Puigmal 499

És matí d’un dissabte de novembre i com és habitual des de fa gairabé trenta-cinc anys m’aixeco per anar al Pirineu, és a dir la típica sortida que faig cada dissabte. Són les sis del matí, preparo les coses necessàries que en el cas d’avui seran ben poques, menjo alguna cosa i baixo cap a baix on m’ha de passar a buscar l’amic Rafel. Avui pràcticament no m’emporto res de material perquè fa molts dies hi ha un anticicló sobre Catalunya i això fa que estigui fent uns dies sensacionals sobretot per l’època de l’any en què estem. Així doncs sense emportar-me ni aigua ni menjar com pràcticament sempre faig, agafo la motxilla lleugera que tinc en la que hi he posat un paravent, un guants fins, ulleres de sol i un buff. Estic al carrer esperant en Rafel que com és habitual sé que arribarà uns deu minuts tard, cosa completament normal per ell però avui la cosa s’allarga més del conte i mentre m’espero em dóna temps per reviure, analitzar i pensar..

I és que la pujada d’avui al Puigmal serà molt especial. No deixa de ser una ascensió més com totes les altres que he fet fins ara en aquesta muntanya però el número de l’ascensió d’avui el fan diferent, màgic i únic. Cal dir que no és el final del meu repte personal que em vaig proposar aquell desembre de l’any 1996 quan estava al CB de l’Aconcagua i que tractava en assolir 500 vegades el Puigmal. L’ascensió d’avui és tan especial o més que la següent que faré. Ni més ni menys avui toca l’ascensió 499! Un número que m’imposa a mi mateix. Primer de tot perquè crec que només ser jo el que és pujar quatre-centes noranta-nou vegades una muntanya i no trec mèrit a ningú ni vull ser egoista el fet de pensar que només sóc jo a qui se li ha posat al cap pujar un cim tantes i tantes vegades. També m’emociona al tractar-se d’un Puigmal, una muntanya amb molta història i alhora un gran clàssic del Pirineu català. És la muntanya que m’ha donat tants i tants dies de glòria, per totes les històries viscudes, emocions i sentiments que per molt més que pensi no hi ha espai al meu cap per totes elles. La muntanya que m’ha vist a créixer, la que m’ha format com a persona i alpinista, corredor d’ultrafons i alhora m’ha ensenyat els valors més importants de la vida com són compartir, estimar, renunciar i sentir entre molts d’altres. Sempre he dit i he pensat que la muntanya és l’escola de valors més gran que hi ha a la vida i és ben cert. Qui realment ho sent amb intensitat sap perfectament de què parlo i és conscient que allà dalt tot és diferent; no hi ha races, religions, pensaments polítics, ni persones superiors a les altres. Sort en tenim que tots som iguals dalt d’un cim i la persona que no pensa així amb el temps se’n adonarà. Arribarà un dia que la mateixa muntanya segur que el posarà a lloc.

El meu germà Joan va ser qui m’hi va iniciar i alhora em va ensenyar a estimar-la però a base dels anys el sentiment que tinc cap a ella ha anat creixent fins a tal punt que ni jo mateix m’ho hagués imaginat mai. No tinc diferències per estimar més una muntanya o una altre. No m’importa l’alçada, ni el país on estigui situada, ni en la mateixa bellesa d’ella mateixa. La respecto, l’estimo i punt. Cal dir que aquests últims anys s’ha massificat molt i m’ha fet veure molta gent que no tenen cap mena de respecte cap a ella. És una autèntica pena veure gent com tira deixalles a terra i alhora no respecten res de res. Una de les coses en què tinc la consciència ben tranquil·la és de què jo mai he llençat res, ben bé al contrari, em dedico pràcticament sempre a recollir la porqueria que llença molta gent. He arribat a la conclusió que com que jo em porto bé amb ella i la cuido com hauria de fer tothom com a la mare terra, ella s’ha portat sempre bé amb mi. Alguns em diuen que sóc un exagerat però és que jo no llenço ni la pela de la taronja perquè així m’ho van ensenyar i així ho seguiré fent. Un cop em van dir: ¨si no hi ha tarongers dalt d’un cim és per alguna cosa¨ per tant no costa res emportar-se les deixalles. I si un ho pensa és ben cert. Molts diuen que els corbs i altres animals ja s’ho menjaran però això són contes a la vora del foc! Els animals que ho podrien fer ja tenen l’aliment del mateix medi i a més són perfectament capaços per espavilar-se i no morir de fam. Així doncs sempre he pensat que hem de tornar de la natura tal com hi hem anat. La muntanya sempre continuarà sent el lloc més especial pels que l’estimem si només nosaltres som capaços de deixar-la tal com la vam conèixer el primer dia d’anar-hi, és a dir en el seu estat més pur..

Tot i així sí que puc dir que m’he fet com “meus” dos cims; Puigmal i Pica d’Estats. Els que més cops he pujat i això potser les fa que aquestes dues muntanyes siguin més especials que les altres. Així doncs a l’espera que vingui en Rafel, que per cert ja veig el cotxe, ens disposem a gaudir del gran dia que ens espera en la que serà la meva pujada 499 al Puigmal i a pocs dies per assolir l’ascensió 500 que fa 19 anys que persegueixo..

Pujant al pas dels lladres camí de l’ascensió 499 al Puigmal

Cim del Puigmal acompanyat de l’amic Rafel