Enric Llonch | Afrontar la realitat / Afrontar la realidad
Alpinista i corredor d'ultrafons.
1987
post-template-default,single,single-post,postid-1987,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-1.8,vertical_menu_enabled, vertical_menu_transparency vertical_menu_transparency_on,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

Afrontar la realitat / Afrontar la realidad

 

Després de 37 dies d’una lesió a l’esquena, per fi començo a sortir d’aquest túnel fosc que m’ha fet sentir impotent, deprimit i que fins i tot m’ha fet plorar. El passat 25 de maig patia una forta contractura a la zona lumbar que afectava tota la zona paravertebral deixant-me pràcticament sense poder-me moure o amb moltes dificultats per fer-ho. Tot això passava un mes i mig abans de l’expedició que tinc pròximament al Khan Tengri 7.010 m ( Kazakhstan )

Em vaig arribar a pensar que tindria que anul·lar l’expedició ja que realment tenia molts problemes per poder-me moure; aixecar-me del llit o per exemple pujar i baixar unes simples escales era un autèntic calvari. Sóc molt fort de ment però aquesta vegada vaig quedar completament buit d’energia. Un bon amic em va recordar el que va dir Ghandi: La força no ve de la capacitat física sinó d’una voluntat indomable

Aquestes paraules m’han ajudat molt davant aquesta lesió, però sobretot he après com afrontar l’angoixa que duia dins i adonar-me que només jo podia vèncer aquesta por i no caure en cap moment davant la pressió que comporta una muntanya com el Khan Tengri. Des d’aquí vull donar les gràcies a la meva família, amigues, amics, metge, físios, osteòpata, pilates.. Perquè són ells realment qui m’han ajudat en aquest difícil camí que estic fent per anar recuperant cada dia una mica més. Ahir ja vaig poder fer una sortida de sis hores pel meu estimat Pirineu. Tot i això sóc conscient que aquest últim mes he perdut molta forma física i això fa que estigui lluny del rendiment físic que jo voldria, però com a mínim sé que si no hi ha res de nou podré intentar l’ascensió al Khan Tengri el pròxim 19 de juliol, muntanya que tinc pendent des de l’any 2005

 

=====================================================================================================================================================================

 

Después de 37 días de una lesión en la espalda, por fin empiezo a salir de este túnel oscuro que me ha hecho sentir impotente, deprimido y que incluso me ha hecho llorar. El pasado 25 de mayo sufría una fuerte contractura en la zona lumbar que afectaba a toda la zona paravertebral dejándome prácticamente sin poderme mover o con muchas dificultades para hacerlo. Todo esto pasaba un mes y medio antes de la expedición que tengo próximamente al Khan Tengri 7.010 m ( Kazakhstan )

Me llegué a pensar que tendría que anular la expedición ya que realmente tenía muchos problemas para poderme mover; levantarme de la cama o por ejemplo subir y bajar unas simples escaleras era un auténtico calvario. Soy muy fuerte de mente pero esta vez quedé completamente vacío de energía. Un buen amigo me recordó lo que dijo Ghandi: La fuerza no viene de la capacidad física sino de una voluntad indomable

Estas palabras me han ayudado mucho ante esta lesión, pero sobretodo he aprendido como afrontar la angustia que tenía en mi interior y darme cuenta de que sólo yo podía vencer este miedo y no caer en ningún momento ante la presión que conlleva una montaña como el Khan Tengri . Desde aquí quiero dar las gracias a mi familia, amigas, amigos, médico, fisios, osteópata, pilates .. Porque son ellos realmente quienes me han ayudado en este difícil camino que estoy haciendo para ir recuperando cada día un poco más. Ayer ya pude hacer una salida de seis horas por mi querido Pirineo. Sin embargo soy consciente de que este último mes he perdido mucha forma física y eso hace que esté lejos del rendimiento físico que yo quisiera, pero al menos sé que si no hay ningún imprevisto podré intentar la ascensión al Khan Tengri el próximo 19 de julio, montaña que tengo pendiente desde el año 2005

 

 

 

 

 

1 Comment
  • Santi Costa

    2 julio, 2018 at 9:52 am Responder

    De vegades la vida ens posa obstacles però el què compta és aixecar-se i superar-los. tornar a començar, si convé. Fixa´t, quan només portava dos anys corrent per la muntanya i em sentia feliç, fort i quasi eufòric de com anava millorant la meva forma física, pam! vaig trencar-me la pelvis, moralment em vaig enfonsar. No sabia com quedaria, els dubtes guanyaven la meva voluntat i, per rematar-ho, el traumatòleg, en donar-me l´alta em va recomenar deixar de còrrer. Però vaig anar treballant, sempre escoltant el propi cos, sense posar dates ni fixar objectius, sent conscient també de la lliçó de vida. No renunciar a res, però tampoc no voler menjar-m´ho tot.
    tots els entrebancs ens fan més savis., ens fan adonar que som petits enmig de la natura però que , alhora, la nostra voluntat pot ser molt forta.
    Osti, no m´enrotllo més.
    Molta força. Ets molt gran i gaudiràs molt i molt d´ aquesta nova aventura.
    Una abraçada.

Post a Comment