Nevado Chopicalqui 6.354m

Després de l’aclimatació arriba l’hora de la veritat i de comprovar si el cos s’haurà adaptat bé a l’alçada i poder fer amb èxit els tres sis mils que m’esperen d’aquí endavant. El primer que hem decidit serà el Chopicalqui, nevado de 6.354 m. És un cim que em va captivar per la seva bellesa, possiblement un dels més bonics de la Cordillera Blanca després de l’Alpamayo i l’Artesonraju. En principi és un cim que es sol fer amb cinc dies si un vol anar amb calma, gaudint amb tranquil·litat de la muntanya i sense cap mena de pressa però no és el meu cas, ja que com que sembla que em trobo bé, he decidit intentar-lo en tres dies.

Aquesta vegada em passen a recollir a dos quarts de set del mati en Carlos, en Jhon que serà el portador-cuiner i en Leo, el taxista que resulta ser amic d’en Wilder, com un autèntic trencaclosques. Hem decidit ser més matiners que la darrera vegada perquè tenim més de dues hores fins a la corba del Chopi, lloc on començarem la marxa. L’única parada que fem és a Yungay, ciutat situada als peus de l’impressionant Huascarán. Aquí hi fem les últimes compres necessàries que no hem fet el dia abans. Mentre en Carlos i en Jhon aprofiten per buscar un plàstic especial que s’utilitza aquí per posar a sota de la carpa així no notar tant la fredor de la neu, aprofito per almorzar, tal com diuen aquí, davant la raspor que tinc al coll acompanyat de molta tos. És un problema que normalment tinc a la muntanya, el meu punt feble, com una molèstia que ja forma part de mi. Segurament per falta de beure aigua i per la sequedat en respirar per la boca a partir de certa alçada. Si fos una tos pulmonar seria més preocupant però al coneixa’m a fons i en passar-me en moltes més ocasions penso que no serà cap problema a l’hora de l’atac al Chopicalqui. Un cop tenim els plàstics, el pa, uns quants caramels i una bossa de fulles de coca per anar mastegant, cosa completament normal aquí i alhora gran planta medicinal, continuem la marxa. De seguida la carretera passa a ser una pista empolsinada cosa que ens obliga a tancar finestres i jo a posar-me un buff al coll per no empitjorar-lo.

En aquest punt però, el paisatge és gratificant, ja que la pista voreja tot el macís del Huascarán dominat per les geleres que pengen del mateix fins a despenjar-se pràcticament a peu de la mateixa muntanya. Arribem al punt de l’entrada al Parc Nacional, lloc obligat a fer una parada i ensenyar un cop més el meu boleto que em permet entrar al Parc. Recordo perfectament aquest lloc ja havia estat aquí ara fa just quinze anys. Dins la casa on es troba el guardaparques, hi ha exposat un enorme condor de los andes digne de veure pel fet que no és fàcil veure’n un en el seu hàbitat natural. Després d’anotar les meves dades i de donar el vistiplau continuem el trajecte fent entrada a la Quebrada Llanganuco, una de les més conegudes i espectaculars de tota la Cordillera Blanca. És una vall encaixonada per dues enormes parets de roca granítica i que just a la seva falda hi ha dues grandioses lagunas situades als 3.800 m d’alçada.

Laguna Llanganuco (Parc Nacional Huascarán)

Finalment arribem a la corba on ens deixa en Leo. Un cop preparades les coses quedem que ens recollirà dos dies més tard màxim a les sis de la tarda. En Carlos diu que és molt precipitat i que si no arribem a l’hora acordada, en Leo s’entorni a Huaraz i torni a l’endemà. L’únic inconvenient és que hauré de pagar dos trajectes de taxi cosa que no resulta pas barat. Finalment els hi dic que ja em cuidaré jo de ser el diumenge a les sis de la tarda com a màxim a peu de pista.

La pujada fins a campo morrena és llarga i esgotadora a causa del pes que portem a l’esquena. Mitja hora després de l’inici de la marxa passem pel considerat camp base del Chopi, lloc on la gent sol fer la primera parada i així no precipitar-se a l’alçada. Un cop passat aquest punt i d’haver abandonat la vegetació passem a una llarga morrena, dominada per enormes blocs de pedra on s’ha d’anar molt amb compte on es posen els peus perquè un mateix va desequilibrat per la pròpia motxilla.

Després d’aquí torna a haver-hi un camí ben definit que guanya alçada ràpidament fins a arribar a campo morrena, lloc on passarem la nit. Una gana enorme se’m desperta després d’haver pujat fins aquí just en tres hores i no sis hores com s’esperava en Carlos. En aquest punt hi ha quatre tendes més d’uns alemanys acompanyats dels seus guies i portadors. Durant la tarda es posa a nevar i ho continua fent pràcticament durant tota la nit.

El matí s’aixeca núvol i és aquí on aprofitem per pujar cap al C1, situat sobre la neu. Després de sortir de campo morrena i d’haver caminat quasi una hora per terreny pedregós, finalment entrem a la gelera, lloc on ens encordem a causa de les esquerdes que hi abunden. El dia empitjora, no neva però la visibilitat disminueix en aquest punt, cosa que dificulta l’avançament per la mateixa gelera.

Un cop arribem al C1 instal·lem les tendes just abans que es posi a nevar amb força. Arriba l’hora del sopar que com a costum és a les sis de la tarda així a les set ja estar descansant al sac.

Ens despertem a la una en punt i veig com la nit és nítida i estrellada. Les prediccions de meteoexploration (la millor web del temps que hi ha per mi) s’han complert un cop més. Després d’esmorzar i preparar les coses ens posem en marxa. Ho fem acompanyats dels alemanys que també havien pujat fins al C1 amb nosaltres. Resumint som tres cordades de dues persones cada una, ja que els portadors-cuiners s’han quedat al campament.

La marxa comença amb molta neu caiguda els dos dies anteriors, cosa que ja ens fa veure que no serà una ascensió gens fàcil. I així és que a mesura que caminem més ens enfonsem arribant en molts trams la neu més amunt del genoll. Per sort, en ser tres cordades, ens anem combinant el fet d’obrir la traça perquè resulta realment esgotador per la persona capdavantera. A més d’aquest problema també cal sumar-li un de més preocupant i és que moltes de les esquerdes s’han tapat per culpa de la nevada. En Carlos i els altres dos peruans tenen coneixement del terreny però també són conscients que ha canviat en comparació a l’any anterior. Les geleres són així, tenen vida i es mouen constantment; llocs on esperes una esquerda ara no hi és o viceversa, és el gran perill que suposa avançar en llocs com aquests. Les pales de neu cada cop són més inclinades, guanyem alçada ràpidament i això fa que es noti més l’alçada. Són les sis de la matinada i comença a clarejar a l’horitzó. Ens trobem en el punt des d’on són tirades pràcticament totes les fotos de les postals del Chopicalqui. Un lloc màgic i meravellós digne d’una muntanya com aquesta. Arribar en aquest punt ja era un somni per mi vist des de Catalunya però un cop aquí un només pensa a trepitjar el cim que encara resulta ser molt llunyà.

Obrint traça per sobre els sis mil metres

A partir d’aquest punt el terreny es complica tant en tècnica com en esquerdes cada cop més complicades de passar. Estem cansats per culpa de la neu acumulada però el cim i l’èxit cada cop són més a prop. Finalment arribem a l’última esquerda que alhora enllaça a una aresta que condueix a l’avantcim. És un punt complicat però que passat amb prudència no resulta ser cap problema. Superat aquest punt fem una petita parada per hidratar-nos perquè d’aquí fins a cim encara ens queden uns trenta minuts amb neu fins als genolls.

Els últims metres són emotius com sempre ho són per mi quan s’assoleixen cims com aquests però tornar a fer un sis mil de la Cordillera Blanca quinze anys després encara ho fa més especial. Agafo el mòbil i em gravo jo mateix les últimes vint passes abans de trepitjar el cim del Chopicalqui. Estic molt emocionat i no puc aguantar les llàgrimes. Penso amb els pares, germans, reste de la família, espònsors i amics que m´han ajudat un cop més en arribar fins aquí dalt..! Gràcies a tots..!

Cim Nevado Chopicalqui 6.354m

Somnis, Passions i Cims !!!

Cordillera Blanca-Perú