Després de més d’un any d’haver fet cim a l’Aconcagua, ja tenia ganes de fer una altra expedició. En Rafel Marín, un amic de Vic, sempre m’havia parlat molt bé del Perú, en especial de la gran Cordillera Blanca. Aquest és un sistema muntanyós al nord del país amb una extensió de 180 km en sentit nord-sud i que està format per vint-i-dos nevados de més de sis mil metres i de trenta-cinc nevados de més de cinc mil metres d’alçada, del que en destaca el Huascarán de 6.768 m, el cim més alt del Perú.
Aquesta vegada l’objectiu és intentar l’Urus de 5.420 m, l’Ishinca de 5.530 m i el Tocllaraju de 6.032 m. És per això que en Rafel em dóna dos dels seus contactes al Perú: l’Emilio Alvarado i en Claudio Lliuya. La diferència entre els dos és que l’Emilio no és guia oficial, en canvi en Claudio sí. Per intentar els cims de l’Urus i l’Ishinca, en Rafel em diu que amb l’Emilio serà més que suficient, en canvi pel Toclla, com se’l coneix allà, ho deixa més a la meva elecció ja que aquesta és una muntanya una mica més tècnica. Sense atabalar-m’hi gaire ni donar-hi massa voltes, penso que ja ho decidiré quan sigui al Perú.
Un cop a Lima, la capital, la meva aventura comença amb cruz del sur, una companyia de busos que cobreix els principals trajectes del país entre els quals hi ha el Lima- Huaraz, punt de sortida per a qualsevol ascensió a algun nevado de la Cordillera Blanca. El viatge és d’unes vuit hores però entre que la carretera és bastant bona, alguna parada que fem entremig i el bingo que juguem durant el viatge, tot plegat fa que el trajecte passi molt més ràpid. En arribar a un coll fem una petita parada i des d’aquí puc veure per primer cop Huaraz, dominant la vall amb tota la Cordillera Blanca de fons, destacant l’imponent Huascaran. És una imatge que impacta, d’aquelles que et marquen i difícils d’oblidar. Tot el que veig no té res a veure amb l’Aconcagua. Aquí els cims es veuen molt més tècnics i piramidals. La imatge és brutal!
Un cop a Huaraz em trobo amb l’Emilio, que m’espera a la terminal de busos. L’Emilio és un home de mitjana edat, molt tímid, amb la pell curtida i les fisonomies completament indies. Després de conèixer-nos, ens dirigim a un hostal per parlar i planificar l’expedició, que finalment decidim que començarà amb un trekking de quatre dies per aclimatar-nos a l’alçada. És per això que a la mateixa tarda anem a fer les compres necessàries per poder sortir l’endemà mateix.
El trekking que hem triat és el de Sta. Cruz-Llanganuco. És potser el més clàssic però també diuen que possiblement sigui el més bonic que es pot fer aquí. Així doncs, l’Emilio, el seu sogre que farà de cuiner i tres mules amb l’arriero sortim de Cashapampa (2.900 m), que és el punt d’inici del trekking. La marxa és preciosa i és a partir d’aquí on et fiques al Perú més autèntic. Passes per casetes aïllades a més de 3.400 m d’alçada on hi viu una família senzilla i modesta amb el seu ramat de vaques i gallines i on a cada una de les cases que passem surt un nen a demanar-te un caramel. És el típic nen amb el chuyo al cap, cara cremada i colrada pel sol, i mocs regalimant fins a la boca. Fer-te una foto amb ells representa canviar-la per una llaminadura o bé per un nuevo sol (moneda del Perú). Al cap d’un parell d’hores arribem a Llamacorral (3.760 m) on hi passem la primera nit.
La marxa del dia següent és espectacular ja que es passa pels llacs color blau turquesa Ichic Cocha i Hatun Cocha i de lluny apreciem el nevado Artesonraju i el nevado Alpamayo entre d’altres. A partir d’aquí el camí perd una mica de desnivell fins a arribar a Taullipampa (4.250 m) on pernoctarem la segona nit.
El tercer dia de trescar potser resulta el més dur, ja que s’arriba a la cota màxima, que és Punta Unión (4.750 m). És el pas que separa la quebrada Huaripampa de la Quebrada Santa Cruz. Des d’aquest punt es divisa el nevado Taulliraju, la Piramide de Garcilaso i el nevado Puna. Comencem el descens i arribem fins a Cachina Pampa, on passarem l’última nit del trekking.
Trekking Sta. Cruz-Llanganuco
A l’endemà, en poca estona de caminada arribem a Vaqueria on ens espera el colectivo per tornar a Huaraz i així poder descansar.
El dia següent he quedat amb l’Emilio per plantejar les ascensions als nevados, especialment el Toclla, ja que encara no està decidit amb qui el faré. Després d’una llarga conversa, decideixo que sí, que l’intentaré amb ell, amb l´Emilio, però que ho farem acompanyats d’una tercera persona per si surt algun imprevist. La persona que vindrà amb nosaltres és un seu amic de confiança que ha fet muntanya però que només té un defecte: agafa unes borratxeres de cervesa terribles! L’única condició que li poso a canvi de que vingui, és que no podrà provar l’alcohol fins que tornem a Huaraz.
Després d’un dia de repòs i de preparar les coses, sortim cap a la quebrada Ishinca, que serà el punt on ens instal·larem per intentar els tres nevados, ja que tots tres es troben a la mateixa zona. La pujada fins al “nostre camp base” és ràpida i en poc més d’una hora de caminada fàcil hi arribem. És un lloc meravellós; l’Urus a l’esquerra, l’Ishinca a la dreta (tot i que no es veu) i al fons de tot treu el cap el “Toclla” que, imponent, sembla que et reti a l’escalada.
Un dia més tard comencem l’ascens a l’Urus. És una pujada molt fàcil, amb corriol de pedra granítica fins a l’entrada al petit glaciar, des d’on, vorejant alguna petita esquerda, finalment s’arriba al coll. Des d’aquest punt s’agafa l’aresta est que et porta directe al cim. La baixada és molt més ràpida i en poc més de tres hores tornem a ser al camp base.
Sense poder reposar massa i així aprofitar el bon temps que ens està fent, l’endemà mateix sortim cap a l’Ishinca. Ho fem per la quebrada Yanarajupampa i més tard s’agafa l’aresta nord-est de l’Ishinca. Esquivant unes esquerdes -aquí ja són més destacables-, es va pujant per rampes de neu no massa inclinades que et porten al cim de l’Ishinca.
Nevado Ishinca (5.530 m)
Un cop arribem al camp base, decidim descansar un dia abans de sortir cap al Toclla. A diferència dels dos cims que hem fet fins ara, aquests es fa en dos dies, és a dir, s’instal·la un camp avançat a l’entrada del glaciar.
Després d’un dia de relaxament total al camp base i havent aprofitat per menjar bé i hidratar-nos al màxim, sortim l’Emilio, l’ajudant i jo cap al C1. La marxa és d’unes sis hores, dues d’elles sobre neu. Un cop arribem al glaciar, instal·lem la tenda on hi passem la nit.
Cap a les tres de la matinada comencem l’atac a cim. La nit és ben estrellada i alhora bastant freda. La ruta passa sempre per sobre del glaciar, el que significa haver de passar moltes esquerdes i haver de sortejar les més grosses degut a la gran amplada que tenen algunes d’elles. Després d’unes tres hores, ja a punta de dia i amb un fred bastant intens (d’uns -15ºC), comencem la part més tècnica de l’ascensió: l’aresta nord-oest, que presenta pales de neu i gel de 55-60º, amb una rimaia a la part inferior i una altra de més grossa a la part superior just abans del cim.
C1 Tocllaraju
A mesura que surt el sol anem entrant en calor i fa que l’escalada sigui una mica més confortable. En arribar als 5.900 m, just per sota de l’hongo cimero, ens trobem la gran rimaia que aquest any està més oberta del compte degut a les poques precipitacions que hi ha hagut durant l’estiu (època de precipitació per a ells). L’Emilio, assegurat per nosaltres dos, intenta passar-la però no hi ha manera de fer-ho. Estem a uns vint metres del cim sense trobar per on passar. És com un malson! Ens ho mirem durant més d’una hora, intentant-ho vàries vegades per més d’una banda, sense èxit, fins que l’Emilio em diu que és impossible passar, o això és el què li sembla a ell.
En aquells moments el meu cap només fa que pensar: he vingut de Catalunya fins aquí, m’he aclimatat amb un trekking, he pujat dos cinc mils i ara em quedo a un no res del cim? No pot ser! En un moment el meu estat d’ànim decau completament, estic fos i molt desanimat. Tot l’esforç per res! Decidim començar el descens sota un silenci molt profund. No puc evitar girar-me cada tres minuts i veure com la muntanya ha vençut! Resulta un moment molt dur i més si hi has posat totes les ganes i et quedes a pocs metres del cim. En un moment passen moltes preguntes pel meu cap però el que més em pregunto és: i si hagués decidit escalar-lo amb en Claudio? Què hagués passat? Una resposta que mai sabré. El que si sé és que tan aviat com pugui tornaré al Perú per trepitjar el cim del Tocllaraju, la muntanya que tanta il·lusió em feia pujar i que portava preparant des de feia un any. Arribo a la conclusió que per a mi no ha estat un fracàs sinó un “fins aviat”…!!!