Aclimatació

El mateix dia d’arribar a Huaraz em reuneixo amb en Wilder que és la persona que he contactat des de Vic. Ens trobem a l’estació de busos de Cruz del Sur i ho fa acompanyat d’un altre peruà. En Carlos, que és qui l’acompanya, és una persona que ja tinc vista. Fa quinze anys que no estic aquí però tinc molt clar que no és la primera vegada que el veig. Després de conversar una bona estona amb ell, ens reconeixem i arribem a la conclusió que és la persona que va fer d’ajudant amb en Claudio l’any 2000 quan vam escalar el Tocllaraju. Sempre he dit que el món és com un mocador i és ben bé així que després de quinze anys ens retrobem de nou aquí, a la gran Cordillera Blanca.

Ells mateixos m’acompanyen a agua potable, que és un barri situat a la zona alta de Huaraz i on està situada la casa on m’allotjaré durant la meva estada al Perú. Després de descarregar els equipatges en Wilder vol planificar la meva aclimatació abans d’intentar el meu primer atac a un dels sis mils que tinc pensat fer. M’aconsella dos trekkings d’un sol dia, un a la laguna Wilcacocha situada a la Cordillera Negra i l’altra sortida a la laguna Churup (4.450m). Em comenta que hi puc anar perfectament sol i més sabent com funciona tot aquí, ja que és la tercera vegada que visito Perú. En principi i si tot va bé acordem que els nevados Vallunaraju i Chopicalqui els faré amb en Carlos, ja que ell està compromès amb uns clients però que un cop torni planificarem les altres ascensions com seran Artesonraju i Huascaran.

El dia següent prefereixo quedar-me a Huaraz perquè en només vuit hores he passat dels zero metres de Lima als 3.090m on em trobo ara. A part també em va bé passar un dia en aquesta ciutat andina per recordar carrers i llocs que van marcar una època del meu passat. Huaraz ha crescut una mica més però pràcticament ho recordo tot. Arribo a la conclusió que aquí sempre serà casa meva i les grans muntanyes que m’envolten, encara carregades de neu, hi seran esperant-me sempre que jo vulgui.

L’endemà em poso en marxa cap a la Cordillera Negra i ho faig amb el colectivo que va cap a Chiwi Pampa. Pocs quilòmetres després de sortir de Huaraz faig que em deixin a peu de carretera, just al punt on em va dir en Wilder. D’aquí començo a pujar per una pista que més tard passa a ser un corriol. No sé ni on vaig exactament ni per on pujo però sí que m’adono que guanyo alçada ràpidament, cosa molt normal aquí. Al cap d’una estona em trobo una nena peruana que em diu que tots els camins porten a la laguna Wilcacocha i és ben cert que en poc més d’una hora hi arribo. És un petit llac situat als 3.400 m d’alçada amb unes vistes impressionants de la Cordillera Blanca; des d’aquí puc apreciar nevados com el Huascaran, Copa, Vallunaraju, Ranrapalca, Churup…

Aclimatant a la Cordillera Negra amb vistes a la Cordillera Blanca

La veritat, esperava una pujada més llarga fins aquí i després d’haver tirat unes quantes fotos decideixo arribar fins a una creu que es troba uns dos cents metres més amunt. Un cop hi sóc faig una altra parada però darrere meu queden més turons cada vegada més alts. És un anar pujant sense fi. Finalment decideixo arribar fins a un últim altiplà que veig a l’horitzó i un cop hi sigui ja no contiunaré, ja que també he de tenir en compte que a les sis de la tarda és fosc. Fa moltíssima calor a més que estic avançant per un terreny molt sec. A tot això cal sumar-hi que aquí les distàncies són enormes i molts cops un mateix es pot sentir enganyat en arribar a cert lloc a una hora prevista. Poc abans d’arribar on he decidit, trobo una petita caseta situada als 4.000m on hi viu una família molt humil que es dedica a la inseminació d’ovelles. Em reben com pocs llocs mai ho han fet i em tracten de tal manera que em fan sentir com un més de la família. Tenen dos fills, un de molt petit i la Catherine, una nena d’una mirada penetrant que per uns moments em fa perdre el mon de vista. M’inviten a dinar però vist el poc menjar que tenen decideixo continuar la meva marxa fins als 4.250m, punt i final de la meva punta d’aclimatació del primer dia, potser un xic massa.

El dia següent agafo el colectivo 15 que és el que passa per Llupa i d’aquí tinc pensat començar a caminar fins a Pitec, on hi ha una de les entrades al Parc Nacional Huascaran. Sóc a Llupa, poble on sé que hi viu l’Emilio i gran amic que fa quinze anys que no veig. La meva intenció és demanar a algú del poble on viu, ja que no ho recordo però no ho faré fins a la tarda quan baixi de la laguna Churup. Ja sortint del mateix poble veig un home treballant al camp que de sobte es gira i em demana si sóc italià. Al dir-li que no, em demana si sóc espanyol i jo li contesto que tampoc, que sóc català. Mentre dialoguem m’adono que tinc davant meu una persona que sembla l’Emilio però no n’estic del tot segur. Jo porto ulleres i gorra degut al sol que fa, així que ell tampoc em pot reconèixer de cap de les maneres. Cada cop estic més segur que és ell fins que li demano com es diu. Em diu Emilio Alvarado! Em trec les ulleres, la gorra, ens reconeixem i ens uneix una càlida abraçada després de quinze anys. Tornar a veure un amic després de tant temps, sense saber res l’un de l’altre, la veritat és que impacta molt. Mantenim una llarga conversa i em diu que quan baixi a la tarda el passi a visitar a casa seva així li donc una sorpresa a la Rosalina, la seva dona.

Trekking a Pitec

Afectat per l’emoció segueixo amunt fins arribar a Pitec, petit poble que encapçala les quebradas Quilcayhuanca i Shallap. Aquí és on es compra el boleto que val 65 soles i que et permet entrar al parc durant vint-i-un dies. La pujada fins a la laguna és per un corriol impossible de perdre’t perquè a part d’estar molt ben fresat hi ha moltíssims turistes. L’arribada al llac és brutal. És un paisatge insòlit, ja que contrasten els colors verd maragda, el blau turquesa i com no el blanc de la gelera del nevado Churup. M’estic dues hores aquí meravellat per la bellesa que m’envolta. Per fi ha arribat la pau i el primer contacte amb la Cordillera Blanca. La baixada és molt més ràpida i en poc temps sóc altre cop a Llupa on l’Emilio es troba al mateix lloc que abans però ara acompanyat de la Rosalina. Tal com hem quedat amb ell abans, ella no sap res de res així la sorpresa serà més gran. M’apropo a ella i la saludo. Impactada per l’emoció i sense saber gaire que dir decidim anar a comprar algunes coses i anar cap a casa d’ells i així poder parlar més amb calma. Un cop allà em preparen un dels millors huevos con papas de la meva vida després dels que fa la meva mare. La veritat és que em fan sentir com a casa i és aquí on veig que he tardat massa temps a tornar a aquest magnífic país.

Han estat dos dies d’aclimatació fent dues sortides que m’han tornat a fer sentir un autèntic privilegiat d’estar aquí, envoltat de nevados i de gent única que un cop més m’han rebut amb els braços oberts.

Somnis, Passions i Cims !!!

Cordillera Blanca-Perú