Enric Llonch | Nevado Huascarán 6.768m

1 agosto, 2015 In Sin categoría By enricllonch.cat

Nevado Huascarán 6.768m

Per fi arriba l’hora de la veritat, ja que el Huascarán és el meu pròxim objectiu. És d’aquelles muntanyes que des de fa anys vull pujar. De fet no sé ben bé el perquè em crida l’atenció aquesta muntanya i més sabent que resulta ser un cim perillós, no per la seva dificultat tècnica però si en el tema allaus. Cal dir que hi ha anys que ningú trepitja el cim a causa de la gran dificultat per travessar la famosa canaleta, punt extremadament perillós per culpa del despreniment de seracs. Suposo que al ser el nevado on va morir el meu amic Claudio i també en tractar-se del cim més alt del Perú han estat les causes principals per estar aquí, a punt per temptar la sort.

Ja fa sis dies que estic a Huaraz des de què vaig baixar del cim del Chopicalqui el passat 19 de Juliol. Són masses dies quiet ja que en principi només tenia pensat descansar dos dies, però hi ha hagut dues causes principals per no començar l’atac aquesta setmana; una d’elles és perquè hi havia alguna pàgina de la meteo que no donava masses bones prediccions pels pròxims dies però la causa principal de no sortir cap al Huascarán han estat les notícies que ens van arribar fa pocs dies i és que a mitja setmana hi una esquerda de la canaleta s’havia obert massa cosa que feia que fos completament impossible travessar-la a no ser que els pròxims dies s’instal·li una escala.

Durant aquesta setmana d’espera a Huaraz vaig decidir fer una sortida a la quebrada Ishinca. Primer de tot per activar les cames però també per fer-li un petit recordatori al cos de què això encara no s’ha acabat. Un taxi de Huaraz em va acostar fins al final de la pista i des d’aquí caminant i en menys de tres hores arribava al refugi Ishinca, situat en un altiplà que es troba a 4.250 m. Recordava perfectament aquesta quebrada on ja hi havia estat dues vegades, l’última ara feia quinze anys. A més, puc dir que vaig veure a néixer aquest refugi, lamentablement construït per nens l’any 2000 sota la disciplina de l’església, una autèntica vergonya. Tot i així em vaig estar una bona estona en aquest lloc tan fabulós, envoltat del Tocllaraju, l’Urus i l’Ishinca, recordant bons moments del passat. De fet fins ara tinc molta sort a la vida perquè dels que vam pujar fins aquí, en Carlos i jo som els únics que encara podem fer-ho tranquil·lament; en Claudio ja no hi és, l’Emilio tot i que pot pujar ha de vigilar a causa de la seva malaltia, en Bonifacio que ja ni surt de Huaraz per culpa de l’edat i finalment l’Urbano que lamentablement està completament alcoholitzat..

La quebrada Ishinca amb el Tocllaraju de fons

En canvi la muntanya continuava pràcticament igual, més ben dit, res no havia canviat, inclús recordava roques que no havien canviat de lloc. L’única diferència que veia és que la neu potser estava una mica més amunt, normal si es té en compte el canvi climàtic. Després d’una bona estona gaudint de la màgia d’aquest paisatge seguia pujant fins més amunt del C1 del Tocllaraju, situat a prop dels 5.200 m. Hi arribava a un ritme alt, la veritat és que molt més ràpid ara que amb quinze anys menys. Sóc conscient que en aquesta ocasió no portava motxilla i el pes influeix molt però també sé que des de fa uns anys estic molt més curtit de muntanya i conec molt més els meus límits quan estic a certa alçada. Després d’unes fotos al peu del Toclla començava el descens ràpid ja que el taxi m’esperava a les cinc en punt al mateix punt de recollida on m’havia deixat el matí.

La reste de la setmana d’espera a Huaraz consistia a fer nous amics, entre ells la Kelly, una peruana encantadora amb qui he fet una gran amistat i que resultava ser la secretaria de casa de guies. A part d’això també he aprofitat per fer una segona visita a l’amic Emilio i que junt amb la Rosalina, la seva dona, em presentaven uns veïns que són els que finalment localitzaven a la Primitiva, la dona d’en Claudio i que tants dies feia que intentava localitzar. La Primitiva és una senyora d’edat bastant avançada per tractar-se de Perú. El primer que feia en veure-la era explicar-li qui era i l’amistat que tenia amb en Claudio. Després d’unes paraules la vaig abraçar però notava que després de sis anys encara estava marcada per la mort del seu home. Diuen que el temps ho cura tot però també entenc que per ella ha de ser dur el fet d’aixecar-se cada dia i veure el Huascarán, la muntanya que va posar fi a la vida del seu home..

Ja som dissabte i rebem una molt bona notícia i és que hi ha hagut una allau a la canaleta del Huascarán, per sort sense causar cap ferit, però suficient per tapar l’enorme esquerda que s’havia obert uns dies abans. Ara sí no calia perdre el temps i posant-se en marxa cap a una muntanya que dóna molt poques oportunitats.

Som dilluns el matí i després de les compres necessàries que hem fet el dia anterior ens posem en marxa. Aquesta vegada serem quatre persones; en Wilder, en Jorge, jo i en Jhon. Aquest últim és el mateix portador que va venir al Chopicalqui però aquesta vegada hem quedat amb ell que ens trobarem al camp base del propi Huascarán ja que resulta que avui mateix està baixant del nevado Pisco. La carretera que agafem és la que va cap a Carhuaz-Yungay-Caraz, ciutats molt conegudes del Callejón de Huaylas després de Huaraz. Durant tot el trajecte que fem amb cotxe podem anar veient en tot moment el Huascarán i a mesura que t´hi vas apropant cada vegada impacta més la seva grandiositat. És un macís de mesures descomunals i més si es té en compte que la carretera asfaltada per la que circulem està per sobre dels 3.000 m. Vista des de la seva base és una de les muntanyes més imponents que mai he vist. Finalment ens desviem de la carretera principal agafant-ne una altra de secundària que ens porta a Mancos, i d’aquí per una llarga pista plena de pols fins a Musho, el nostre punt de partida i poble on ens espera el mulero amb tres mules que ens portarà el material més pesat fins al mateix camp base.

El corriol comença just al costat del cementiri, lloc poc inèdit per a una ascensió com la que anem a fer. Avancem per un terreny on abunden els eucaliptus, arbre molt típic aquí al Perú. A mesura que guanyem alçada anem deixant la vegetació més espesa i entrem en una zona més pedregosa i plena de matolls. Fa una calor insuportable tot i estar a prop dels 4.000 m. A partir d’aquí el terreny s’enfila cap a una antiga morrena la que ens condueix al que li diuen camp base del Huascarán. Aquest està format per uns petits plans d’herba situats just per sota d’on comença la part pedregosa del mateix macís. En realitat més que un camp base resulta ser un lloc com podria ser un altre com per passar-hi la nit.

L’endemà comencem a pujar en Wilder i jo i més tard ho fan en Jorge i en Jhon que va arribar ben entrada la nit mentre els altres ja dormíem. El terreny pel qual avancem és pedregós. Tot i no ser dificultós cal vigilar a no relliscar a causa de l’erosió de la roca desgastada pel gel i la neu que hi ha hagut en dècades anteriors i que han aconseguit allisar aquestes pedres com pistes de patinatge. Després d’unes dues hores arribem al refugi Huascarán, el que resulta ser una segona opció si no es vol anar amb tenda la primera nit. Es tracta d’un refugi bastant nou i molt ben cuidat vigilat per dos joves peruans que ens donen la benvinguda. La situació que té és molt bona perquè compte amb vistes espectaculars al mateix Huascarán i alhora de tota la Cordillera Negra. Continuem la marxa i és una hora més amunt, on just abans de deixar la roca, ens retrobem amb en Jorge i en Jhon que van extremadament carregats. Finalment entrem a la gelera, punt que ens obliga a posar-nos els grampons per poder continuar amunt. Tot i així avancem sense anar encordats gràcies al poc pendent que hi ha al terreny. Després de passar algunes petites esquerdes arribem al C1 on compartim camp amb unes sis tendes més. Aquest punt es troba en plena gelera just abans de començar el tram més complicat que porta fins al C2. El dia és fantàstic, sense vent i la visibilitat és perfecte. Això ens permet veure perfectament els dos cims del Huascarán, tant el nord com el sud. A més d’això cal sumar-hi una posta de sol sobre la cordillera negra d’aquelles que no s’obliden. La nit segueix igual de calmada només pertorbada pel soroll de seracs que cauen en alguna zona propera a la nostre tot i que nosaltres estem fora de perill.

Huascarán nord i sud des de el C1

Ens aixequem de matinada per intentar passar la zona més complicada a primeres hores del dia així la temperatura és més baixa i evitar doncs més possibilitat de risc d’allaus. Així doncs després de menjar ens posem en marxa. A vint minuts d’haver sortit de la tenda comença un autèntic laberint d’enormes esquerdes. La llum del frontal és incapaç de veure el final d’aquestes, cosa que em fa imaginar la seva gran profunditat. El ritme que portem és bastant ràpid i això ens permet avançar dues cordades més just abans d’entrar a la maleïda canaleta.

Entrada a la famosa canaleta

Aquest és un tram que s’ha de passar el més ràpid possible tot i que ja ens trobem per sobre dels 5.000 m. És un punt on tota l’estona s’avança per un embut envoltat de seracs per tots cantons, destacant els que es tenen per davant que són tan alts com blocs de pisos. A més està clarejant i un pot apreciar perfectament on està i amb el panorama en què ens trobem. Arribem al punt de l’allau que va caure fa pocs dies i això ens permet passar l’esquerda completament tapada per les grans quantitats de tones de gel que han caigut per sobre i l’han tapat del tot. Una mica més amunt arribem a la fatídica esquerda de la mateixa canaleta. Una obertura entre dues grans masses de gel que només permet el pas per sobre d’un petit pont de gel semi estable.

La temible esquerda

Finalment i després de quasi una hora pujant per aquest lloc tan temible entrem a una travessera menys perillosa. Tot i així el risc d’algun despreniment mai acaba de desaparèixer del tot degut al panorama que tenim a la nostra dreta. Aquí, per sort, el terreny és molt més obert i un sempre té més temps de reaccionar en cas d’algun ensurt.Després d’una última rampa arribem al C2 que es troba instal·lat just per sota d’un serac de grans dimensions que et protegeix amb certa seguretat del perill d’allaus. El camp es troba pràcticament al coll que separa els dos cims, quedant-nos el nord a l’esquerre i el sud que és el més alt i el nostre objectiu, a la dreta. Hem sigut dels primers a arribar aquí i això ens permet aprofitar una petita esplanada que és la justa que necessitem per a una de les dues tendes que portem. Després d’instal·lar la nostra ens toca fer un forat amb l’ajuda d’una pala per a muntar la segona tenda, la d’en Jorge i en Jhon. Finalment estem aposentats cosa que ens permet menjar, beure i poder descansar durant tota la tarda. El cel continua nítid, sense núvols i això em fa pensar que si les coses continuen així, a l’endemà tindré una oportunitat per intentar un atac a cim. Pels voltants de les sis de la tarda la temperatura cau en picat cosa que ens fa pensar que el millor que podem fer és sopar ràpid i anar directes al sac per poder descansar unes hores abans de sortir.

Ens aixequem a les onze de la nit, el cop més matiner que m’he aixecat mai per atacar un cim. Ho he pensat i ni en els vuit mils ho havia fet però és el què li sembla més correcte amb en Wilder per tenir més possibilitats de cim davant una traça que segons ens han dit s’ha esborrat completament per culpa de les nevades de la setmana passada. Després de fondre neu, esmorzar i preparar les coses ens posem en marxa. Poc abans que nosaltres han sortit tres cordades més sabent la nostra intenció, ja que en Wilder coneix molt bé aquesta muntanya segons m’ha explicat. Un cop superat el serac protector del C2 entrem a l’enorme plateau que separa el cim nord del sud. És una pla immens, de dimensions desmesurades només marcat al seu capdavant per unes enormes esquerdes, lloc que segons m’explica en Wilder és el punt on va morir en Claudio. Un cop ens anem endinsant pel plateau, atrapem a les cordades que han sortit abans que nosaltres i les avancem. Som els que obrim traça tot i que de moment, per sort, la neu és dura. No és que hagi caigut molta neu però sí la suficient per tapar moltes de les esquerdes per les que hem de passar. La distància entre nosaltres dos és d’uns vint metres, la necessària en cas de caiguda d’un dels dos dins d’una esquerda per donar temps al company a què pugui reaccionar. Després de més d’una hora caminant per aquest plateau ens desviem a la dreta i és a partir d’aquí on comencem a guanyar desnivell per pendents molt més considerables. Ens trobem pels voltants dels 6.000 m, el terreny es va complicant cada vegada més i l’alçada es comença a notar. Tot i així pugem a un ritme alt perquè els dos ens trobem bé i amb ganes de cim, si més no la il·lusió hi és per part dels dos. Cal dir que fa una nit completament estrellada, sense gens de fred i amb un clar de lluna d’aquells que gairebé podríem avançar sense frontals. La sort que un té caminant negre nit és que un no veu ni per on passa, ni les distàncies que té davant seu i això moltes vegades la veritat és que és molt millor però avui no és el cas degut a la gran lluminària que fa la lluna.

Després de passar per una altra zona de risc d’allaus entrem en una zona bastant més tècnica la que ens obliga a passar per dins una esquerda i on amb l’ajuda de dos piolets ens permet superar aquest punt. A partir d’aquí els pendents de neu i gel cada cop són més inclinats tot i que ara amb bastantes menys esquerdes. Més amunt el gruix de neu va augmentant considerablement fins a arribar-nos als genolls, això fa que haguem de parar més sovint perquè avançar resulta molt més esgotador. Tot i així cal dir que estem portant un ritme més ràpid de l’esperat d’ençà que hem sortit de la tenda. Estem a prop dels 6550 m, encara negra nit, potser massa dora per estar aquí, ja que no són ni les cinc de la matinada. Tot i que encara no som al cim en Wilder em diu que queda menys d’una hora per fer cim i reconeix que mai havia pujat tan ràpid fins aquest punt. M’aconsella quedant-se aquí gairebé una hora perquè vol arribar al cim a punta de dia i poder tirar unes bones fotos. A més el lloc on ens trobem és molt segur i alhora no hi fa gens de fred. És en aquest punt on després d’una bona estona arriben les altres cordades que havíem deixat enrere feia molta estona. Sempre podré dir que em vaig estar esperant gairebé una hora veient com s’anava amagant la lluna i donava pas el dia des de pràcticament al cim del Huascarán cosa que no tothom pot dir. Són gairebé les sis de la matinada i continuem la marxa, ara amb molt menys desnivell, només passant les últimes esquerdes abans d’entrar a la part final.

Finalment entrem a l’enorme altiplà del cim del Huascarán. Els últims metres com sempre són molt emotius, plens de sentiments, de nostàlgia.. i més ho fan en una muntanya com és aquesta, el cim més alt de Perú i alhora la muntanya tropical més alta del planeta. Des del cim unes vistes extraordinàries de tota la Cordillera Blanca que sempre més recordaré com també tinc uns moments per recordar-me d’en Claudio i de la promesa que li vaig fer, de què un dia pujaria el Huascarán. Avui, 30 de Juliol de l’any 2015 acabo de complir un somni que fa quinze anys que persegueixo !!!