això vol dir que allà on vagi ell jo el seguiré. Sempre he tingut molt clar el valor de l’amistat a la muntanya i més a 7.600 m que és on ens trobem en aquests moments. S’ha de saber renunciar sigui pel factor que sigui i aquest any no toca fer cim al Makalu, per això el cim no és el més important per a mi.
En arribar al C2 desmuntem ràpidament la tenda, recollim les coses i ens afanyem a perdre més alçada directes cap al C1. A mesura que perdem alçada, en Ferran es va trobant cada cop millor. Aquest mateix dia arribem esgotats al Camp Base, o sigui, de pràcticament arribar al C3, a 7.800 m passem a estar a 5.600 m.
Davant el gran desgast que hem fet les dues vegades que hem pujat al C2, el fet de no haver-hi cap més finestra de bon temps i anar-se acabant els dies de permís de camp base, renunciem a un altre intent a cim i decidim tornar a la vida que ens espera 5.000 m més avall. Durant uns tres dies més que encara estem al CB, la nostàlgia i la tristesa s’apoderen de nosaltres, però per altra part estem en perfecte estat, molt cansats però sans i estalvis i això és el més important davant d’un vuit mil. El gran Makalu sempre estarà aquí, esperant que tornem…
C2 (7.500 m) amb el Makalu de fons
Recordant la dura pujada al Makalu La… perquè no sé, ni mai sabré què hagués passat si no hagués trobat la tenda del Yannick. Alguna cosa va fer que aparegués allà, enmig de la tempesta i que m’hi pogués refugiar. I és que no tinc cap mena de dubte que vagi on vagi sempre m’acompanya la Verge de Núria.
També pels familiars del Yannick, pels moments difícils que van haver de passar en aquelles interminables hores i també pel Ferran i tot l’equip que van col·laborar en el rescat, ja que en tot moment van vetllar per intentar salvar-li la vida.
I per últim recordar l’infernal baixada cap al Hillary Camp. De fet ja feia dos dies que nevava abans de baixar tot i que encara s’havia acumulat poc gruix. El pitjor va ser el mateix dia que ens acomiadàvem del camp base. El terreny complicat per on havíem pujat un mes abans, ara resultava ser una trampa maleïda, ja que els enormes forats entre els bloc de pedra, ara estaven completament coberts per la neu, transformant-ho en un autèntic perill. A més, amb el pas de les hores la nevada i el fred es van accentuar molt més, cosa que va fer que passéssim unes hores realment patètiques. En alguns punts la neu ens arribava més amunt dels genolls i degut al costós avançament, els portadors es van plantar. Llavors en Ferran i jo, juntament amb l’ajuda d’alguns sherpes, alternant-nos, vam anar obrint traça com vam poder. Finalment sortíem de la glacera on deixàvem els perillosos blocs de pedra. Ara però, en molts punts, la neu ens arribava fins a la cintura i no va ser fins a la nit, quan després de nou hores (normalment quatre hores), arribàvem al Hillary Camp cobert per més d’un metre de neu. Un cop refugiats, retornàvem a l’Iñigo, un company basc que va anar d’un pèl que no se’ns hi queda degut a la hipotèrmia a la que estava sotmès. A l’endemà, el dia va empitjorar encara més i teníem clar que havíem de fugir d’allà el més aviat possible o no baixaríem. Van caldre gairebé deu hores més per arribar a Langmale i no a Yangri Kharka com teníem previst en un principi.
I és que com diu sempre una meva amiga: anar a l’infern no costa gaire, però sortir-ne és una altra cosa… i és ben veritat!