Aclimatació (1)

He arribat a Huaraz molt cansat després de tantes hores d’avió i transport terrestre. I si a més hi afegeixo el jet lag que porto, haurà fet que tot això sigui la causa principal que hagi dormit poques hores. De fet sempre em passa que quan estic en aquests països el meu ritme de vida canvia completament, és a dir, als vespres de seguida tinc son i en canvi de bon matí, abans de les sis moltes vegades ja estic despert.

He quedat per esmorzar amb la Kelly, una peruana de Huaraz que conec des de fa gairebé un any i amb qui tinc una amistat sensacional. De fet és ella qui uns mesos abans de venir aquí m´ha posat en contacte amb en Félix Roca, la persona amb qui intentaré escalar el nevado Alpamayo. Després d’una retrobada molt especial amb ella agafem un colectivo per anar a un poble molt a prop de Huaraz que és on viu en Félix. Una vegada hi arribem, la meva primera impressió d’ell és que aquest, és un personatge molt tímid i alhora solitari però que a la poca estona d’estar amb ell passa a ser ràpidament una persona cada vegada més sociable, oberta i expressiva. Sempre en presència de la Kelly li comento amb en Félix de com tinc pensat fer aquesta vegada l’aclimatació. És la meva quarta vegada a la Cordillera Blanca i conec suficients llocs per aclimatar-me al meu aire i per tant he arribat a la conclusió que aquesta vegada ho faré sol. Així doncs he decidit separar l’aclimatació en dues parts; la primera serà més tranquil·la i en companyia de la Kelly i la segona part, la que faré sol, serà a més alçada i assolint a la part final un nevado de més de cinc mil metres tancant així el meu període d’aclimatació.

La primera sortida que fem és a la laguna Antacocha (3.780 m) partint des de la mateixa carretera asfaltada que travessa tot el callejon de Huaylas. És un trekking d’un sol dia, molt light i sense massa desnivell. Penso que m’anirà molt bé, primer de tot perquè fa només un dia que he arribat aquí i ja estic per sobre dels 3.000 m d’alçaca i segon perquè les vistes des de la laguna cap a la Cordillera Blanca són sensacionals i això em motivarà encara més del que estic.

A la segona jornada de trekking decidim pujar a la laguna Churup (4.450 m). Ella ja hi ha estat un munt de vegades i jo serà la tercera. És d’aquells llocs que gairebé és obligat de pujar-hi cada vegada que un visita Huaraz. Aquests últims anys les neus perpètues del nevado Churup estan desapareixent a marxes forçades i és per això que cal aprofitar poder veure aquesta muntanya vestida de blanc a les parts més altes. Per visitar aquesta laguna cal pujar molt més amunt del poble de Iupa i abans d’entrar a la quebrada Quilcayhuanca s’agafa un corriol a mà esquerra que puja en forma de ziga-zaga. És un lloc visitat per molts turistes durant tota la temporada i també per alpinístes, com és el meu cas que utilitzen aquest lloc per fer una bona aclimatació

Laguna Churup (4.450m)

El tercer dia decideixo anar, aquesta vegada sol, a la laguna Wilcacocha situada a 3.750 m. És un paratge que ja conec de l’any passat però d’aquells que no em fa res de tornar-hi a pujar. A més a més tinc un deute pendent amb una família molt humil que viu dues hores més amunt d’aquí (4.200 m) i amb qui els hi vaig prometre, ara fa un any, portal-si una foto ampliada de la filla; la preciosa Chaterine, la nena que em va captivar per la seva mirada tan penetrant. La veritat és que quan hi arribo queden molt sobtats al veura’m, ja que segurament la meva promesa de tornar aquí algun dia devia representar per ells fer-ho en un futur molt llunyà si és que ho feia. Això fa que em rebin amb els braços oberts i una vegada més em facin sentir com un membre més de la família. A més a més casualitats de la vida, avui som vint-i-quatre de juny dia del campesino aquí al Perú. Per ells representa un dia festiu i molt especial per la gent que viu al camp. Això fa que el pare de la Catherine em convidi junt amb altres veïns de la zona a la celebració de la pachamanca, una mena de ritual i celebració molt íntima que es base en una ofrena a Déu per demanar que la propera collita sigui tant o més bona que la d’aquest any. Per uns moments em sento com un autèntic privilegiat enmig d’aquestes famílies tan senzilles, que sense tenir res m’ho donen tot i això fa una vegada més que l’autèntic Perú, el més pur i profund al que un es pot endinsar alteri per uns moments la meva part emocional.

A la última sortida em retrobo amb la Kelly i és ella qui tria el destí aquesta vegada. Vol que l’acompanyi a la laguna 69, un racó paradisíac de la Cordillera Blanca. Aquest es troba més amunt de la laguna Llanganuco dins el mateix parc nacional Huascarán. El trajecte en cotxe fins al punt d’inici del trekking em deixa bocabadat una vegada més al tenir davant meu la cara sud del nevado Huascarán, un colós de gairebé 7.000 m que ja havia pujat un any abans. Després de més de dues hores d’ençà que hem sortit de Huaraz comencem a caminar. El lloc per on pugem és preciós, espectacular, d’autèntica postal. Estem envoltats de cims de més de sis mil metres; nevados com el Huascarán ara per la seva vessant nord, el nevado Chopicalqui i els nevados Huandoys que són quatre, fan que em senti realment feliç de poder estar aquí. El paisatge que m’envolta, la pau interior que em transmet aquest lloc i la Kelly caminant davant meu amb dues trenetes al cabell em fan perdre el nord. Sento que no sóc jo, alguna cosa m’està passant.. Una sensació d’estar bé i molt a gust amb mi mateix. Finalment arribem a la laguna 69 (4.600m). Aquesta és enorme, situada als peus de la cara nord del nevado Chacraraju, una de les muntanyes més difícils d’escalar de tot el Perú. Ens estem aquí més de dues hores intentant que la meva ment recordi sempre més el paisatge que tinc al davant i que alhora no s’oblidi de la pujada tan especial fins aquí acompanyat de la dolça Kelly.

Laguna 69 (4.600m)