Entrevista Puigmal 500

Enric Llonch Casasampera (Vic, 17 d’agost de 1972)

Alpinista i corredor d’ultrafons

Del món de l’alpinisme en destaquen moltes ascensions al Pirineu i als Alps. Nombroses expedicions als andes argentins, peruans, bolivians i equatorians on n’ha assolit varis cinc mils i sis mils. Muntanyes d’Alaska, Tanzània, Marroc, Rússia, Kirguizistan i Nova Zelanda han anat servint perquè s’enfortís com a alpinista fins a fer el salt definitiu a l’Himàlaia (Nepal) on ha fet cims com el Manaslu (8.163 m) i Lhotse (8.516 m) sense l’ajuda d’oxigen artificial. Al Makalu arriba fins als 7.700 m

En ultrafons destaca sobretot en ser el primer espanyol a baixar de les 24 h en l’Ultra trail del Mont Blanc disputat l’any 2006. A part d’altres marques aconseguides en diferents curses, recordar la pletòrica temporada de l’any 2005 participant en totes les marxes de resistència (conegudes en aquell moment per molta gent com a proves ultra) on de les catorze proves disputades n’aconsegueix deu primeres posicions, dues segones i dues terceres respectivament.

Tot i així tot aquest historial comença fa molts anys en dues muntanyes, el Puigmal 2.913 m i la Pica d’Estats 3.143 m les que considera les “seves muntanyes”

Com neix el repte Puigmal 500?

A la meva infantesa hi va haver dues muntanyes que em van marcar la vida; el Puigmal i la Pica d’Estats. La primera perquè va ser el primer cim que vaig pujar del Pirineu i això sempre et deixa empremta. La Pica d’Estats podria dir que hi ha ajudat molt la meva família ja que els meus avis ja visitaven la Vallferrera i des de llavors, pares, germans i ara nebots mai hi hem deixat d’anar. Sóc un gran enamorat del poble d’Àreu i de totes les muntanyes de la Vallferrera. És al desembre de l’any 1996, durant la meva ascensió a l’Aconcagua que penso en un repte personal dedicat a aquestes dues muntanyes; assolir 500 ascensions al Puigmal i 100 a la Pica d’Estats

Perquè el Puigmal?

Com he dit va ser el primer cim que vaig pujar del Pirineu però a part de ser la muntanya que m’ha format com a alpinista i corredor d’ultrafons ha estat la muntanya que m’ha estat escola de vida. Ella m’ha vist a créixer i m’ha ensenyat els valors més importants de la vida com són estimar, compartir, donar, renunciar, aprendre… entre d’altres. Sempre he dit que la muntanya és l’escola de valors més important que hi ha a la vida i és ben bé així. Molta gent no ho enten però per mi és una forma d’entendre la vida

Quan comença el repte?

Després d’assolir cim a l’Aconcagua el 4 de gener de 1997 torno a Catalunya amb la intenció de començar el mes següent, és a dir pel febrer. Així doncs el repte comença un 15 de febrer de 1997 i en el cas del Puigmal va acabar dissabte passat 20 de febrer de 2016, dinou anys i cinc dies més tard. Amb la Pica d’Estats vaig més enrere pel fet que està més lluny de Vic i a l’hivern, tot i que l’he fet diverses vegades, es torna més inaccessible. De moment la Pica només l’he pujat 73 vegades

Però el Puigmal ja l’havies pujat abans del 15-02-1997?

Sí. En moltíssimes ocasions. Va ser el meu germà Joan qui em va iniciar a la muntanya i amb ell vaig fer el primer ascens al Puigmal però com que no sabia quants cops l’havia pujat fins aquell moment vaig decidir començar a contar de zero a partir de la data esmentada

A vegades hi ha gent que se’ls fa difícil entendre 500 cops allà dalt oi?

La veritat és que sí. Són moltes ascensions però si ho mires bé només són 26 vegades de mitja cada any. Només es tracta de ser sincer amb tu mateix perquè aquí l’únic que m’enganyaria seria jo. No guanyo res fent això! Tot i així reconec que cal ser molt fidel a la muntanya i al repte i això significa constància, ganes, paciència i temps per anar sumant ascensions

Això representa pujar-hi 26 caps de setmana de 52 que té l’any?

La cosa no va ben bé així. Com t’he dit a mi m’ha sortit a 26 de mitja cada l’any perquè en una setmana tant puc pujar-hi tres vegades com no pujar-hi durant 15 dies. Per exemple els anys 2005 i 2007 pràcticament no hi vaig pujar. El 2005 perquè competia en curses ultra i això representava tenir l’agenda molt plena i l’any 2007 poc vaig fer perquè una greu lesió a les cames (la única que he tingut fins el moment) em va fer estar apartat de la muntanya una llarga temporada. A més també cal dir que hi ha altres muntanyes a què pujo, no només hi ha el Puigmal. A part d’això cal sumar-hi les èpoques que he estat a fora en algunes expedicions i a vegades han fet que durant dos mesos no pogués anar al Puigmal. Per tenir alguna referència el març del 2007 duia 273 ascensions (entrevista revista trail) i el 9 de febrer del 2008 assoleixo l’ascensió 300 (el primer quadre que hi va haver al Bar Gusi de Ribes)

Parlem del Puigmal..

És la muntanya més alta del Pirineu oriental. Sempre he dit que és un cim tècnicament fàcil però que pot ser molt complicat en situacions meteorològiques adverses. Té uns canvis de temps molt ràpids. Pujar el Puigmal des de Fontalba un dia amb sol resulta fàcil i còmode però t’asseguro que la mateixa pujada pot ser l’infern en un dia advers. És un cim que he pujat per totes les vessants; des de Ribes de Freser, Queralbs, Fontalba (accés més ràpid), Font de l’home mort, Pla de les Barraques, Núria, des de la part francesa.. Inclús l’he pujat des de Vallter

Una muntanya que et coneixes molt bé..

Massa que la conec i per això intento no agafar-li confiança perquè seria un gran error. T’asseguro que amb el temps he après a què quan més hi pujo més respecte li tinc. M’hi he trobat de tot allà dalt! Podria escriure llibres d’anècdotes.

Quina època hi sols pujar més?

No hi ha una època determinada. Potser a l’estiu és quan menys hi pujo perquè tinc més tirada cap a la Pica d’Estats. Tant puc pujar el Puigmal un dia de cada dia, un cap de setmana, un capvespre o inclús un dia a les tres de la matinada. Sempre que em “crida” hi vaig

Quin material portes quan hi puges?

Això sempre depèn de l’època de l’any. S’ha de tenir un mínim de coneixement de la muntanya i saber-hi anar amb el material adient de cada situació. És a dir, jo hi he pujat des de pantaló curt i bambes a pujar-hi amb l’equip d’abric que he fet servir per pujar un 8000

Quina és la vegada que hi has tardat menys i la que hi has tardat més?

La vegada que he anat més de pressa 1 hora 11 minuts pujar i baixar des de Fontalba, era una època que estava molt en forma. La vegada que he tardat més va ser el 9 de desembre de 2014: ¡5 hores només pujar des de Fontalba fins al cim! Aquí sí que vam anar a buscar el patiment amb en Ramon Rius, l’amic de les “grans cites”. Era un cap de setmana de torb extremadament fort i es desaconsellava anar al Pirineu. El vent era de 130 km/h amb ràfegues que arribaven a 140 km/h amb visibilitat nul·la. El vent m’aixecava de terra i em feia volar tres i quatre metres. Aquell dia puc dir que vaig veure a volar pedres! Va ser horrorós però vam aconseguir fer cim després de molt i molt esforç. Reconec que m’agrada anar-hi amb torb però també sóc conscient que és molt perillós!

Algun mal record d’alguna de les ascensions?

Sí. El 7 de novembre del 2009 durant l’ascensió 334. El dia on he viscut el canvi de temps més ràpid i brutal en aquesta muntanya i que just em va anar per no explicar-ho. A part d’anar tard recordo que el dia ja no era el més adient per sortir a la muntanya. S’havia anunciat un canvi de temps molt fort i en arribar a Fontalba vaig comprovar que el cel era amenaçador d’un canvi de temps imminent. Aquell dia reconec que també vaig fallar en portar poc equip de roba. Tot i així ho vaig voler intentar. Recordo que quan estava a uns 2.750 m el temps va canviar radicalment en menys de cinc minuts. El torb va fer acte de presència fent impossible que es pogués veure a més de quatre metres i la temperatura va baixar en picat que junt amb el vent va fer que la sensació tèrmica fos de -30C. Vaig girar sense pensar-m’hi gens, ja que havia de perdre alçada el més ràpid possible. En pujant m’havia creuat amb un grup de gent que en baixant ja no vaig trobar. Jo només portava unes malles i una tèrmica. En pocs minuts els braços, cames i llavis se’m van enrampar de tal manera que per uns moments vaig pensar que no podria baixar, m’estava quedant agarrotat. Les pestanyes se’m enganxaven a causa del fred i això feia que pràcticament no pogués obrir els ulls a causa de la neu aixecada pel vent. Aquell dia reconec que vaig passar por i per uns moments pensava que m’hi quedava! La veritat és que no sé ni com vaig arribar a Fontalba..!!! Suposo que l’instint i el sentit de l’orientació m’hi van portar perquè la visibilitat era més que deficient. Aquest dia i un del Makalu al Nepal són els cops que he patit més a la muntanya. Per cert l’endemà em vaig assabentar que dues de les dones que m’havia creuat mentre pujava havien mort de fred durant el descens

Quina és la vegada que hi has estat amb la temperatura més baixa?

El 4 de febrer del 2012. La temperatura real al cim a les dotze del migdia era de -23C però feia un vent de 80 km/h cosa que feia molt més baixa la sensació tèrmica. Tot i així feia un dia blau immaculat. Només recordo que sense voler se’m va destapar el buff de la cara i en poc menys de tres minuts se’m va cremar la pell. Vaig anar per Vic amb un pòmul de la cara completament cremat durant molt temps. Un bon record a flor de pell, jajaja

També hi ha moments bons suposo..

Tots són bons. Sóc jo que elegeixo anar-hi o no, la muntanya no m’obliga anar-hi en cap moment, però ja t’entenc que vols dir.. Recordo en especial les pujades que he fet a les tardes d’un dia de cada dia durant el mes de maig envoltat d’isards els quals m’he pogut apropar molt si vaig sol, també veure la posta de sol des del cim en nombroses ocasions tant a l’estiu com a l’hivern, les vegades que he dormit a dalt fent bivac.. També ha estat molt emblemàtic dinar allà dalt tot sol el dia de Nadal o passar-hi set nits de fi d’any dels últims onze caps d’any que he passat dalt un cim

Dissabte passat devia ser un dia especial?

Totes les ascensions han tingut alguna cosa especial perquè estimo aquesta muntanya amb bogeria però dissabte en tractar-se de la 500 ho va fer diferent. Primer de tot no sé si va ser casualitat o no però tant dissabte com diumenge va fer dos dies excepcionals per no dir perfectes climatològicament parlant. Crec que el Puigmal em va premiar per la fidelitat de tots aquests anys, n’estic completament segur! I segon perquè vaig anar-hi amb amics que per mi són especials. Hagués pogut venir molta més gent però ja havia decidit feia dies que faria una celebració íntima. Vam pujar dissabte a la tarda, passant la nit al cim amb bivac inclòs i diumenge baixàvem al Santuari de Núria on tenia obligat una visita a la Verge de Núria, la meva protectora. Tot va acabar amb un bon dinar de celebració a Fornells de la muntanya

Algun regal en especial?

El millor regal van ser els amics que em van acompanyar dissabte passat però materialment parlant dels diferents regals que em van fer en destaca un. Tinc un vol pagat en una avioneta per sobre el Pirineu oriental on finalment podré veure el Puigmal des de dalt, per baix ja l’he vist massa, jajaja. D’aquí a uns dies també m’instal·laran una placa i una bandera al cim en memòria de les 500 ascensions. Ah! I una camiseta del Barça amb la inscripció: Puigmal 500 dedicada i amb foto de Leo Messi

T’ha quedat pendent pujar-hi amb algú al Puigmal?

Si clar.. amb la meva mare que junt amb el meu pare són les persones més especials que hi ha. Una vegada vaig pujar amb el meu pare però amb ella no hi he pujat mai. Com pots entendre ni que hagués pogut pujar-hi només una vegada amb ells dos junts hagués sigut molt especial

Alguna anècdota durant aquests anys?

Ufff..!!! Moltes però t’en diré dues; sóc molt culé i just el dia d’un Madrid-Barça em vaig pensar que m’havia descuidat la clau del cotxe al cim i vaig tinguer que tornar a pujar quan al final va resultar no ser-hi cosa que em va fer arribar a Vic al minut vint de la primera part. Millor que no us digui a on esta encara la clau ni tota la moguda que vàrem fer per arribar a Vic. I la segona ara fa tretze anys se’m va ficar al cap tocar campanades per primer cop la nit de fi d’any dalt al cim. La noia amb qui anava en aquell moment em va fer decidir entre ella i el Puigmal. No vaig tardar ni tres minuts en prendre la decisió de la que mai m’he penedit

I ara 1000 Puigmals ?

Ostres! No em piquis! Tindria temps si la vida em va de cara. Al mateix ritme faria els 1.000 amb 64 anys però no, el que havia de fer penso que ja esta fet. Tot i així els continuaré comptant clar que sí, més que tot per curiositat. Ara el que es tracta és de poder-hi pujar amb 80 anys ni que sigui una sola vegada

S’ha massificat molt la muntanya veritat?

Massa. Fa molts anys hi havia molta menys gent que no pas ara. Inclús també recordo que els que corríem pels cims érem pocs, ara és exagerat, tothom s’hi veu capaç i sempre dic que hi ha pocs accidents per la gent que hi va perquè molta gent no respecta la muntanya. Tot i així, per sort, encara em veig capaç de pujar el Puigmal des de Ribes sense trobar-me ningú, una sort avui en dia

Quin és pròxim repte?

Alpinisticament penso que aquest estiu tornaré a Perú per quarta vegada, un país fantàstic on hi ha nevados espectaculars. Pel desembre està per decidir si torno a l’Aconcagua altre cop després de 20 anys però aquesta vegada per acompanyar-hi a un amic que no va poder fer cim en el seu moment i en el tema d’ultrafons tinc pendent obrir una travessa a la Vallferrera anomenada Joan Jubany que ja fa sis anys que estic preparant i que de seguida que pugui donaré més informació a la meva web

Disposes d’una web?

Finalment sí. És www.enricllonch.cat Porta molta feina i encara no està del tot acabada però de mica en mica vaig fent créixer el meu gran tresor. És on intento transmetre les meves grans experiències i sensacions viscudes durant tots aquests anys a la gent que em segueix

Sort i Puigmal per molts anys

Gràcies! El continuaré pujant i estimant tal i com he fet fins ara

Ascensió 500, una imatge per al record