EL MÉS GRAN
Denali, que significa “el més gran”, és el cim més alt d’Amèrica del Nord. Està situat molt a prop del cercle polar àrtic. Les borrasques procedents del mar de Bering, barrejat amb l’aire polar i amb els més de sis mil metres que té, la fan una de les muntanyes més fredes del món. També es diu que és la muntanya amb més desnivell de la terra, uns 4.000 m entre l’inici de l’ascensió i el cim.
Tot comença a la botiga Barrabés de Benasc. Allà conec l’Eduardo Cuber, un treballador de la mateixa botiga, dins la secció d’alta muntanya. En aquells moments m’estic comprant una jaqueta de ploma per a baixes temperatures, quan tot conversant amb ell em diu que pel maig té pensada una expedició al McKinley. Seguidament m’explica el pla que té, tot i que encara sense estar massa definit; no sap ben bé el dia que marxarà, ni quan tornarà, ni amb qui hi anirà… Durant el meu retorn a Vic, el meu cap no para de donar voltes a la conversa mantinguda amb l’Eduardo i només penso que és una oportunitat única que m’està passant pel davant i que no puc desaprofitar. Durant una setmana analitzo la situació fins que em decideixo a posar-me en contacte amb ell i demanar-li si encara tot segueix en peu i si hi ha possibilitats que hi pugui anar. En principi em diu que no hi ha cap problema perquè hi vagi i que és molt possible que també hi vingui una tercera persona: en Luis de Pamplona.
I és així que durant gairebé tres mesos anem estant en contacte telefònic, fins que arriba el dia de marxar que és a principis de maig. Hem quedat a l’aeroport de Barcelona. De fet no veig a l’Eduardo des del dia que ens vàrem conèixer a Benasc i en Luis no sé ni quina cara fa perquè mai ens hem vist. El primer d’arribar és en Luis però al cap de poca estona ho fem l’Eduardo i jo per separat. Ens presentem i parlem una estona però amb la idea de facturar ràpid degut a l’excés de pes que portem.
El vol que fem és Barcelona-Amsterdam-Seattle-Anchorage i la durada és de setze hores, cosa que farà que tinguem temps suficient per anar-nos coneixent. Un cop a Anchorage, la capital d’Alaska, agafem un taxi que ens porta directament a una casa on ens hi hostatgem un parell de dies i farem les últimes compres abans de marxar de la capital.
Arriba el dia del transport que ens ha de portar d’Anchorage a Talkeetna, poble on agafarem l’avioneta que ens ha d’aproximar fins al glaciar. El viatge amb furgoneta és còmode i el paisatge és preciós. Boscos espessos i frondosos amb vistes de fons a unes muntanyes salvatges fan de tot això un paisatge realment impressionant. Un cop a Talkeetna concretem l’hora de l’avioneta i seguidament anem a veure els rangers (persones que es cuiden del parc) ja que és obligat fer-ho. Ells et fan una mica d’explicació de les normes que cal seguir i de la perillositat que suposa una muntanya com el Denali. S’apropa el moment del vol i ens equipem com cal ja que quan baixem de l’avioneta estarem en ple glaciar i la temperatura rondarà els -10C.
És el primer vol en avioneta de la meva vida i la veritat és que no tinc paraules per descriure el què estic veient. M’estic endinsant a l’Alaska més pura, profunda i salvatge.
El Denali al fons
Al cap d’uns cinquanta minuts aterrem al glaciar Kahiltna (2.200 m), on hi han unes quantes tendes instal·lades, una d’elles la dels rangers. Aquí és on et donen les pulkes (trineus) que necessitem per transportar tot el material. Un cop ho tenim tot a punt, ens encordem i comencem a pujar cap al C1. El recorregut es fa per rampes de neu poc inclinades però sí molt llargues. Després de sortejar algunes esquerdes, arribem al camp conegut com Sky Hill, on hi passem la primera nit.
A l’endemà pugem al següent camp anomenat Kahiltna Pass. Aquest és un tram amb moltíssimes esquerdes, algunes d’elles molt profundes. Per si sola ja és una zona bastant perillosa però el pes de la motxilla juntament amb la pulka que hem d’arrastrar ho fan encara tot molt més complicat. Al C2 la temperatura comença a ser bastant baixa, sobretot a les nits, tot i que en aquest sentit jo jugo amb avantatge ja que pel fet ser el més prim dels tres, a l’hora de dormir sempre em toca al mig, cosa que no representa comoditat però sí passar menys fred que dormir en un lateral de la tenda.
The West Buttress of Denali
La pujada al C3, Motorcycle Hill (3.350 m), es fa per uns pendents de neu considerables, havent de passar també alguna esquerda. Conforme anem guanyant alçada les vistes són cada cop més espectaculars. El C3 el compartim amb altres expedicions i és aquí on decidim fer un dia de descans abans de superar els pròxims mil metres de desnivell que ens esperen fins al C4. El dia de descans l’aprofitem per ordenar coses, llegir i jugar a cartes… tot això després d’una bona neteja personal.
La pujada al pròxim camp a través de la conegudíssima Windy Corner passa per unes pales de neu-gel d’uns 45-50 graus i en aquest punt no pots cometre cap error, ja que en cas de caiguda, tot i anar encordats, resultaria complicat aturar-se si també hi sumem el pes de les pulkes. Agafem un pas lent però constant i segur alhora. En arribar a la Windy Corner, el vent apareix amb força; és un lloc molt típic perquè ho faci però en aquest cas també fa acte de presència la boira, i el fred s’accentua de valent.
Windy Corner
El C4 o Medical Camp, com se’l coneix més habitualment (4.320 m), és un plateau situat a la cara sud-oest del McKinley. Si mai algú vol estar en un autèntic congelador, que vingui aquí i sabrà el què és! El fred però no resulta ser l’únic inconvenient que hi ha. Cal recordar que a Alaska els mesos de maig i juny pràcticament sempre és de dia degut a la seva latitud i això fa que dormir sigui molt més dificultós del que sembla ja que sempre hi ha claror. Uns dies aquí, més un portament de material a la Headwall (pala que condueix a mig camí del C5), seran suficients per aclimatar i intentar l’atac a cim, tot i que la meteorologia sembla que no pinta massa bé per als pròxims dies.
La pujada a l’últim camp resulta esgotadora ja que portem molt de pes a l’esquena (aquí ja no s’utilitzen les pulkes), tot i que només pugem les coses indispensables per instal·lar el camp i intentar l’atac el dia següent. Un cop superada la Headwall, comença la coneguda West Butress, d’aquí ve el nom d’una de les rutes al McKinley i que és la que hem escollit nosaltres. És una aresta que tot i no ser molt complicada és espectacular, ja que tenim vuit-cents metres de timba a banda i banda i això fa que l’efecte aeri sigui molt més vertiginós.
A mesura que anem pujant, el dia comença a empitjorar ràpidament però per sort arribem al C5 on muntem la tenda a temps abans que comencin les ràfegues de vent superiors als 60 km/h. Passem tota la tarda dins el sac i, ja entrada la nit, el temps empitjora dràsticament. La primera idea era sortir pels voltants de les dues de la matinada cap a cim però amb el temps que està fent resulta impossible fer-ho. Per sort ens hem guardat un dia de reserva per si ens trobàvem amb algun imprevist com aquest.
A l’endemà el temps no millora, tot al contrari, empitjora encara més i de quina manera! Mare meva! Aquí comencem a pensar que la cosa no canviarà. Està fent molt i molt fred i a això cal sumar-hi el vent que està bufant a uns 90 km/h i amb ràfegues superiors en alguns moments. Per sort la tenda v-25 aguanta de valent! El termòmetre dins la tenda marca una temperatura real de -23ºC i a fora de -42ºC!!! Per més esforços que faig de memòria, no recordo haver passat mai tant fred com en aquestes interminables hores. El fred es fa tan intens que la sensació es torna obsessiva. Fins i tot el cervell s’embota i no puc pensar en una altra cosa. Arriba un punt que dubto que porti posada la jaqueta de ploma i que estigui ficat dins el sac de ploma al mig dels dos companys… i així tot el dia, esperant una última oportunitat per al dia següent.
Al mati el temps ha millorat una mica però no el suficient per intentar un atac a cim. Hi ha molta boira i un torb que aixeca la neu i això redueix molt la visibilitat. A més, cal sumar-hi el poc menjar que ens queda i llavors decidim que el millor és abandonar i començar el descens. Fem la motxilla, desmuntem la tenda com podem i marxem de l’infern que havíem estat el dia abans. La baixada al C4 es fa amb molta prudència però a mesura que perdem alçada el temps va millorant lentament.
Al Medical Camp només ens hi estem un dia, que és el que necessitem per recollir-ho tot i d’aquí baixar directes al C2 i amb un dia més arribarem al punt de recollida de l’avioneta, que ens retornarà a la vida i a les bones temperatures.
Segur que la vida em donarà una altra oportunitat per tornar aquí, a un lloc tan meravellós com és aquest i poder sentir-me altre cop un autèntic privilegiat!
No t’oblido Denali !!!
Als meus amics Eduardo i Luis, gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres moments com aquests tan inesborrables a la meva memòria.
Aresta West Butress
Despedint-nos del Denali