Amb 6.962 m d’alçada, l’Aconcagua és la muntanya més alta dels Andes i per tant, la més alta del món fora d’Àsia. En aquests moments jo tinc 24 anys i és la primera expedició de la meva vida. Es tracta del primer repte important que em plantejo fora dels Pirineus i també dels Alps. És un somni i una il·lusió però alhora un gran dubte veure com reaccionaré a l’alçada, ja que gairebé són set mil metres. M’hi acompanyen en Miquel Bou i el meu germà Joan, la persona que em va iniciar al món de la muntanya. L’ascensió a l’Aconcagua serà per la ruta nord-oest o més coneguda com la ruta normal.
L’aventura comença el 25 de desembre de 1996 i mentre a casa estan celebrant el Nadal, nosaltres ens trobem al guardaparques d’Horcones (2.950 m) tramitant els permisos d’entrada al parc.
El trekking comença per la quebrada d’Horcones. Seguint sempre per un camí molt ben marcat, arribem al conegut pont (set anys al Tibet ) que creua el riu d’Horcones. A partir d’aquí, el camí continua pel costat del mateix riu on finalment s’arriba a Confluencia (3.390 m), on passem la primera nit.
Aproximació
El dia següent és quan hem de fer el tram més llarg i amb més desnivell. Des de Confluencia continuem per un terreny bastant accidentat. Després de creuar el riu un cop més, pugem per unes morrenes que et porten a playa ancha. Aquest és un pla molt àrid i sec, d’uns deu kilòmetres de longitud, situat entre els 3.600 m i els 3.800 m d’alçada. Al final del pla, el terreny es torna altre cop accidentat i amb un pendent cada cop més inclinat, passa per la coneguda cuesta brava, -una rampa molt més dreta- que un cop superada et porta a Plaza de Mulas (4.250 m). Aquí s’instal·la el camp base, lloc on aclimatarem i on planificarem la nostra ascensió per poder fer un bon atac a cim.
La nostra adaptació a l’alçada consisteix en fer varies puntes d’aclimatació i també en assolir el cim del cerro Bonete (5.100 m). És una ascensió bastant pesada, perquè gairebé es fa tota per un terreny molt sec i pedregós, però un cop al cim la vista és molt gratificant ja que és un mirador privilegiat de la cara oest de l’Aconcagua. Al cap d’un parell de dies, ja més aclimatats, decidim fer un porteig de material directe al C2 (Nido de Cóndores, 5.550 m), saltant-nos el C1 (Plaza Canadà 5.050 m). La nit que passem al C2 és molt ventosa, i si a més hi sumem el factor alçada, la converteix en una nit bastant desagradable.
L’endemà mateix baixem altre cop al camp base on ens hi quedem els següents tres dies per poder descansar bé i alhora dormir a menys alçada, així el cos es recuperarà molt més ràpid per poder iniciar el que serà l’atac definitiu a cim.
La segona pujada a Nido de Cóndores és amb menys pes a l’esquena i amb més bona aclimatació. Això fa que aquest cop l’ascensió sigui molt més ràpida que la primera vegada.
Posta de sol des de el C1
Al C2 hi passem la nit abans d’intentar cim ja que la intenció és provar-ho des d’aquí i saltar-nos el C3 anomenat Berlin (5.930 m).
Després d’una nit més tranquil·la, comencem a caminar quan encara és negre nit i guanyem alçada ràpidament, el que fa que el fred es vagi intensificant. Un cop superat Berlin, arribem a un petit refugi de fusta, Independencia (6.380 m). Aquest és un lloc clau per valorar la condició física de cadascú abans de seguir i començar el gran acarreo: un tram amb condicions molt canviants, tant en el terreny com amb el clima, ja que és un lloc amb fortes ràfegues de vent, fet que provoca una forta baixada de la sensació tèrmica.
La travessa condueix a una diagonal molt més inclinada i aquesta ens porta a la base de la famosa canaleta. Aquest any, com que ha nevat poc, ho endureix molt més ja que és una tartera que per cada dues passes que fas endavant en fas una enrere. Un cop superada la canaleta, arribes al coll que separa el cim nord del sud. Des d’aquí la vista a la paret sud de l’Aconcagua és realment espectacular.
Des d’aquest punt i amb no massa temps, assoleixo el cim més alt d’Amèrica on m’hi espera una càlida abraçada que mai oblidaré del meu germà Joan, que juntament amb en Miquel hi han arribat una estona abans que jo.
Són les dues del migdia hora d’Argentina del dia 4 de gener de 1997; molt emocionat i sense poder contenir alguna llàgrima, acabem d’aconseguir un repte que portem preparant des de fa un any. M’estic uns deu minuts al cim recordant la meva família que és a Catalunya i que gràcies al seu suport i tot l’esforç que nosaltres hi hem posat, hem pogut arribar fins aquí. Res més que desitjar-los un molt bon any nou des del sostre d’Amèrica!
Cara oest de l’Aconcagua