La meteorologia castiga fort a Mònica Guilera i Albert Vilardell durant la travessa Joan Jubany

Les previsions del temps no eren les més indicades. Tot i així la Mònica i l’Albert van decidir intentar la Joan Jubany. Era la primera vegada que algú ho intentava durant el mes de setembre i alhora que una fèmina hi participava. La Mònica va decidir fer-ho en companyia de l’Albert qui ja sap que és ser finisher d’aquesta travessa des de el passat 16 d’Agost. Aquell dia l’Albert la va fer en 18h 23min.

Coincidint que ahir diumenge tenía una sortida al Monteixo amb un grup d’amics, dissabte al vespre vaig tenir l’oportunitat de conèixer a la Mònica i a l’Albert a Àreu.

Aquesta va ser l’experiència viscuda unes hores abans segons ells mateixos em van explicar

Feia setmanes que teníem pensat venir però l’únic cap de setmana lliure era aquest, l’últim del calendari per intentar la travessa d’aquest 2021. L’hora de sortida ja la teníem pensada des de feia dies però aquí, a Àreu ens hem acabat de decidir per sortir a les 12 de la nit d’avui dissabte i d’aquí començar a pujar el Monteixo. Segons explica l’Albert un dels objectius era arribar a Tres pics amb llum de dia ja que aquí és on hi ha l’ultim pas tècnic de tota la ruta. En arribar al cim del Monteixo tot semblava anar bé, així doncs hem començat el descenç en direcció al Norís. En aquest punt ha sigut on ens hem trobat el primer obstacle de la nit; una boira molt espessa, que junt amb la foscor, reduïa molt la visibilitat i això ens obligava anar molt més lents del previst ja que havíem de mirar constantment el gps i així no perdre el track. A partir d’aquí la humitat ha sigut molt alta i el temps no ha millorat en cap moment, tot al contrari.

Se’ls ha fet de dia quan arribaven al Pic de Baiau, inici del tram 3 i el temps semblava empitjorar cada vegada més. Expliquen que aquí és on teníem una decisió molt important, decidir si començavem la cresta de Malhiverns o no, una de les parts més tècniques de tota la travessa. Després d’uns moments de certa confusió, finalment hem decidit intentar-ho. A mitja cresta ha sigut on ha començat l’autèntic calvari. El clima s’ha complicat i molt. De sobte i pràcticament sense poder reaccionar, ja que ens trobavem en un lloc molt delicat, ens hem trobat enmig d’una tempesta de neu típica de tardor, acompanyada de llamps, d’una baixada de la temperatura i alhora de vent, cosa que ha fet que la sensació de fred fos molt més acusada. Expliquen que hem vist un llamp molt a prop, ens hem mirat amb cara d’impotència i ràpidament hem vist que teníem que sortir d’allà el més aviat possible. La roca estava pràcticament gelada i no podíem avançar ràpid. Ha sigut una estona de molta tensió i de la manera que hem pogut hem arribat al coll dels estanys forcats. Finalment hem baixat ràpid fins al refugi de Baiau on hi hem entrat i ens hem pogut refugiar. Una vegada recuperats hem baixat pel gr11 fins a la Molinassa i des d’aquí cap a Àreu.

Ara a l’apartament d’Àreu, explicant-me l’experiència i quedant tot en una anècdota, la Mònica em diu que si haguessim sapigut el que ens venía a sobre no haguessim entrat a la cresta dels Malhiverns, ha sigut terrible. Afegeix que no vàrem poder fer cap foto perquè no teníem nassos de treure la càmara i encara tinc xinxeres als dits de les mans degut al fred que he passat. Per la seva part l’Albert afegeix que tot ha estat una experiència més, ja que de tot s’aprèn i alhora tot curteix però de ben segur que tornarem.