Aquest any pintava molt bé. Ja tenia decidit que pel març viatjaria a Tanzània per pujar el Kilimanjaro i si tot anava bé, pel maig aniria a Alaska per intentar el McKinley, sostre d’Amèrica del Nord.
El Kilimanjaro és una muntanya d’origen volcànic situada al nord-oest de Tanzània, frontera amb Kènia. Està formada per tres volcans: el Shira, el Mawenzi i el Kibo. Aquest últim és el que té el cim més alt, l’Uhuru Peak, el meu objectiu. Tot s’ha de dir que és un cim poc atractiu i tècnicament molt fàcil; és per això que té molt poc interès alpinístic. L’únic que cal tenir en compte són els gairebé sis mil metres que té. He decidit anar per la ruta marangu, que és la ruta normal i més coneguda per la ruta coca cola, degut a la massificació de gent que hi passa cada any. Són uns vuitanta vuit kilòmetres entre pujar i baixar, a fer en uns cinc dies si és que vols anar sense presses i gaudir més del paisatge. Les normes del parc són que has d’anar amb guia, vagis per la ruta que vagis, però si encara es volen més comoditats també pots llogar cuiner i portador. Sé que és molt exagerat però si ho mires fredament, per a ells representa una font d’ingressos molt important. El Kilimanjaro és una muntanya que es pot pujar tot l’any, tot i que jo hi vaig anar pel març, que és quan comença una de les èpoques de pluja. Els mesos més aconsellables per anar-hi són gener, febrer i setembre.
Em trobo a Arusha després d’haver fet escala a Atenes. Estic esperant el mini bus que m’ha de portar fins a Moshi, als peus del Kilimanjaro. El trajecte és d’uns 72 km i la veritat és que és bastant còmode si no fos perquè vaig una mica atapeït i és que aquí aprofiten fins l’últim racó del bus. Un cop a Moshi m’espera el contacte de l’agència que he fet des de Barcelona. Ell mateix és qui m’acompanya fins a l’hotel, ja que no tinc pensat fer l’entrada al parc fins l’endemà. L’hotel on estic és espectacular. A part de flors per tot arreu i d’un riu petit que hi passa pel mig, podríem dir que la vegetació és la dominant de l’hotel. No paro de sentir el cant de tota mena d’ocells, que junt amb la xafogor tan forta que fa són un indici de que a la tarda plourà. I és ben bé així que cap a les cinc de la tarda cau l’aiguat amb les gotes més grosses que he vist mai. Si no ho veig no m’ho crec! Tot i així la pluja va molt bé perquè refresca una mica l’ambient i això em permet tenir una nit més fresca i confortable.
A punta de dia em ve a buscar l´Onesphor, la persona que m’acompanyarà fins al cim. Tenim vint minuts de cotxe des de l’hotel fins a l’entrada al parc i això em va bé perquè així fem un primer contacte. Un cop arribem, fem tots els tràmits corresponents; mentrestant arriben el cuiner i el portador.
Un cop tot tramitat comencem el trekking del primer dia. La marxa comença per una pista bastant ampla, que més tard passa a ser un corriol molt ben definit. La vegetació és de selva pura durant tot el dia i la xafogor és molt acusada. A mi perquè em costa molt suar, però puc comprovar que l´Onesphor, el cuiner i el portador, carregat amb una motxilla enorme, gotegen a raig. Després de dues hores i mitja arribem al refugi Mandara (2.720 m) on passem la primera nit.
Refugi Mandara
El dia següent, després d’un bon esmorzar, comencem el tram amb un desnivell més considerable. El recorregut encara és per una vegetació molt espessa, on hi abunden els micos, cosa que et fa sentir molt observat. Al cap d’una estona el paisatge canvia degut a l’alçada que anem guanyant. Ara entrem en una sabana que ronda els 3.000 m i aquest serà el paisatge que aniré veient durant tot el dia fins arribar al refugi Horombo (3.720 m), que és un conjunt de refugis tipus bungalow i cases per cuinar amb un gran refugi-menjador, tot això controlat per un vigilant del parc. Després d’unes sis hores de trekking i d’haver-me relaxat, puc gaudir d’unes vistes a Moshi i també al mont Mawenzi (5.149 m) realment formidables. Normalment la gent descansa un dia en aquest refugi per fer un dia d’aclimatació però com que em trobo bé decidim que, si passem bé la nit, l’endemà continuarem amunt.
Així doncs l’endemà anem cap amunt. El camí cap al refugi de Kibo (4.745 m) és molt suau però és aquí on ja es poden començar a notar els primers símptomes de l’alçada. De fet puc apreciar altra gent amb dificultats respiratòries, fatiga i sobretot mal de cap. Tot això és normal a aquesta alçada i encara que això no passi a tothom, aquí potser passa amb més freqüència degut a la seva massificació i molta gent inexperta a la muntanya i també a l’alçada. Durant tota l’etapa del dia, que és d’unes quatre hores, veig l’Uhuru Peak, el meu objectiu, cosa que fa que em vagi motivant pensant que el dia següent ja serà el de l’atac a cim, si el temps ho permet. Un cop al refugi de Kibo, hi passem la resta de la tarda contemplant el paisatge i esperant el sopar per poder anar a descansar unes hores, ja que la sortida serà pels voltants de la una de la nit.
Poc més de les dotze ja començo a sentir la gent com surt del sac per esmorzar i preparar-se per sortir cap a cim. A fora està nevant però el guia em comenta que sortirem igualment ja que no fa vent i la visibilitat tampoc és del tot dolenta. La pujada cap a Guillman’s Point (5.680 m) és per un pendent inclinat i llarg. La llum del frontal il·lumina els flocs de neu que cauen però tinc la sort que no fa gaire fred. Abans d’arribar a l’aresta cimera deixa de nevar i el cel es va obrint a cada passa que fem. És aquí on veig que el temps està millorant ràpidament i mica a mica va quedant un cel cada cop més estrellat.
Un cop a Guillman’s Point fem una petita parada per menjar i hidratar-nos. Des d’aquest punt puc apreciar una de les sortides de sol més boniques que mai he vist. La gran estrella solar sortint per sobre d’un mar de núvols, quedant-me Àfrica als meus peus, fan que quedi un paisatge inesborrable a la meva memòria. D’aquí al cim, que són uns dos kilòmetres per sobre dels 5.600 m, es fa per un camí fàcil que arriba a un punt anomenat Stella Point (5.700 m) on s’ajunten la marangu route, la meva i la machame route.
Aquí comencem a vorejar tot el glaciar del Kibo, encara dominat per alguns seracs, molt difícils de trobar en aquestes latituds tant properes a l’Equador.
“Les últimes neus del Kilimanjaro”
Els últims vint minuts fins al cim són emocionants. Finalment arribo amb l´Onesphor al punt més alt d’Àfrica. Fa molt poc vent i la temperatura ronda els -10ºC. El meu primer objectiu de l’any s’ha complert. Encara em falta baixar però el meu cap ja pensa en Alaska, concretament en el McKinley, el meu pròxim objectiu d’aquest any!
Cim de l’Uhuru Peak (5.895 m)