Nevado Copa 6.188m

Estic prenent un mate de coca i alhora escoltant The Conquest of Paradise de Vangelis. Això em serveix per relaxar-me i descansar després que el dia anterior tingués una llarga jornada. Tot i així finalment vaig poder arribar fins aquí, a Huaraz altre cop, aquesta vegada baixant directe des del cim del Huascarán. Em trobo bé, una mica cansat, ja que estic arribant a la part final del meu repte personal. Fa gairebé un mes que he creuat l’Atlàntic per venir al Perú i des de llavors puc dir que pràcticament no he parat mai; tres trekkings, un cinc mil i dos sis mils junt amb tot el que envolta poder aconseguir tot això és el que ja segur m’emporto d’aquest país. Tot i així encara em queda un nevado o més ben dit un últim cim de sis mil metres. Aquest era el repte que em vaig proposar abans de venir. No sé si aconseguiré aquest últim però com a mínim ho intentaré. Il·lusió puc assegurar que no me’n falta i forces sempre en surten si la ment es proposa assolir alguna cosa. Per sort sempre he tingut la ment molt forta i ara més que mai li tinc, on alhora sóc conscient que em queda poc per acabar complint un somni que fa molt de temps desitjo complir.En resum, només em queda posar la cirereta damunt el pastís.

El cim que em queda per pujar és l’Artesonraju, un nevado molt atractiu que es pot pujar per dos llocs. El problema que tinc i que ja n’he parlat amb en Wilder és que no tinc suficients dies per intentar assolir el cim ho faci per a qualsevol de les seves dos vessants. És a dir, és un cim que necessita un mínim de quatre dies per pujar-hi quan normalment en són cinc o sis els dies que sol necessitar la gent i a mi, en aquests moments, només me’n queden tres. Impossible aconseguir un dia més a no ser que canvi el meu bitllet de bus fins a Lima i també els tres vols d’avió que passen per Miami, Charlotte i finalment Barcelona. És molt enrenou saber si trobaré combinacions perquè cal recordar que estic a principis d’agost i aquí ens trobem en l’època on l’arribada i sortida de turistes és constant. Ho he rumiat molt i parlant-ne a fons amb en Wilder i la Kelly hem decidit fer un canvi de cim. L’única cosa que demano a canvi és que el cim que escollirem és que ha de tenir l’alçada mínima de sis mil metres. Estudiant el mapa de la Cordillera Blanca i esgotant totes les possibilitats que em queden, l’únic nevado al que tinc opcions de pujar en tres dies és el Copa de 6.188 m. Aquest es troba al nord-oest de Huaraz i relativament bastant a prop cosa que farà que l’aproximació i retorn a la mateixa ciutat sigui molt ràpid. El problema que té aquest cim és que poquíssima gent hi puja degut a la seva gran complexitat en la gran quantitat d’esquerdes que té el macís. És un nevado que no és massa tècnic però si format per un autèntic laberint d’esquerdes, sobretot a l’entrada de la gelera i també a la part més alta, just abans del cim i que fa que en nombroses ocasions o inclús molts anys no es pugui assolir el barret que caracteritza aquest gran gegant.

Finalment decidits hem sortit de Huaraz arribant a Vicos, poble situat a 3.300 m i punt de sortida per pujar el nevado Copa. Som en Wilder, en Jorge altre cop i jo junt amb l’arriero preparant les mules que seran les encarregades de pujar part de la càrrega fins al mateix camp base. Davant nostre la mirada misteriosa de nens que ens observen a cada cosa o moviment que fem. Mirades innocents i dolces però alhora profundes i plenes de nostàlgia fan que cada vegada em senti més identificat amb aquesta gent fins a tal punt que aquest seria un dels països on em trobarien si mai em perdés. És tan intens el sentiment que tinc cap aquesta gent que em posa trist el fet de pensar que la meva estada aquí està arribant a la seva fi un cop més.

Mirades inocents a Vicos

Mare i filla amb el ramat

Després dels preparatius i de menjar alguna cosa ens posem en marxa direcció cap al camp base. Ho fem per una pista ample on poc després es transforma en un corriol molt fressat. Fa molta calor i la humitat és molt alta cosa que fa que la camiseta quedi ràpidament amarada de suor. Després de superar un petit altiplà les vistes són memorables. Darrere nostre tota la  cordillera negra com fins ara no havia vist mai, podent apreciar les cotes més altes que ronden els cinc mil metres d’alçada i davant nostre, al fons, es veu el Huascarán, cim assolit just ara fa només dos dies. Al cap de poca estona en Wilder rep una trucada al celular on l’informen d’una tràgica noticia i és que tres equatorians han desaparegut a la canaleta del Huascarán. Per uns moments ens mirem esgarrifats i amb els pèls de punta perquè justament vàrem estar parlant amb ells al C1 del Huascarán, just quan ja baixàvem i ells tot just començaven l’ascensió al cim. La causa de l’accident sembla ser la caiguda d’un serac entre el C1 i el C2 però tot és molt recent i encara no són del tot clares les causes del terrible accident. En Wilder és qui ha de donar l’ordre de què comenci el rescat, ja que és el president de casa de guies i tot pas que es faci ha de ser supervisat per ell, així ho diuen les normes de la AGMP. Seguim la marxa cap al camp base sota un silenci abismal només pensant en què nosaltres encara no fa ni dos dies   estàvem passant pel punt on hi ha hagut l’accident.

Pujant al camp base del Copa amb el Huascaran de fons

Més endavant el corriol comença a guanyar desnivell fent-ho en ziga-zaga per una llarguíssima morrena que ja ronda els 4.000 m. Un cop superat aquest punt arribem a una zona una mica més planera i és aquí on ja es pot apreciar gran part del nevado Copa sense poder arribar a veure el cim principal. Finalment arribem el punt on instal·lem el nostre camp base i com era de pensar estem completament sols. Tot i així al cap de poca estona d’haver arribat aquí, podem apreciar com quatre persones estan baixant del C1. Els anem a rebre perquè ens puguin donar informació de com està la ruta a la part més alta de la muntanya. Un cop ens trobem amb ells comprovem que són tres francesos amb un guia aprenent peruà. En Wilder el coneix i ens posem a xerrar. Els clients estan molt desanimats perquè no han fet cim i per ells representava el seu primer sis mil. Segons ens expliquen, resulta ser que una esquerda que ara fa just una setmana encara es passava, s’ha obert més del conte i això ha fet que no poguessin travessar-la. Entenc les seves cares llargues pel fet que han hagut de renunciar a només uns cent metres abans del cim i això viscut en pròpia persona per alguna experiència personal del passat sé que és molt dur. Un cop ens acomiadem li comento amb en Wilder a veure quines possibilitats tenim nosaltres de què puguem passar aquest punt però ell em diu que anem pas a pas i que de moment gaudim del lloc tan fantàstic on estem.

L’endemà ens posem en marxa cap al C1. Em trobo d’allò més bé i això fa que agafi un pas bastant ràpid tot i el pes que duc a la motxilla. Sóc conscient que és la meva última pujada cap a un camp d’alçada de la meva estada al Perú. Pujo a un ritme alt, animat i pensant que encara és possible tenir una possibilitat de cim ja que sempre tinc present que la Verge de Núria va amb mi allà on vagi i aquesta vegada segurament tampoc em fallarà. Més amunt espero amb en Wilder i en Jorge que han quedat molt més enrere. Ara tots tres ens trobem a l’entrada d’una canal on apareix el gel i més amunt la neu cosa que fa que ens posem els grampons i també el casc perquè és una zona on hi ha el perill de caiguda de pedres. Tot i que aquí pugem a un ritme més lent per culpa de la forta inclinació que té el pendent no traiem la vista a la paret que tenim a la nostra esquerre i que és el lloc més probable que hi hagi despreniments. Més amunt arribem a una zona més oberta i és aquí on finalment sortim de la canal i alhora del perill. Després de gairebé tres hores arribem al C1 on instal·lem les dues tendes que portem sobre una petita morrena que hi ha just abans de l’entrada a la gran gelera del Copa. Fa un dia sensacional, radiant i sense gens de vent. És l’hora d’un petit picnic tot i que tinc una gana de cavall! Seguidament aprofitem per pujar cinquanta metres més amunt i agafar una perspectiva de la ruta de l’endemà. En Wilder ja m’havia explicat que hi havia dues opcions; agafar la ruta de l’esquerra i que travessa tot el plateau de la gelera o agafar la ruta que va per la dreta i que puja per l’ampla aresta que tenim davant nostre. Segons sembla ens decantarem per la segona opció perquè així evitarem la multitud d’esquerdes que representa anar per la primera opció. A més des d’on som podem apreciar gran part de la traça que han deixat els francesos i això ens ajudarà sempre i quan no bufi el vent a la nit i esborri les petjades. També cal dir que hem decidit que en Jorge ens acompanyi en aquesta ocasió durant l’atac a cim, ja que és molt recomanable en aquest nevado fer un mínim de tres persones per cordada per culpa de la gran complexitat de les àmplies esquerdes. Un cop hem estudiat ben bé la ruta tornem a la tenda on ens hi passem el que queda de tarda explicant anècdotes i aventures viscudes tots aquests dies, recordant els bons moments compartits i així intentar desconnectar de què ens trobarem l’endemà i de si farem cim o no.

A les dues en punt ens aixequem, preparem quelcom de menjar i un cop ens estem a punt sortim amunt. Són les tres en punt. La nit es presenta molt tranquil·la i el cel completament estrellat. Avancem per la llarguíssima pendent d’uns 35º d’inclinació que hem vist el dia anterior. Només l’aparició d’algunes esquerdes són les responsables que tinguem d’anar amb atenció en alguns punts. Tot i així no ens representa cap dificultat haver-les de creuar perquè de moment no són massa amples. Comença a clarejar i ja ens trobem més amunt dels 5.000 m. És en aquest punt on podem apreciar amb claredat per on caminem i del que ens espera d’ara endavant. Els pròxims metres no guanyen gaire desnivell però el perill augmenta i molt pel fet que hem de travessar una zona on s’avança per sota d’uns seracs d’unes mides desmesurades. A més d’això cal sumar-hi que ha caigut un enorme allau, creiem que molt recent i segurament dels més grossos que mai he vist. El terreny ha quedat de tal forma que avançar resulta més difícil i esgotador. Cal sortejar de la manera més ràpida possible els enormes blocs de gel, de qui sap quantes tones, que han baixat de més amunt. Cal passar aquesta diagonal com més aviat millor abans no es desprengui algun altre serac. Un cop passat aquest punt i per sort sense cap contrapeu comença una paret de gel de 55º-60º. En aquest pendent utilitzem estaques d’alumini que ens asseguren pels quatre llargs de 60 m que són necessaris per superar la mateixa paret.

La llarga pala de gel

Un cop a dalt ens trobem a la ratlla dels 5.900 m i per davant nostre es presenta una esquerda enorme que ens separa de la part final abans del barret del cim. Aquest és el punt on va recular la cordada del dia anterior, ja que l’únic i minúscul pont de gel per on es podia travessar ha quedat en un no res. En Wilder s’ho mira durant una bona estona. Finalment em demana que posi una estaca per assegurar-lo i així intentar passar però em comenta que el més probable és que s’ensorri i caigui dins l’esquerda perquè la mica de pont que queda no creu que aguanti el seu propi pes. Sé que estic a molt a prop del cim però encara amb alguna neurona i no suficientment desesperat com per prendre la decisió de passar per aquí. En Jorge no diu res però amb la cara paga. En parlem altre cop i finalment decidim que per aquí no passarem perquè és extremadament arriscat. Seguim caminant paral·lelament pel costat de l’esquerda i anar observant si en algun punt es pot travessar encara que de moment sense èxit. No perdem les esperances i seguim molt més enllà d’on no devien anar els francesos. Finalment on ja no ens pensàvem l’esquerda queda una mica tapada cosa que ens fa que puguem passar. Un cop superada n’apareix una altra i ara caminem entre dues esquerdes enormes a la recerca d’un segon pont. Més endavant el trobem apareixent una tercera esquerda encara més grossa que les dues que hem passat fins ara. És com un malson! Estem al mig d’un laberint que sembla no tenir sortida i que fa que el cim sembli inaccessible. Després de constància, paciència i sang freda a l’hora de passar per sobre l’últim pont de gel semi estable sortim d’aquest tram i entrem en unes últimes rampes que porten directes al famós barret que caracteritza aquest cim. Ens trobem als darrers metres abans d’assolir el cim. La respiració s’accelera i el cor batega amb molta força. No és degut a l’esforç ni a l’esgotament sinó a la forta emoció que s’apodera de mi per uns moments. Un cop més els últims metres són molt emotius i especials com sempre ho són a cada cim. Ens apropem al cim sempre per la vessant esquerra del barret així evitem el perill de què baixi tota la cornisa avall i quedem sepultats sota tunelades i tunelades de neu. Finalment i després del merescut esforç puc dir que tinc el nevado Copa als meus peus. M’abraço eufòricament amb en wilder i en Jorge ja que ells feia deu anys que no estaven aquí dalt. Seguidament obro la motxilla i només trec tres coses: una estelada, la bandera del Perú i una màquina de fotos per immortalitzar aquest inoblidable moment! Avui, dia 4 d’agost del 2015, després de deu anys de no estar en aquest fantàstic país puc dir que em sento un autèntic privilegiat perquè tota il·lusió i somni que tenia se m’ha acabat complint envoltat d’un entorn immillorable tan pel que fa al paisatge que m’envolta com a tota la gent que m’ha ajudat a arribar fins aquí!

Una de les esquerdes a superar

Les vistes a la Cordillera Blanca són espectaculars

El cim del Nevado Copa a tocar

Cim Nevado Copa 6.188m

Somnis, Passions i Cims !!!

Cordillera Blanca-Perú