El valor de l’amistat

Sona el despertador tot i que ja estic despert des de fa una estona. És dissabte 19 de Març i és hora d’anar al Pirineu, la sortida que espero amb neguit cada setmana a partir de què som dijous. A més fa uns dies que tinc molt estres i això encara fa que en tingui més ganes que mai. Per mi és la millor manera de desconnectar de la feina, de la societat i de tots els problemes en general. Sense cap mena de dubte és la millor teràpia que hi ha. El dissabte i el diumenge al matí és quan em retrobo de nou amb aquelles muntanyes que tant porto dins meu.

La previsió d’ahir de la meteo a la web més fiable que hi ha (meteoexploration) em donava un matí de dissabte més aviat dolent; cel encapotat amb risc d’alguna nevada i visibilitat nul·la. Tot i així em llevo, preparo les coses adients pel dia que em trobaré i surto direcció Queralbs. En arribar a Ribes de Freser faig la típica parada al Bar Gusi, lloc molt conegut avui en dia pel seu lligam al món trail entre altres coses. Avui en David no hi és. Ell és el propietari del bar i alhora un bon amic on pràcticament cada setmana ens expliquem les nostres batalles. Així doncs hi estic el temps just per menjar alguna cosa i anar per feina amb l’intenció d’enllestir la sortida d’avui vist el temps que està fent a fora.

Sóc a la carretera de Queralbs i el temps pinta molt malament. Dia molt gris, tapat i trist. Vist això ja sé el temps que em trobaré a dalt. Començo la pista de Fontalba però les condicions només em deixen arribar fins a una de les corbes de les que jo conec com a «fatídiques» on hi trobo un parell de turismes encallats per culpa de la neu i el gel. Així doncs sense pensar-m´hi gens aparco el cotxe en un cantó, em canvio de roba i començo a caminar amunt retallant la pista en més d’una ocasió. Arribo a Fontalba i la visibilitat és més que deficient però tot i així decideixo continuar amunt. La meva intenció és pujar fins a l’Adou que és el cim que hi ha just abans d’arribar al pla del mig entre Fontalba al Puigmal. No porto ni gps ni els meus banderins que molts cops utilitzo quan vaig sol i que moltes vegades em serveixen per marcar algun tram dubtós del recorregut. Com que me’ls he deixat a casa prenc la decisió d’anar tirant amunt tot aprofitant per fer un entrenament light i a partir d’aquí, quan la visibilitat es redueixi al màxim o se’m acabin les ganes de continuar giraré cua altra vegada. He pujat aquesta muntanya en totes les condicions metereologiques que un es pugui imaginar i tot i conèixer aquest terreny pam a pam i haver-me passat de tot aquí dalt cada vegada tinc més clar quan es pot pujar i quan no. Cal dir que totes les meves males experiències al Pirineu sempre han estat en un mes de novembre o en un mes de març o sigui que poca broma.

En arribar a l’Adou la visibilitat és nul·la completament i no es pot apreciar a més de quatre metres de distància. Per sort no fa vent però la visió és més nefasta i no es diferencia entre la boira i la neu. Una autèntica pantalla blanca semblant a la que vaig viure al Denali (Alaska) l’any 1999. Són aquelles situacions que et confonen, que molts cops no saps si camines de pla, de baixada o de pujada. Vist això i que ja he viscut aquestes experiències en altres ocasions al cim del Puigmal decideixo girar seguint les traces de les raquetes que he deixat mentre pujava. Sense cap mena de problema arribo a Fontalba i d’aquí al cotxe on seguidament torno cap a Vic.

En arribar a casa no sé perquè però no desfaig la motxilla ni em canvio de roba. M’estiro al sofà directament tal com he arribat i m’endormisco tot mirant la televisió. És d’aquelles situacions que un no sap ben bé el perquè però és com si el subconscient em digués que per un motiu o un altre avui la cosa no s’ha acabat aquí. He pogut viure en primera persona el temps que feia avui a la muntanya i això fa que una sensació estranya s’apoderi de mi. Alguna cosa em diu que avui en passarà alguna al Pirineu i que aquesta m’afectarà de ple. La veritat és que no m’havia trobat mai en una situació com així però sempre he pensat que les coses passen per algú i és ben cert.

I aquí està la sorpresa que pels voltants de dos quarts de set del vespre em truca per telèfon la dona d’un gran amic meu. Em diu que la seva parella i el seu fill s’han perdut mentre feien esquí de muntanya a la zona de Vallter, concretament pujant al Gra de Fajol però que sense saber ni com ni perquè han anat a espetegar al refugi de Comadevaca. Dins de tot ella està calmada però com és normal només em vol preguntar si pot estar tranquil·la o no, ja que hauran de passar la nit allà esperant a què les condicions metereològiques millorin de cara l’endemà i puguin tornar cap a la Coma de l’Orri que és el lloc on tenen el cotxe. Li explico que si realment són al refugi no ha de patir per res i que l’ensurt no passarà d’aquí. De fet és així perquè allà tenen tot el necessari per passar-hi la nit sense cap mena de problema. Em dóna la sensació que l’he deixat completament convençuda cosa que havia de fer però el que es queda molt intrigat i pensatiu després de parlar amb ella sóc jo. Evidentment no pateixo de com estaran al refugi sinó de si realment hi són o no. Conec molt bé com és el meu amic i és capaç de tot. Parlant clar és una persona molt atrevida, sense cap mena de por, que sempre busca noves sensacions i això el fan capaç de passar la nit al ras portant just la roba que duia per fer la jornada d’esquí. Com he dit abans som el mes de març i la temperatura de nit encara baixa força al Pirineu. A part d’això el meu amic és diabètic i el problema és que també se li ha acabat el menjar segons m’ha explicat la seva dona. Són un cúmul de coses per deixar-me pensatiu durant deu minuts i rumiar el que haig de fer. Tinc que prendre la decisió de si vaig a Comadevaca només per comprovar si estan allà o no. És evident que no puc trucar al 112 perquè el meu amic ha parlat amb la seva dona i en un principi està bé però coneixenta’l a ell i de com actua moltes vegades la situació no em deixa gens tranquil.

És negra nit, la visibilitat pel matí era molt deficient i a hores d’ara de ben segur que encara ho deu ser. A més a més cal dir que avui el risc d’allaus al Pirineu gironí és de 3 sobre 5. Tot i així prenc la decisió d’anar-hi, ja que per mi l’amistat està per sobre de tot. Truco amb en Ramon amic meu que treballa a Diedre a veure si em vol acompanyar. N’estic segur que ho farà perquè és una bèstia parda i que en situacions així mai m’ha fallat. Li explico el cas i em diu que ja podem anar-hi. Mentrestant surt de la botiga i se’n va a casa per equipar-se refaig la motxilla del matí posan-t’hi roba eixuta, te calent i menjar pel meu amic i el seu fill.

Sortim de Vic i arribem a la central de Daió on ens equipem i comencem a caminar amunt ben bé tocades les deu de la nit. Ho fem carregats amb dues motxilles enormes on hi portem de tot en cas que de què ells ho necessitin o inclús de què nosaltres mateixos tinguem de passar la nit a la intempèrie. No fa fred però la humitat és molt alta. Després d’esquivar a cents de salamandres que hem anat trobant pel camí comencem a trobar neu. Al cap d’una estona arribem al pla del mig que hi ha entre Daió i Comadevaca. A partir d’aquí el gruix de la neu augmenta a mesura que guanyem alçada. Per sort anem seguint el que queda de traça d’algú que ha intentat pujar pel matí però poca estona després les petjades s’acaben i és a partir d’aquí on comença l’autèntic calvari. Visibilitat altre cop més que reduïda com m’havia trobat al matí i un important paquet de neu verge ens espera davant nostre. No ens queda cap més remei que començar a obrir traça tot i que amb alguna dificultat per culpa del pes de les motxilles. En moltes ocasions i en llocs on el vent dels dies passats ha acumulat la neu ens ensorrem fins més amunt del genoll. És realment esgotador però en tot moment pensem amb el nostre amic i això ens fa tirar amunt. En algun moment tenim una mica més de visibilitat i això ens serveix per orientar-nos i així poder seguir amunt. Finalment arribem a la part més alta del camí de Comadevaca on aquí el risc d’allaus és sempre més alt. Ens trobem en una zona on el gruix és important. Sóc conscient de què estem en una zona bastant exposa a què baixi tot. Tot i amb alguna petita dificultat superem aquest tram on finalment arribem al pla de Comadevaca. Ens apropem al refugi però abans ens queda una última dificultat. Recordaré sempre com la vegada que m’ha costat més travessar la passarel·la de ferro que hi ha davant del refugi ja que està completament gelada i pràcticament no hi ha barana. Després d’un bon ensurt d’en Ramon de no caure al riu veiem uns quants esquís recolzats a la paret del refugi. Això ens diu que hi ha gent a dins. Són gairebé dos quarts d’una de la matinada i la gent que hi ha dins suposem que estan dormint. Entrem i amb una veu suau i plàcida crido el nom del meu amic per comprovar si hi és o no. Efectivament hi son. Mai se’m oblidarà la reacció ni la cara dels dos al veuran’s. Estan bé i acompanyats de set persones més que s’han despertat al sentirn-nos entrar. Després d’unes abraçades i d’uns somriures d’orella a orella es posen roba eixuta que els hi portem, prenen un te i els hi preparem un plat de pasta tot i que ja han menjat alguna cosa que els hi han donat. Passem una bona estona amb ells comentant a veure què ha passat al matí davant la cara al·lucinada de la resta de gent que hi ha al refugi. Un cop s’han canviat de roba i estan tips en Ramon i jo prenem la decisió de baixar altra vegada i anar a dormir a casa. Un cop més hem de travessar la passarel·la del riu i la zona de neu acumulada però aquesta vegada amb la sort que tenim la nostre traça oberta. Finalment arribem a casa i després de menjar alguna cosa em poso al llit. Són tres quarts de cinc de la matinada i m’adormo cansat però molt feliç de fer el que he fet.

Per mi el gran valor de l’amistat és aquest. Donar de cor sense rebre res a canvi. Potser el que he fet no ha estat el més prudent ho reconec. Pujar a Comadevaca de nit, sense visibilitat i amb risc d’allaus alt no és el més coherent però per segons qui ho faig tot. Veure el meu amic i el seu fill que estaven bé m’ha deixat amb la consciència tranquil·la cosa que no hagués tingut si no hi hagués anat i els hi hagués passat alguna cosa. Sempre dic que la muntanya és qui m´ha ensenyat aquests valors per això estava completament segur de què no ens passaria res i que tot aniria bé. Ah! I gràcies a tu Ramon que una vegada més m’has fet costat. Molt poca gent haguera vingut amb les circumstàncies que hi havien, tot s’ha de dir..