Nevado Vallunaraju 5.686m

A dos quarts en punt de vuit del matí em passen a recollir en Carlos i l’Eloy. Aquest últim és un guia de muntanya que quan no té feina aprofita el que sigui per guanyar alguns diners extres, molt normal aquí al Perú. En Carlos me l’havia presentat el dia abans a Huaraz i vàrem arribar a un acord perquè ens portés amb cotxe fins al punt d’inici de la marxa.

Així doncs ens posem en marxa cap a la quebrada Llaca, on hi predominen nevados com l’Oshapalca, el Ranrapalca o el Vallunaraju, nevado que anem a pujar i així tancar el període d’aclimatació. De fet encara no he dormit en alçada i això és una de les coses que em preocupen més davant els dubtes que encara tinc de si estic aclimatant bé o no. Tot i així sempre cal provar la primera nit i la pròxima en serà la prova, ja que ho faré a 4.900 m.

La carretera per on circulem comença en asfalt però de seguida passa a ser una pista de terra que al principi és acceptable però al cap d’una estona comença l’autèntic calvari. Tot i que el cotxe no és meu, pateixo constanment perquè si no xafem el càrter és un autèntic miracle. Més que un camí de carro és un camí de burros però no saps com s’ho fan que sempre passen i sense tocar una sola vegada a terra. Finalment arribem, descarreguem les coses i quedem entesos amb l’Eloy per l’hora de recollida del dia següent quan baixem de cim.

Quebrada Llaca dominada pels nevados Oshapalca i Ranrapalca

Carregats com mules perquè no he volgut llogar cap portador, comencem a pujar per un corriol molt fresat en forma de ziga-zaga. En Carlos porta un pas molt lent però constant, cosa que em va molt bé; així evito pujar de pulsacions i tenir problemes a mesura que anem guanyant alçada. En menys de tres hores -normalment la gent puja en tres hores i mitja-, arribem a campo morrena, poc abans de l’entrada a la gelera, lloc on instal·lem la tenda per passar-hi la nit. Després d’instal·lar la tenda, hidratar-nos i menjar unes crispetes delicioses preparades pel mateix Carlos, entrem a la tenda perquè es posa a nevar. Altres vegades m’hauria preocupat molt el fet que estigués nevant just el dia abans d’atacar el cim però per altres ocasions que he estat aquí, he pogut comprovar que es tracta d’un fet  bastant normal que ho faci. Ben entrada la tarda, pels voltants de les sis, preparem el sopar perquè la intenció és aixecar-nos a les dues de la matinada per fondre neu, menjar alguna cosa i com a màxim començar l’atac a cim a les tres de la matinada.

Arriba l’hora de compartir la nit amb el millor company que un pugui tenir en alçada, el sac de ploma -40C, una autèntica delícia que no canviaries per res del món en aquests moments. De les set hores que passo al sac en dormo tres de seguides somiant com un boig, cosa que em passa molt sovint quan estic aquí dalt. La resta de les hores que no puc dormir a causa de l’alçada, les passo pensant o donant voltes al sac, pertorbat per algun ronquet d’en Carlos o per la mica de vent que fa fora.

A un quart de tres ens aixequem per escalfar aigua, menjar alguna cosa i ens preparem per sortir amb el bodrier posat, just després d’haver-ho fet quatre americans que era l’únic grup que estava amb nosaltres a campo morrena. Avancem per un terreny pedregós i gairebé havent de grimpar en algun pas, tot i que sense cap complicació tècnica. A més, la sort és que portem el mínim de pes en comparació al dia anterior, ja que just hem agafat el necessari per l’atac a cim. Després d’uns trenta minuts arribem a la gelera, lloc on ens encordem i ens posem els grampons indispensables per pujar, passant als americans en aquest punt.

Són tres quarts de quatre de la matinada i sense gens de fred avancem per la gelera sota un cel completament estrellat. Tot i que dedueixo que estic caminant entre nombroses esquerdes, la llum del frontal només em permet veure pocs metres enllà. El pendent per el qual caminem no és que sigui molt pronunciat però si constant. En Carlos va davant però portem un pas de cordada molt bo i això fa que cap dels dos tibi la corda de l’altre. Més amunt comencen a aparèixer esquerdes visibles a banda i banda, unes d’elles havent-la de passar per un pont de gel considerable. A dos quarts de sis arribem al coll que separa el nevado nord del sud. A partir d’aquest punt el terreny es complica una mica perquè la ruta per assolir el cim principal que és al nord, ho fa per un terreny més complicat per culpa del pendent i les nombroses esquerdes que hi ha en aquest punt. Finalment arribem al cim quan falten dos minuts justos per les sis del matí. Gairebé és de nit però ja trenca a l’alba i després d’una abraçada amb en Carlos i de tirar unes quantes fotos, la llum va donant pas al dia. És aquí quan m’adono de les vistes que m’envolten, un autèntic privilegi estar aquí dalt d’un nevado de la Cordillera Blanca després de quinze anys.

Cim Nevado Vallunaraju 5.686m

La Cordillera Blanca

La baixada és més ràpida però ho fem amb prudència, a part de què ens creuem amb els americans en un dels punts on cal anar més amb compte. Un cop arribem al coll, li demano a en Carlos per assolir el Vallunaraju sud perquè es veu molt a prop. No m’hi posa cap problema i en menys de trenta minuts assolim el minúscul cim secundari del Vallunaraju. El descens el fem molt ràpid, només parant per fotografiar les nombroses esquerdes que hem passat durant la nit. En menys d’una hora ens plantem a la tenda, mengem alguna cosa, ho desmuntem tot i continuem avall fins arribar al punt de recollida de l’Eloy. Un cop aquí en Carlos reconeix que segurament és el descens més ràpid que mai ha fet del Vallunaraju.

Baixant per la gelera del Vallunaraju

Així doncs crec que ja estic aclimatat. Tot s’acabarà veient al pròxim nevado, el preciós Chopicalqui que fins fa pocs dies encara ningú pujava fins a cim a causa de l’enorme rimaya que hi havia a la part inferior de l’hongo cimero.

D’aquí poc sortirem de dubtes..

Somnis, Passions i Cims !!!

Cordillera Blanca-Perú