2015

PERÚ

MEMORIAL CLAUDIO LLIUYA

Nevado Vallunaraju 5.686m

Nevado Chopicalqui 6.354m

Nevado Huascaran 6.768m

Nevado Copa 6.188m

Despres de disset hores de vol i més de vuit en autobús arribo a Huaraz, ciutat situada a 3.090m d’alçada a la regió d’Ancash, als peus de la Cordillera Blanca. Havia estat aquí els anys 1998 i 2000 i ara, després de quinze anys he decidit tornar. Primer de tot perquè és una serralada fantàstica on hi ha muntanyes espectaculars, res a envejar a l’Himàlaia si no fos per l’alçada i segon perquè és un país a on hi tinc grans amics que em tracten com que estigues a casa.
El mateix dia d’arribar a Huaraz em reuneixo amb en Wilder i en Carlos. Ells mateixos son els que m’acompanyen a agua potable, un barri situat a la zona alta de Huaraz i on està situada la casa on m’allotjaré durant la meva estada al Perú. Després de descarregar els equipatges en Wilder vol planificar la meva aclimatació abans d’intentar el meu primer atac al primer dels sis mils que tinc pensat fer. M’aconsella dos trekkings d’un sol dia, un a la laguna Wilcacocha situada a la Cordillera Negra i l’altra sortida a la laguna Churup (4.450m).

Dos dies després em poso en marxa. Agafo el colectivo que va cap a Chiwi Pampa. Pocs quilòmetres després de sortir de Huaraz em deixen a peu de carretera, just al punt on em va dir en Wilder. D’aquí començo a pujar per una pista que més tard passa a ser un corriol. No sé ni on vaig exactament ni per on pujo però sí que m’adono que guanyo alçada ràpidament, cosa molt normal en aquesta zona. Al cap d’una estona em trobo una nena peruana que em diu que tots els camins porten a la laguna Wilcacocha i és ben cert que en poc més d’una hora hi arribo. És un petit llac situat als 3.400 m d’alçada amb unes vistes impressionants de la Cordillera Blanca; des d’aquí puc apreciar nevados com el Huascaran, Copa, Vallunaraju, Ranrapalca, Churup…

Cordillera Blanca vista des de la negre

La veritat es que esperava una pujada més llarga fins aquí. Després d’haver tirat unes quantes fotos pel record decideixo arribar fins a una petita caseta situada als 4.000m on hi viu una família molt humil que es dedica a la inseminació d’ovelles. Em reben com pocs llocs mai ho han fet i em tracten de tal manera que em fan sentir com un més de la família. Tenen dos fills, un de molt petit i la Catherine, una nena d’una mirada penetrant que per uns moments em fa perdre el mon de vista. M’estic amb ells el que queda de tarda fins que torno a Huaraz.
El dia següent agafo el colectivo 15 fins a Llupa i és des d’aquí on començo a caminar fins a una de les entrades al Parc Nacional Huascaran. Pitec és un petit poble que encapçala les quebradas Quilcayhuanca i Shallap. Aquí és on compro el boleto que val 65 soles i que et permet entrar al parc durant vint-i-un dies. L’arribada al llac és brutal. És un paisatge insòlit, ja que contrasten els colors verd maragda, el blau turquesa i com no el blanc de la gelera del nevado Churup. M’estic dues hores aquí meravellat per la bellesa que m’envolta. Per fi ha arribat la pau i el primer contacte amb la Cordillera Blanca. La baixada és molt més ràpida i en poc temps sóc altre cop a Llupa on agafo el colectivo que finalment em retorna a Huaraz.

A l’endemà mateix ens posem en marxa amb en Carlos cap a la quebrada Llaca, on hi predominen nevados com l’Oshapalca, el Ranrapalca i el Vallunaraju, nevado que anem a pujar i així tancar el període d’aclimatació. Carregats com mules perquè no he volgut llogar cap portador, comencem a pujar per un corriol molt fresat en forma de ziga-zaga. En menys de tres hores -normalment la gent puja en tres hores i mitja-, arribem a campo morrena, poc abans de l’entrada a la gelera, lloc on instal·lem la tenda per passar-hi la nit. Després de passar tota la tarda explicant anècdotes i de l’últim àpat del dia arriba l’hora de compartir la nit amb el millor company que un pugui tenir en alçada, el sac de ploma -40C, una autèntica delícia que no canviaries per res del món en aquests moments.

A un quart de tres ens preparem per sortir amb el bodrier posat, just després d’haver-ho fet quatre americans que era l’únic grup que estava amb nosaltres a campo morrena. Comencem l’ascensió per un terreny pedregós tot i que trenta minuts més tard arribem a l’entrada de la gelera.

Camp 1 Chopicalqui

Són tres quarts de quatre de la matinada i sense gens de fred avancem sota un cel completament estrellat. Tot i que dedueixo que estic caminant entre nombroses esquerdes, la llum del frontal només em permet veure pocs metres enllà. El pendent pel que caminem no és que sigui molt pronunciat però si constant. En Carlos va davant. Més amunt comencen a aparèixer esquerdes visibles a banda i banda, una d’elles havent-la de passar per un pont de gel considerable. A dos quarts de sis arribem al coll que separa el nevado nord del sud. A partir d’aquest punt el terreny es complica una mica perquè el terreny per assolir el cim principal que és el nord, ho fa per una zona més complicada. Finalment arribem al cim quan falten dos minuts justos per les sis del matí. Després d’una abraçada amb en Carlos la llum va donant pas al dia. És ara quan m’adonc de l’autèntic paisatge que m’envolta i del privilegi que tinc un cop més de poder estar aquí dalt quinze anys després.

Després de l’aclimatació arriba l’hora de la veritat i de comprovar si el cos s’haurà adaptat bé a l’alçada i poder fer amb èxit els tres sis mils que m’esperen d’aquí endavant. El primer que hem decidit serà el Chopicalqui, nevado de 6.354 m. És un cim que em va captivar per la seva bellesa, possiblement un dels més bonics de la Cordillera Blanca després de l’Alpamayo i l’Artesonraju. Aquesta vegada em passen a recollir en Carlos i en Jhon que serà el portador-cuiner. Hem decidit ser més matiners que la darrera vegada perquè tenim més de dues hores fins a la corba del Chopi, lloc on començarem la marxa. L’única parada que fem és a Yungay, ciutat situada als peus de l’impressionant Huascarán. Aquí hi fem les últimes compres necessàries que no hem fet el dia abans. Un cop ho tenim tot comprem una bossa de fulles de coca per anar mastegant, cosa completament normal ja que t’ajuda a aclimatar.

Finalment arribem a la corba on ens deixa el carro. Aquí és on preparem les coses fins que ens posem en marxa. La pujada fins al campo morrena és llarga i esgotadora a causa del pes que portem a l’esquena. Després d’unes tres hores i d’haver caminat per un terreny bastant dur arribem al lloc on passarem la nit.
L’endemà tot i estar núvol ho aprofitem per pujar cap al C1, aquest ja situat sobre la neu. Després de sortir de campo morrena i d’haver caminat quasi una hora per terreny pedregós, finalment entrem a la gelera. El dia empitjora, no neva però la visibilitat disminueix en aquest punt, cosa que dificulta l’avançament.
Un cop arribem al C1 instal·lem les tendes just abans que es posi a nevar. Ens despertem a la una de la matinada i veig com la nit és nítida i estrellada. Ens posem en marxa acompanyats d’uns alemanys que també havien pujat amb nosaltres el dia abans fins al C1.

Avançem sobre neu caiguda els dos dies anteriors, cosa que ja ens fa veure que no serà una ascensió gens fàcil. I així és que a mesura que caminem més ens enfonsem arribant en molts trams la neu més amunt del genoll. Per sort, en ser nosaltres i dues cordades més, ens anem canviant el fet d’obrir la traça perquè resulta realment molt esgotador per la persona que va al davant. A més d’aquest problema també cal sumar-li un de més preocupant i és que moltes de les esquerdes s’han tapat per culpa de la neu que ha caigut. En Carlos i els altres dos peruans tenen coneixement del terreny però també són conscients que ha canviat en comparació a l’any anterior. Les geleres són així, tenen vida i es mouen constantment; llocs on esperes una esquerda ara no hi és o viceversa, és el gran perill que suposa avançar en llocs com aquests. Les pales de neu cada cop són més inclinades, guanyem metres ràpidament i això fa que es noti més l’alçada. Són les sis de la matinada i comença a clarejar a l’horitzó. Ens trobem en el punt des d’on són tirades pràcticament totes les fotos de les postals del Chopicalqui. Un lloc màgic i meravellós digne d’una muntanya com és aquesta.

A partir d’aquest punt el terreny es complica tant en tècnica com en algunes esquerdes cada cop més complicades de passar. Estem cansats per culpa de la neu acumulada però el cim i l’èxit cada cop són més a prop. Finalment arribem a l’última esquerda que alhora enllaça a una aresta que condueix a l’avantcim. Superat aquest punt fem una petita parada ja que d’aquí fins a cim encara ens queden uns trenta minuts amb neu fins als genolls.

Els últims metres són emotius com sempre ho són per mi quan s’assoleixen cims com aquests però tornar a fer un sis mil de la Cordillera Blanca quinze anys després encara ho fa més especial. Estic molt emocionat i no puc aguantar les llàgrimes. Penso amb els pares, germans, la reste de la família, espònsors i amics que una vegada més m´han ajudat a arribar fins aquí!

Cim Chopicalqui 6.354m

El Huascarán és el meu pròxim objectiu. És d’aquelles muntanyes que des de fa anys vull pujar. De fet no sé ben bé el perquè em crida l’atenció aquesta muntanya i més sabent que resulta ser un cim perillós, no per la seva dificultat tècnica però si per les allaus. Cal dir que hi ha anys que ningú trepitja el cim a causa de la gran dificultat. Suposo que al ser el nevado on va morir el meu amic Claudio i també en tractar-se del cim més alt de Perú han estat les causes principals per estar aquí, a punt per temptar la sort. Cal dir que aquest any la ruta està relativament accesible, així doncs cal posar-se en marxa de seguida cap a una muntanya que dóna molt poques oportunitats.

Som dilluns el matí i després de les compres necessàries ens posem en marxa en Wilder, en Jorge, en Jhon i jo. La carretera que agafem és la que va cap a Carhuaz-Yungay-Caraz, ciutats molt conegudes del Callejón de Huaylas. Durant tot el trajecte que fem amb cotxe podem anar veient en tot moment el Huascarán i a mesura que t´hi vas apropant cada vegada impacta més la seva grandiositat. És un macís de mesures descomunals i més si es té en compte que la carretera asfaltada per la que circulem està per sobre dels 3.000 m. Vista des de la seva base és una de les muntanyes més imponents que mai he vist. Finalment ens desviem de la carretera principal agafant-ne una altra de secundària que ens porta a Mancos, i d’aquí per una llarga pista plena de pols fins a Musho, el nostre punt de partida i poble on ens espera el mulero amb tres mules que ens portarà el material més pesat fins al mateix camp base.

El corriol comença just al costat del cementiri, lloc poc inèdit per a una ascensió com la que anem a fer. Avancem per un terreny on abunden els eucaliptus, arbre molt típic aquí al Perú. A mesura que guanyem alçada anem deixant la vegetació més espesa i entrem en una zona més pedregosa i plena de matolls. Fa una calor insuportable tot i estar a prop dels 4.000 m. A partir d’aquí el terreny s’enfila cap a una antiga morrena la que ens condueix al que li diuen camp base del Huascarán.

L’endemà comencem a pujar en Wilder i jo i més tard ho fan en Jorge i en Jhon. El terreny pel que pugem és pedregós. Tot i no ser dificultós cal vigilar a no relliscar a causa de l’erosió de la roca desgastada pel gel i la neu que hi ha hagut en dècades anteriors i que han aconseguit allisar aquestes pedres com pistes de patinatge. Després d’unes quatre hores arribem al arribem al C1 on compartim camp amb unes sis tendes més. Aquest punt es troba en plena gelera just abans de començar el tram més complicat que porta fins al C2. El dia és fantàstic, sense vent i la visibilitat és perfecte. Això ens permet veure perfectament els dos cims del Huascarán, tant el nord com el sud. La nit segueix igual de calmada només pertorbada pel soroll de seracs que cauen en una zona propera tot i que nosaltres estem fora de perill.

Ens aixequem de matinada per intentar passar la zona més complicada a primeres hores del dia i així fer-ho amb la temperatura més baixa. D’aquesta manera intentem evitar la possibilitat de risc d’allaus. A vint minuts d’haver sortit de la tenda comença un autèntic laberint d’enormes esquerdes. La llum del frontal és incapaç de veure el final d’aquestes, cosa que em fa imaginar la seva gran profunditat. El ritme que portem és ràpid i això ens permet avançar dues cordades just abans d’entrar a la maleïda canaleta.

Aquest és un tram que s’ha de passar el més ràpid possible tot i que ja ens trobem per sobre dels 5.000 m. És un punt on tota l’estona s’avança per un embut envoltat de seracs per tots cantons, destacant els que es tenen per davant que són tan alts com blocs de pisos. A més està clarejant i un ja pot apreciar perfectament en el merder en que s’ha ficat. Arribem al punt on fa pocs dies va caure una allau tapant l’esquerda més àmplia que hi ha a la canaleta i això ens permet passar-la sense cap problema ja que ha quedat completament tapada per grans quantitats de tones de gel. Una mica més amunt arribem al punt crític de la mateixa canaleta. Una obertura entre dues grans masses de gel que només permet el pas per sobre d’un petit pont de gel semi estable.

Finalment i després de quasi una hora pujant per aquest lloc tan temible entrem a una travessera menys perillosa. Tot i així el risc d’algun despreniment mai acaba de desaparèixer del tot degut al panorama que tenim a la nostra dreta. Després d’una última rampa arribem al C2 que es troba instal·lat just per sota d’un serac de grans dimensions que et protegeix amb certa seguretat d’algun desprendiment. El cel està nítid, sense núvols i això em fa pensar que si les coses continuen així, a l’endemà tindré una oportunitat per intentar un atac a cim.

Ens aixequem a les onze de la nit, el cop més matiner que m’he aixecat mai per atacar un cim. Ho he pensat i ni en els vuit mils de l’Himàlaia ho havia fet però és el què li sembla més correcte amb en Wilder per tenir més possibilitats de cim davant una traça que segons ens han dit s’ha esborrat completament per culpa de les nevades de la setmana passada. Ens posem en marxa superant el serac protector del C2 fins que entrem a l’enorme plateau que separa el cim nord del sud. És una pla immens, de dimensions desmesurades només marcat al seu capdavant per unes enormes esquerdes, lloc que segons m’explica en Wilder és el punt on va morir el meu amic Claudio. Un cop ens anem endinsant pel plateau, atrapem a les cordades que han sortit abans que nosaltres i les avancem. Ara som els que obrim traça tot i que de moment, per sort, la neu és dura. No és que hagi caigut molta neu però sí la suficient per tapar moltes de les esquerdes per les que hem de passar.

Després de més d’una hora caminant per aquest plateau ens desviem a la dreta i és a partir d’aquí on comencem a guanyar desnivell per pendents molt més considerables. Ens trobem pels voltants dels 6.000 m, el terreny es va complicant cada vegada més i l’alçada es comença a notar. Tot i així pugem a un ritme alt perquè els dos ens trobem molt bé i amb ganes de cim. Cal dir que fa una nit completament estrellada, sense gens de fred i amb un clar de lluna d’aquells que gairebé podríem avançar sense frontals. Arribem a una zona més exposada i alhora un tram més tècnic que ens obliga a passar enmig d’enormes seracs.

Enmig de seracs

Superat aquest punt els pendents de neu i gel cada cop són més inclinats tot i que ara amb bastantes menys esquerdes. Més amunt el gruix de neu va augmentant considerablement fins a arribar-nos als genolls i això fa que haguem de parar més sovint perquè avançar resulta molt més esgotador. Tot i així cal dir que estem portant un ritme més ràpid de l’esperat d’ençà que hem sortit de la tenda. Estem a prop dels 6550 m, encara negre nit, potser massa dora per estar aquí, ja que no són ni les cinc de la matinada. Tot i que encara no som al cim en Wilder em diu que queda menys d’una hora per arribar-hi i reconeix que mai havia pujat tan ràpid fins aquest punt. M’aconsella quedant-se aquí gairebé una hora perquè vol arribar al cim a punta de dia i poder tirar unes bones fotos. A més, el lloc on ens trobem ara és molt segur i alhora no hi fa gens de fred. Sempre podré dir que em vaig estar esperant gairebé una hora veient com s’anava amagant la lluna i donava pas el dia des de pràcticament el cim del Huascaran cosa que no tothom pot dir. Són gairebé les sis de la matinada i continuem la marxa, ara ja amb molt menys desnivell tot i passant les últimes esquerdes abans d’entrar a la part final.

Finalment entrem a l’enorme altiplà del cim del Huascarán. Els últims metres són molt emotius, plens de sentiments, de nostàlgia.. i més ho fan en una muntanya com és aquesta, el cim més alt de Perú i alhora la muntanya tropical més alta del planeta. Des del cim unes vistes extraordinàries de tota la Cordillera Blanca que sempre més recordaré com també tinc uns moments per recordar-me d’en Claudio i de la promesa que li vaig fer: de què un dia pujaria el Huascarán.

De nou a Huaraz, ara prenent un mate de coca i alhora escoltant The Conquest of Paradise de Vangelis. Això em serveix per relaxar-me i descansar després que el dia anterior tingués una llarga jornada. Em trobo bé, una mica cansat, ja que estic arribant a la part final del meu repte personal. Fa gairebé un mes que he creuat l’Atlàntic per venir al Perú i des de llavors puc dir que pràcticament no he parat mai; tres trekings, un cinc mil i dos sis mils. Tot i així encara em queda un nevado o més ben dit un últim cim de sis mil metres. Aquest era el repte que em vaig proposar abans de venir. No sé si aconseguiré aquest últim però com a mínim ho intentaré. Il·lusió puc assegurar que no me’n falta i forces sempre me’n surten si m’ho proposo. Per sort sempre he tingut la ment molt forta i ara li tinc més que mai. En resum, només em queda posar la cirereta damunt el pastís.
El cim que em queda per pujar és l’Artesonraju, un nevado molt atractiu que es pot pujar per dos llocs. El problema que tinc i que ja n’he parlat amb en Wilder és que no tinc suficients dies per intentar assolir el cim ho faci per a qualsevol de les seves vessants. És a dir, és un cim que necessita un mínim de quatre dies per pujar-hi i a mi, en aquests moments, només me’n queden tres. Ho he rumiat molt i després de parlar-ne a fons amb en Wilder i la Kelly, una peruana encantadora, hem decidit fer un canvi de cim. Estudiant el mapa de la Cordillera Blanca i esgotant totes les possibilitats que em queden, l’únic nevado al que tinc opcions de pujar en tres dies és el Copa de 6.188 m. Aquest es troba al nord-oest de Huaraz i relativament bastant a prop cosa que farà que l’aproximació i retorn a la mateixa ciutat sigui molt ràpid. El problema que té aquest cim és que poquíssima gent hi puja degut a la seva gran complexitat que té el macís. És un nevado que no és massa tècnic però si format per un autèntic laberint d’esquerdes, sobretot a l’entrada de la gelera i també a la part més alta, just abans del cim i que fa que en nombroses ocasions o inclús molts anys no es pugui assolir el barret que caracteritza aquest gran gegant.

Finalment decidim intentar-ho i sortim de Huaraz direcció Vicos, poble situat a 3.300 m i punt de sortida per pujar el nevado Copa. Som en Wilder, en Jorge altre cop i jo junt amb l’arriero preparant les mules que seran les encarregades de pujar part de la càrrega fins al mateix camp base. Davant nostre la mirada misteriosa de molts nens que ens observen a cada cosa o moviment que fem. Mirades innocents i dolces però alhora profundes i plenes de nostàlgia fan que cada vegada em senti més identificat amb aquesta gent fins a tal punt que aquest seria un dels països on em trobaràn si mai em perdo. És tan intens el sentiment que tinc cap aquesta gent que em posa trist el fet de pensar que la meva estada aquí està arribant a la seva fi un cop més.

Després dels preparatius ens posem en marxa cap al camp base. Després de superar un petit altiplà les vistes són memorables. Darrere nostre tota la cordillera negra com fins ara no havia vist mai i davant nostre, al fons, es veu el Huascaran, cim assolit just ara fa només dos dies.

Huarasins treballant al camp

Més endavant el corriol comença a guanyar desnivell fent-ho en ziga-zaga per una llarguíssima morrena que ja ronda els 4.000 m. Un cop superat aquest punt arribem a una zona una mica més planera i és aquí on ja es pot apreciar gran part del nevado Copa sense poder arribar a veure el cim principal. Finalment arribem el punt on instal·lem el nostre camp base i com era de pensar ho fem completament sols. L’endemà mateix ens posem en marxa cap al C1. Em trobo d’allò més bé i això fa que agafi un pas molt ràpid tot i el pes que duc a la motxilla. Sóc conscient que és la meva última pujada cap a un camp d’alçada de la meva estada al Perú. Pujo a un ritme alt i animat, pensant que encara és possible fer cim i així tancar la meva visita al Perú havent pujat a tres sismils. Sempre he portat la Verge de Núria dins meu i aquesta vegada segurament tampoc em fallarà. Més amunt espero amb en Wilder i en Jorge que han quedat molt més enrere. Ara tots tres ens trobem a l’entrada d’una canal on apareix el gel i més amunt la neu cosa que fa que ens posem els grampons i també el casc perquè és una zona on hi ha el perill constant de caiguda de pedres. Superat aquest punt arribem a una zona més oberta i on finalment sortim de la canal i alhora del perill. Després de tres hores arribem al C1 on instal·lem les dues tendes que portem sobre una petita morrena que hi ha just abans de l’entrada a la gran gelera del Copa. Fa un dia sensacional, radiant i sense gens de vent. Més tard aprofitem per pujar cinquanta metres més amunt i agafar una perspectiva de la ruta de l’endemà. En Wilder ja m’havia explicat que hi havia dues opcions; agafar la ruta de l’esquerra i que travessa tot el plateau de la gelera o agafar la ruta que va per la dreta i que puja per l’ampla aresta que tenim davant nostre. Segons sembla ens decantarem per la segona opció perquè així evitarem la multitud d’esquerdes que representa anar per tot el plateau. Aquesta vegada hem decidit que en Jorge ens acompanyi durant l’atac a cim, ja que és molt recomanable en aquest nevado ser un mínim de tres persones per cordada degut al gran perill que representen les esquerdes.

Comencem l’atac a cim a les tres de la matinada. La nit es presenta molt tranquil·la i el cel completament estrellat. Avancem per la llarguíssima pendent d’uns 35º d’inclinació que haviem vist el dia anterior. Només l’aparició d’algunes esquerdes són les responsables que tinguem d’anar amb més precaució en alguns punts. Tot i així no ens representa cap dificultat travessar-les ja que de moment no són gaire amples. Comença a clarejar i ja ens trobem més amunt dels 5.000 m. És en aquest punt on podem apreciar amb claredat per on caminem i del que ens espera d’ara endavant. Els pròxims metres guanyen menys desnivell però el perill augmenta i molt pel fet que hem de travessar una zona on s’avança per sota d’uns seracs d’unes mides desmesurades. A més d’això cal sumar-hi que ha caigut un enorme allau, creiem que molt recent i això fa que caminem per un terreny molt més difícil d’avançar. Cal sortejar de la manera més ràpida possible els enormes blocs de gel, de qui sap quantes tones, que han baixat de més amunt. Cal passar aquesta diagonal com més aviat millor abans no es desprengui un altre serac. Un cop passat aquest punt i per sort sense cap contrapeu comença una paret de gel de 55º-60º. En aquest pendent utilitzem estaques d’alumini que ens asseguren pels quatre llargs de 60 m que són necessaris per superar la mateixa paret.

Un cop a dalt, ja a la ratlla dels 5.900 m, ens trobem una enorme esquerda que ens a separa de la part final del cim. L’únic pas que hi ha és un petit pont de gel que el més segur és que no aguanti el pes de ningú de nosaltres. En Wilder s’ho mira durant una bona estona. Finalment em demana que l’asseguri i així intentar passar però em comenta que el més probable és que caigui dins l’esquerda. Sé que estic molt a prop del cim però encara amb alguna neurona, que ja n’he perdut bastantes a la vida, i no suficientment desesperat com per prendre la decisió de passar per aquí. En Jorge no diu res però amb la cara paga. En parlem altre cop i finalment decidim que per aquí no passarem perquè és extremadament perillós. Seguim caminant paral·lelament pel costat de l’esquerda i anar observant si en algun punt es pot travessar encara que de moment sense èxit. No perdem les esperances i seguim molt més enllà d’on es puja normalment.

Finalment on ja no ens pensàvem, l’esquerda queda una mica tapada cosa que ens fa que la poguem passar. Un cop superada n’apareix una altra i ara caminem per una franja estreta entre dues esquerdes enormes a la recerca d’un segon pont. Més endavant el trobem, passem però apareix una tercera esquerda encara més grossa que les dues anteriors. És com un malson! Estem al mig d’un laberint que sembla no tenir sortida i que fa que el cim sembli inaccessible. Després de constància, paciència i sang freda a l’hora de passar per sobre l’últim pont de gel sortim d’aquest tram i entrem en unes últimes rampes que porten directes al famós barret que caracteritza aquest cim. Ens trobem als darrers metres abans d’assolir el cim. La respiració s’accelera i el cor batega amb molta força. No és degut a l’esforç ni a l’esgotament sinó a la forta emoció que m’absorveix per uns moments. Ens apropem al cim sempre per la vessant esquerra del barret així evitem el perill de què baixi tota la cornisa avall i quedem sepultats sota tones de gel. Finalment i després del merescut esforç puc dir que tinc el nevado Copa als meus peus. M’abraço eufòricament amb en wilder i en Jorge ja que ells feia deu anys que no estaven aquí dalt. Seguidament obro la motxilla i només trec tres coses: una estelada, la bandera de Perú i una màquina de fotos per immortalitzar aquest inoblidable moment! Avui, dia 4 d’agost del 2015, després de deu anys de no estar en aquest fantàstic país puc dir que em sento un autèntic privilegiat perquè tota il·lusió i somni que tenia se m’ha acabat complint, envoltat d’un entorn immillorable, tan pel que fa al paisatge que m’envolta com a tota la gent que m’ha ajudat a arribar fins aquí!

Cim nevado Copa 6.188m