De nou a Huaraz

És nit de lluna plena. Estic volant de Dallas cap a Lima seguint gran part de la costa del Pacífic. Aquesta és la quarta visita a Perú, la darrera encara no fa ni un any. Un país que diu molt de si; la seva gent, la seva cultura.. les seves grans muntanyes. Molta gent desconeix la Cordillera Blanca i la Cordillera Huayhuash, dues serralades espectaculars formades per cims que van dels cinc als sis mil metres d’alçada. Aquí hi ha nombroses possibilitats; des d’escalades extremadament tècniques com podrien ser el Siula Grande ( la pel·lícula Touching the Voilt ) i els difícils Yerupaja i Chacraraju entre d’altres, com a ascensions considerades complicades però més accessibles, fins a pujar un cim de cinc mil metres sense cap mena de problema. Per qui no vulgui tot això tant existeixen infinitat de trekkings d’una sola jornada com a fer sortides de diversos dies, tot a conveniència de cadascú. El que si és segur és que qui s’endinsa en aquest fantàstic país i el sent tard o dora torna a venir. Perú té una màgia especial. No sé ben bé el que és però la qüestió és que torno a ser aquí. En aquests moments estic des de la que podríem dir que és la terminal de busos de l’empresa movil tours situada en un barri bastant caòtic de Lima. Una terminal on constantment entren peruans carregats amb tota mena d’objectes, esperant algún autobús que els portarà en algún indret d’aquest país. El meu bus cap a Huaraz no surt fins a les dues aproximadament. Un cop comenci el trajecte de vuit hores aniré deixant enrere una Lima ennuvolada, contaminada, trista i bruta i de mica en mica m’aniré endinsant al Perú més autèntic i que tant estimo. Puc dir que sóc un privilegiat de tenir una vegada més la Cordillera Blanca a tocar, de fet ja gairebé la puc sentir i d’aquí molt poc el Huascarán em donarà la benvinguda. Tot i que he tingut algun inconvenient de darrera hora que m’ha fet plantejar anul·lar l’expedició, finalment he vingut aquí per gaudir, per intentar assolir tres nevados més, entre ells la muntanya més maca del món, l’Alpamayo. Tot i així també sóc aquí per retrobar-me amb molts amics; tant peruans que fa anys que conec, com també amics espanyols amb qui vaig coincidir al Makalu i que en aquests moments están a Huaraz, però sobretot amb ganes de veure a una persona molt especial i que fa temps tinc ganes de veure.

Al cap d’unes hores arribo a Huaraz, aquesta vegada de nit, cosa que no m’ha permès veure cap cim de la Cordillera Blanca durant el trajecte. Aquesta vegada m’allotjo a Casa Zarela. És un hostal molt adequat, que resulta confortable i que acull a tota mena d’alpinistes de tot el món. Sense perdre en cap moment el seu to més peruà, totes les seves parets estan plenes de quadres de tots els cims de la zona. Així doncs, finalment instal·lat a Huaraz a 3.090m d’alçada, intentaré dormir unes hores tot i estar totalment descompensat per la diferència horària però sobretot molt cansat després de tantes hores d’avió i autobús.

Cordillera Blanca, Perú 2016