Entrevista Pica d’Estats

Abans de començar, m’agradaria agrair-vos que quan us ha vingut al cap o heu decidit parlar de la Pica d’Estats, hagueu pensat o l’hagueu relacionat amb mi. Tot un plaer respondre-us aquesta entrevista. Som-hi.

Quantes vegades l’has pujat?

Les persones més properes i que més em coneixen saben perfectament les vegades que l’he pujat, però quan es tracta de dir-ho a gent que no conec, intento sempre ser més discret  ja que no m’agrada massa dir les vegades que he estat al sostre de Catalunya. Sóc dels que pensa que un número pot ser anecdòtic o inclús insignificant segons com ho miris. A part d’això, hi ha qui podria pensar que ho faig per demostrar alguna cosa o senzillament per guanyar fama, per tant, ens quedarem amb que hi he pujat moltes vegades.

Quan va ser la primera vegada?

La primera foto que tinc al cim de la Pica és de l’octubre de 1995: relativament tard; i l’última ascensió és del 18 d’octubre d’enguany. De fet serien algunes ascensions més, ja que abans d’aquesta primera foto, l’havia pujat en alguna ocasió, però com que no en sé el nombre exacte, sempre he preferit comptar les ascensions a partir de l’any 1997, que és quan comença el repte.

En un mateix dia has fet més d’una pujada?

Fins a dia d’avui no. Tot i així, fa dos o tres anys que en porto una de cap, però de moment prefereixo no dir-ho, per si finalment no ho faig.

Quan de temps necessites per pujar a la Pica?

Primer de tot cal saber en quina època de l’any i en quines condicions ens podem trobar a la muntanya per poder calcular l’estona que trigaré a pujar la Pica, ja que no té res a veure una ascensió d’estiu amb una d’hivern. En segon lloc també hem de tenir present de quina forma es vol pujar, és a dir, sol o amb grup, fent més o menys parades, amb pes o sense, ritme lent, ritme ràpid o molt ràpid. Això crec que depèn de cadascú i sobretot de com es vol gaudir-ho en aquell moment.

En el meu cas l’he pujat i baixat de totes maneres: en hores, en un dia, en dos, sol, acompanyat, lent, ràpid, carregat o fins i tot sense portar ni aigua ni menjar.

La vegada que hi has pujat més ràpid i la vegada que més lent..

La vegada que he trigat menys: 2’54h, pujar i baixar, des de la Molinassa, l’any 2006, que és quan estava més en forma en modalitat running; i la vegada que he trigat més va ser el desembre de l’any 2013 amb l’amic Joan Codina: el primer dia, des d’Àreu fins al refugi de Baborte vam trigar gairebé 4h i el segon dia, des del refugi de Baborte fins al cim i baixar al cotxe prop d’Àreu, unes 16 hores més. Totes les ascensions són especials i cada una té el seu encant, però recordo aquesta última com una de les millors, tant per la companyia com pel dia que vam tenir. En Joan mai l’havia pujat a l’hivern. Jo la recordo com una jornada dura, sobretot el segon dia, ja que havia nevat al vespre abans, sobre la molta neu que ja hi havia acumulada. Vam sortir del refugi de Baborte a les 2’30am per començar l’atac a cim amb neu pols, cosa que no sempre es troba, un autèntic plaer! La foto de cim d’aquell dia és una de les millors que tinc, perquè el dia abans havia fet molt de vent i havent nevat com he dit, la creu estava totalment gelada, una foto brutal!

T’agrada caminar quan plou o neva? Et fa por o és habitual trobar-hi la boira?

Evidentment a tothom li agrada pujar la Pica un dia d’estiu amb un cel blau immaculat i sense vent, però si m’ho preguntes a mi et diré que també m’agrada pujar-hi en altres condicions meteorològiques sempre i quan vegi que es pot pujar: en un dia núvol, amb boira, amb la pluja de tardor o inclús que nevi una mica.. tot té el seu encant, però com dic, cal saber què es pot fer i què no. Es clar que sempre hi pot haver aquell dia que dubtes de si has de sortir, o el temps et pot empitjorar més de pressa del que havies previst, cosa que ja m’ha passat més d’una vegada. A l’estiu s’han de vigilar molt les tempestes elèctriques que en més d’una ocasió m’han enxampat; encara que sembli absurd, els llamps allà dalt van per terra i no pas pel cel. A l’hivern, amb males condicions meteorològiques, cal anar amb molta cura si es va més enllà del coll de Sotllo, ja que la tornada es pot convertir en un autèntic calvari.

La boira a l’estiu és difícil que aparegui. Tot i ser un fenomen que despista molt i no cal perdre-li el respecte, no em fa cap por trobar-me-la durant la tardor, que és quan més n’hi ha, sobretot de l’estany d’Estats cap amunt. 

En canvi a l’hivern és totalment diferent. Amb boira i neu, un imprevist o un canvi de temps sobtat es pot convertir en un autèntic drama si no es porta gps o telèfon satèl·lit; i si per qualsevol motiu hi has de passar la nit, és vital portar un bon equip de muntanya, ja que és una zona on hi acostuma a fer força fred. 

T’has perdut alguna vegada?

Fins ara, toquem fusta, no m’he perdut mai. Això no vol dir que un dia em perdi, perquè la muntanya sempre és una caixa de sorpreses i jo com a humà també em puc equivocar. Tot i així reconec que en alguna ocasió, de nit, a l’hivern i amb boira, m’he despistat en moments puntuals, però quan tens una mica de visibilitat, t’orientes ràpidament i segueixes. 

Quin és el teu objectiu?

Tot va començar a Plaza de Mulas (Argentina). Era el meu primer sis mil i vaig dir que si feia el cim més alt d’Amèrica i la vida m’anava de cara, m’agradaria pujar 500 vegades el Puigmal i 100 la Pica d’Estats, les dues muntanyes que sempre he portat al cor; que ho intentaria  sense posar-me cap dia ni edat límit. Després d’assolir cim a l’Aconcagua el 4 de gener de 1997, torno a Catalunya amb la intenció de començar el repte personal. Així doncs, el repte en el cas del Puigmal comença un 15 de febrer de 1997 i acabo les 500 ascensions el 20 de febrer del 2016, dinou anys i cinc dies després. En el cas de la Pica, començo el Juliol de 1997 i aquí estic, sumant ascensions..

Aquí les ascensions són més espaiades pel fet que és més lluny de Vic i que a l’hivern, tot i que l’he fet diverses vegades, es torna més inaccessible.

Quin és el motiu de l’objectiu?

Res més que satisfacció personal. Jo no guanyo diners ni res fent això; per a mi és un objectiu més com qualsevol altre. Alguns ho trobaran absurd o insignificant però cadascú gaudeix de la muntanya i de la vida a la seva manera.

Normalment la puges d’una tirada o en dues jornades?

Tot i que hi he pujat tots els mesos de l’any, la majoria d’ascensions són a l’estiu, que és quan és més accessible i alhora hi puc dedicar més temps. Això vol dir que gran part de les pujades són d’una sola tirada. Quan hi vaig a l’hivern, tinc dues alternatives; si és per Vallferrera, ho faig en dos dies, dormint al refugi Baborte o al refugi Vallferrera, depèn de varis factors. L’ altra alternativa és anar-hi per Pinet (Ariège), ruta que he fet darrerament. Aquesta té més desnivell però és més ràpida i per tant aquí l’he fet sempre en una sola jornada.

Quantes vegades l’has assolit de nit, de dia, sortides de sol, postes de sol..?

Una cosa és quantes vegades he pujat de nit; l’altra, quantes he començat de nit i pujant se m’ha fet de dia; i la tercera, quantes vegades he dormit al cim. Un autèntic trencaclosques, oi? 

Fer tota la ruta de nit només una vegada, el 2 de setembre de 2016. Al matí era al Marroc per motius de feina. Arribava a Barcelona passades les deu de la nit. De la terminal, on ja tenia el cotxe amb tot el material, em vaig dirigir a la Molinassa i d’aquí al cim de la Pica. Hi vaig arribar cap a les 5 del matí. Vaig dormir tres horetes dins el sac al costat de la creu (tot i ser una mica incòmode, vaig trobar la posició).

Començar de nit i fer-se de dia durant l’ascensió, gairebé totes les hivernals que he fet, ja que l’època de l’any i les condicions amb que pots trobar la neu t’obliguen a matinar, i molt. També he tingut la sort de veure sortides de sol i postes de sol des del cim, tant a l’estiu com a l’hivern (les de desembre a febrer són brutals).

I parlant de pujades emotives, te’n diré una; per a mi la millor, o la que m’ha calgut més temps d’espera per poder-la aconseguir: concretament onze anys per fer-la realitat. A l’any 2005 se’m va ficar al cap celebrar la revetlla de cap d’any al cim de la Pica d’Estats. Sabia que no seria fàcil perquè havien de coincidir uns quants factors. Quan no era una cosa era l’altra i això feia que no es complissin mai les condicions per poder-ho fer; quan no era mal temps, era el vent i quan no era res d’això, era perquè hi havia alt risc d’allaus. Durant aquests onze anys, un cap d’any vam estar a punt d’aconseguir-ho amb la Loli Silva. Va ser el desembre de 2012. La nit del 30 vam dormir al refugi de Baborte i l’endemà, el dia 31 al matí fèiem cim al sostre de Catalunya. La idea era veure com estava la ruta fins al cim, baixar i dormir amb tenda a l’estany d’Estats. La intenció era a les 21h tornar a pujar, ja amb la traça oberta del matí i celebrar la revetlla a dalt. Però al migdia el temps va canviar ràpidament i ens va obligar a deixar-ho estar. La tornada cap al Ripollès va ser ràpida perquè els plans havien canviat i ara la meva intenció era poder tocar campanades al cim del Puigmal cosa que vaig poder fer (essent un front Atlàntic, el mal temps no va arribar a la zona de Núria). 

Havia perdut una ocasió boníssima però era conscient que amb constància i paciència, tard o d’hora la muntanya em donaria una oportunitat; i així va ser. Quatre anys després arribava el gran dia, concretament el 31 de desembre de 2016. El dia perfecte que esperava després d’onze anys, el dia desitjat i amb una companyia excepcional! Una atmosfera anticiclònica i un cel blau immaculat, sense vent, poc fred i risc mínim d’allaus, 1 sobre 5, perfecte! La Carme Comas i jo sols a les dotze de la nit fèiem un brindis amb cava al costat de la creu, el xinxin més alt de Catalunya! Després de donar la benvinguda al nou any vam dormir entre la Pica i el Verdaguer i així, el dia 1 de gener, després de dormir cinc horetes, tornàvem a cim per veure-hi la sortida de sol. Una de les millors sortides de sol de la meva vida, si més no la més desitjada i esperada. El que vaig viure aquelles hores a dalt al cim, no es paga amb res del món!

Quines rutes has fet per assolir el cim més alt de Catalunya?

En total he pujat per 7 rutes:

• La clàssica, des de la Molinassa per Vallferrera i la més freqüentada
• La que va del Pla de la Farga al refugi de Baborte, passant pel coll d’aquest i que enllaça als estanys de la ruta normal
• La que puja des del Pla de Boavi (segurament la més solitària i salvatge)
• Per Pinet (vessant francesa de l’Ariège)
• Per la via Gabarró, passant per l’estany d’Aresta (per a mi la més bonica)
• Per la cara sudoest de la Pica, és a dir, per la ruta normal i una vegada ets a l’estany d’Estats, directe al cim per la paret (ruta gens aconsellable ja que és bastant complicada i amb roca molt descomposta)
• I per la Travessa Joan Jubany. Es tracta d’assolir la Pica d’Estats des d’Àreu pujant pel Monteixo, i un cop a dalt enllaçar tots els cims passant pel Gerri, l’Ascorbes i Santfons entre d’altres per arribar al cercle de Baiau. D’aquí enllaçar cap al Roca Entravessada, el Medacorba, el Lavans, Pica Roja, Romazet, Pic d’Aresta, Punta Gabarró, Pica d’Estats, Pic de Sotllo i seguir cap al Pic de Baborte fent tot el seu cercle i seguir cap al Pic de Tres Pics, Ausini, Montarenyo, Tudela, Costuix i finalment Àreu. Una autentica matada, aconsellable només per a gent preparada. Jo l’he fet dues vegades, anys 2016 ( 19h 29 min ) i 2017 ( 22h ) i la veritat, no sé si la tornaré a fer mai més, hahaha.

Totes les rutes, sigui quina sigui, tenen el seu encant. A vegades sento gent que critica una ruta o diuen que és lletja. Jo penso que és gent que no sap veure la bellesa on segur que hi és, només cal apreciar l’entorn i deixar-se portar. La més fàcil tècnicament, sense cap mena de dubte, és la normal, que surt de la Molinassa i puja cap al coll de Sotllo. Un cop aquí, tens dues opcions: pujar per l’aresta que va direcció al Pic Verdaguer (grimpada de II grau amb un pas de III) o es pot donar la volta per darrere, ja a la vessant francesa (ruta fàcil però més llarga).

Pel pla de Boavi només hi he pujat dues vegades. Ho recordo com un lloc molt inhòspit i solitari, però d’això fa anys i és una de les que m’agradaria tornar a fer.

Per la vessant francesa només hi he anat 4 vegades, una a l’estiu i tres a l’hivern.

A mi personalment una de les rutes que m’agrada més a l’estiu és pujar per la via Gabarró, ja que la part final és una mica aèria i espectacular. I a l’hivern sens dubte per Baborte: és un cercle preciós i a més una ruta força segura si parlem d’allaus.

Ara bé, la més panoràmica i bèstia és evidentment la ruta Joan Jubany, una travessa desconeguda que assoleix tots els cims de la Vallferrera.

I per últim, dir que jo no sóc escalador, però si pujar-la per la cara sud-oest es considera escalar, es pot dir que l’he escalat; això si, només una vegada, l’ 11 d’octubre de 2015. Aquesta sería sens dubte la ruta més tècnica.

Ascensions amb neu..

Depèn del que consideris amb neu. Per a mi, pujar amb neu és fer-ho des de baix a La Farga, o encara millor des de més avall. I si és per França des del pàrquing de l’Ariège (una dotzena de vegades entre les dues vessants). Sé que por semblar estrany però no sóc esquiador de muntanya. De fet mai ho he provat i de ben segur que si ho fes m’agradaria, però he sigut sempre més de grampons, piolet, i si fa falta, raquetes.

Sortir des de la Molinassa i començar a trobar-te neu a partir del barranc de Sotllo o dels estanys, per a mi això és pujar la Pica amb congestes de neu, però penso que no es pot dir que l’hagis pujat amb neu.

Hi has pujat moltes vegades sol?

A l’hivern, sol, hi he pujat sis vegades i he de dir que fa molt respecte: no et trobes ningú i a més no hi ha senyal per utilitzar el mòbil en cas d’emergència (només al cim i si estàs de sort); això el converteix en un lloc encara molt més hostil i solitari. Si pujo per Baborte, sé que només tinc dues emissores d’emergència: la del refugi i la de l’antena que hi ha a sobre l’estany d’Estats. Fora d’aquí, si em passa alguna cosa, sóc conscient que m’hauré de buscar la vida com pugui. De totes maneres sempre deixo dit que si a una hora concreta no sóc a baix al poble, és que m’ha passat alguna cosa, per tant sempre porto la jaqueta de ploma per a fred extrem i altres coses imprescindibles per si hagués de fer-hi nit. Per la vessant francesa, només tinc emissora d’emergència al refugi de Pinet, però la cobertura del mòbil arriba una mica més amunt que per la Vallferrera.

La resta de l’any, la majoria de vegades hi he pujat sol, sobretot a l’estiu, que és quan m’agrada pujar i baixar ràpid. Hi ha massa gent i miro d’enllestir. De totes maneres, crec que la vida està molt ben feta i cada cosa al seu temps, per tant sóc perfectament conscient que quan més gran sigui, més temps necessitaré per pujar i baixar aquesta muntanya i alhora se’m farà més estrany anar-hi sol. Cal saber entendre cada etapa de la vida tot i que de vegades no és fàcil.

Creus que actualment hi ha molta gent que no és conscient del que representa pujar a la Pica d’Estats?

Tothom es veu capaç de pujar la Pica i de fet tothom la pot pujar perquè en principi és un cim fàcil si puges per la ruta normal i amb la meteorologia favorable. Ara bé, insisteixo que no té res a veure pujar-la a l’estiu o a l’hivern; per això es importantíssim portar el material adequat segons l`època de l’any que s’hi vol pujar. El problema és quan surt un imprevist. Aquest pot ser causat tant per un problema físic com per alguna inclemència del temps. Llavors és quan realment veus com reacciona i actua la gent. Mantenir la calma i saber què fer en cada moment és el més important davant una urgència. En èpoques de tardor i primavera, sobretot mesos de novembre i març, el temps m’ha canviat radicalment a la part francesa baixant del cim i us asseguro que la baixada es fa molt i molt llarga. I a l’estiu, com he dit abans, ensopegar una tempesta elèctrica més amunt de Sotllo és realment esgarrifós, cosa que no desitjo a ningú. Si es pot, s’ha de sortir el més aviat possible de les crestes o zones on hi hagi corrents d’aire, desfer-te ràpidament de pals de fibra de carboni, evidentment piolets en cas de portar-ne, mòbils, rellotges i inclús medalles del coll.. a partir d’aquí, estirar-se a terra i esperar que passi. Les tempestes d’estiu normalment duren poc, o sigui que si tens sang freda i paciència, sobreviuràs enmig del gran espectacle.

Quin ha estat el grup més gran amb qui has pujat fins al cim?

Ho hauria de rumiar, perquè hi ha uns quants grups de més de 4 persones a qui he acompanyat fins a cim però fent memòria diria que van ser uns amics de Torelló, als que s’hi va afegir més gent, en total crec que érem set o vuit. Va ser un grup formidable, amb persones encantadores. Malauradament dues d’aquelles persones ja no hi són, i tot i que les recordo sovint, m’estimo més passar a la pregunta següent.

La persona més gran amb qui hi has pujat i la més jove..

Ostres em fas pensar eh! hahaha… les persones més grans amb qui he pujat han sigut en Ramon Codina, de 70 anys (amb ell hi he pujat dues vegades) i el seu germà, en Lluís, de 61 anys. Quant al més jove, ha estat en Marti Oliver, de 12 anys, junt amb l’amic Ramon, pare del nen. Sí que ho fa molt especial, pujar amb persones grans o joves, perquè si es tracta d’un nen@ normalment sòl ser la seva primera Pica i això em motiva moltíssim i sí es tracta d’una persona més aviat gran, admiro de veritat l’esforç i la il·lusió que hi posa per arribar al cim més alt de Catalunya. Són sortides diferents, molt emotives i amb molt de sentiment.

Has sofert accidents?

Sí, però per sort han estat lleus; el primer va ser un mes de novembre de fa molts anys. Vaig caure per culpa d’una placa de gel que hi havia una mica més amunt del refugi de Vallferrera. En un primer moment recordo un dolor molt fort al dit gros de la mà esquerra però aquell dia van poder més les ganes de pujar al cim que l’os trencat, hahaha. Al cap de dos dies de tornar a ser a Vic, vaig necessitar una intervenció quirúrgica degut al mal trencament del polze de la mà esquerra.

La segona vegada que he patit una lesió ha estat entre el refugi de Vallferrera i el cotxe, al lloc més “absurd” que hi pugui haver de tota la ruta. Reconec que era un dia que baixava molt ràpid. Suposo que el cansament i la relaxació de saber que arribava al cotxe em van fer baixar la guàrdia i va ser quan vaig caure. Per sort només tres costelles trencades. D’aquí ve, i és ben cert, que la majoria d’accidents que hi ha a la muntanya són durant la baixada.

També em vaig fer un trau al braç dret per culpa d’una caiguda. Em va passar mentre entrenava la travessa Joan Jubany, concretament entre el Pic de Norís i el Pic de Gerri, però va ser poca cosa.

I per últim, la caiguda d’una pedra al turmell esquerre, entre el Pic de Baiau i el Roca Entravessada, també entrenant la travessa Joan Jubany. Aquell dia anava acompanyat pel meu germà Joan i l’amic Ramon. Es va esllavissar una pedra i en impactar contra el meu peu, em va esparracar la pell com si fos de paper de fumar, causant una hemorràgia considerable. Un invent amb una samarreta va servir per parar l’hemorràgia i baixar de la muntanya com vaig poder. Al Cap de Llavorsí, on la Montse de l’Hotel Vallferreraa hi va trucar mentre hi anàvem, em van atendre més que bé i l’ensurt es va acabar amb uns quants punts de sutura.

T’han hagut de rescatar mai?

Si et refereixes a rescat que hagi necessitat ajuda externa com poden ser els bombers o d’altres excursionistes que estiguessin a prop meu, fins ara per sort no he necessitat mai ningú. Només aquesta vegada que t’acabo d’esmentar, de la pedra que es va esllavissar, però amb l’ajuda d’en Ramon i el meu germà va ser suficient.

I tú, has hagut de rescatar mai a ningú?

Per desgràcia, sí. De lleus molts, des de torçades de turmell, esquinços, marejos, deshidratacions o inclús a gent que s’han fet un tall al peu pel simple fet de banyar-se als estanys. Fer-se mal és molt fàcil. 

En nombroses ocasions he hagut d’ajudar gent a la típica cresta, la que va del coll de Sotllo al Verdaguer: persones que queden bloquejades mentalment o que no saben per on pujar, o el més fotut, per on baixar. Sempre penses que si és gent adulta, són ells que han decidit pujar per aquí, però quan et trobes dos monitors de colònies que no hi han pujat mai i a més els acompanyen set o vuit menors, és quan t’adones de les grans imprudències que es fan a la muntanya.

De greus me n’he trobat dos. El primer va ser un mes de maig. Aquell dia jo anava amb l’amic Barto i baixant la tartera de Sotllo, encara ben carregada de neu, ens vam trobar un home que havia caigut. Estava conscient però quan ens hi vam apropar, ens vam adonar que tenia fractura oberta de tíbia. La seva parella havia anat baixant cap a la Molinassa per demanar ajuda: desconeixia que a sobre l’estany d’estats hi ha una emissora d’emergència. Nosaltres vàrem donar l’alerta a través de l’emissora. Al cap de 15-20 minuts arribava l’helicòpter, van ser rapidíssims! Recordo que va venir per Baborte fins allà on era jo. Seguidament va baixar un bomber i em va demanar què havia passat. Mentrestant l’helicòpter ja s’havia tornat a enlairar direcció Baborte, feu un gir direcció al Pic de Sotllo i d’aquí va anar baixant la tartera fins que va veure l’accidentat. Un cop el van haver rescatat amb la llitera que penja del cable del mateix helicòpter, el van baixar fins al costat de l’emissora on l’esperava el bomber que s’havia quedat amb mi. D’aquí el van traslladar a l’hospital.

L’accident més greu que m’he trobat ha estat un mes d’agost, encara que sembli estrany. Jo pujava per la cresta que puja des del coll de Sotllo cap al Pic Verdaguer, i la veritat, em va sobtar la quantitat de gent que hi pujava aquell dia. Era exagerat! És una cresta que a l’estiu en principi no té cap dificultat tot i que un dels principals perills que hi ha, i que molta gent desconeix, és que la roca és molt i molt descomposta i això fa que, si no es vigila, es fan caure pedres que poden anar rodolant molt avall, fins a topar amb la gent que puja per França. 

Doncs això és el que va passar; hi ha gent que no vigila gaire, per no dir gens. Algú va fer rodolar una pedra, amb tanta mala sort que va anar a impactar al cap d’un home que hi havia a la vessant francesa. Recordo, com si fos ara, el crit que va ressonar a tota la vall, no de l’accidentat, que va caure fulminat, sinó la de l’acompanyant, en veure l’abast de la tragèdia. Arribant al coll de Sotllo vaig seguir el camí de la ruta normal que dóna la volta al mateix macís per veure què havia passat, ja que al coll m’havien informat d’un accident. Me’l vaig trobar, però ja no hi va haver res a fer, només esperar l’helicòpter que aquesta vegada va venir per l’Ariège, doncs estàvem en terreny francès. El calvari va ser després per a mi, haver de carregar la motxilla, acompanyar els amics de l’accidentat fins als estanys, plegar les tendes i seguir fins a la Molinassa per acompanyar-los amb el meu cotxe fins a Àreu. 

Evidentment sempre estic disposat a ajudar, i més en casos com aquest, però per altra banda reconec que van ser unes hores molt dures ja que durant tota l’estona que va durar la baixada vaig haver d’intentar alleujar l’estat de xoc i l’angoixa dels amics de l’accidentat.

Penso que a la muntanya encara hi ha pocs accidents, tenint en compte la gran massificació de gent que hi ha avui dia. Es clar que a tots ens pot passar alguna cosa, perquè patir un accident és molt fàcil i a vegades passa de la manera més absurda, però crec que molts dels accidents es podrien evitar perquè la majoria són deguts a imprudències o falta de respecte cap a la muntanya.

Parlem dels abandonaments..

Els abandonaments no els tinc comptabilitzats però fent memòria diria que en són set. Tots han estat per la complicació meteorològica. Tres d’ells havent dormit en refugis; dos al refugi de Baborte i una altra vegada ja no vam ni sortir del refugi de Vallferrera amb la Carme i la Nuria. Una quarta vegada em feia enrere a l’estany d’Estats on m’havia trobat a la “presi” del meu centre excursionista i altres coneguts d’ells. Dos intents més al coll de Sotllo on em vaig haver de fer enrere degut a les inclemències del temps i una setena vegada també en aquest coll però aquest dia ho vàrem compensar amb el Pic de Sotllo, on no hi feia tan mal temps. Hi afegeixo que sempre que he decidit continuar després del coll de Sotllo cap a la Pica, sempre he fet cim, ja sigui per la cresta o per la vessant francesa. Crec que aquest coll és el punt clau per decidir si continues o no en cas de temps dubtós. Si decideixes continuar després d’aquest punt i el temps empitjora, sobretot a l’hivern, es pot complicar i molt.

Creus que s’hauria de fer un nou refugi a l’estany de Sotllo o d’Estats, o si més no, creus que el Refugi de Vallferrera esta situat massa avall?

Uffff! He sentit aquesta pregunta tantes vegades.. Si em preguntes la meva opinió et diré que no. El refugi de Vallferrera va ser creat l’any 1935 i sí, crec que abans tenia sentit, ja que s’havia de pujar des d’Àreu i anys després des del Pla de la Farga, però en construir la pista fins la Molinassa, la cosa va canviar. Crec que l’única utilitat que té avui dia és poder-hi pernoctar la nit abans de pujar a la Pica, tot i que també hi ha altres opcions per poder dormir.

I si parlem d’accidents, crec que aquest refugi, al punt on està situat, la veritat, no li veig molt de sentit. És a dir, en cas d’accident, quina importància o quin avantatge té un refugi que a l’estiu, que és quan esta obert, estigui al costat del cotxe? Per a mi cap. I vull aclarir que no tinc res contra la gent que es cuida del refugi, tot al contrari, conec en Juanma i hem parlat en varies ocasions.

Ara bé, a l’hivern ja és diferent. Si decideixes pujar a la Pica i les condicions de la pista t’obliguen a sortir des d’Àreu o una mica més amunt, llavors la cosa canvia radicalment. Aquí, les situacions dels refugis de Baborte o Vallferrera per a mi són correctes. 

De totes maneres, tornant a la pregunta, als que ens agrada la muntanya en estat més pur i sense construccions fetes per l’home o massificacions de gent, sempre defensarem que no hi ha d’haver cap refugi a la zona dels estanys. A mi m’està bé tal com està ara i si encara em deixes anar més enllà, també sóc partidari de que es tanqui la pista que dóna accés a la Molinassa. Si no es paga un mínim simbòlic pel manteniment de la pista, jo no deixaria pujar cap cotxe més amunt d’Àreu o del Pla de la Farga; però no sóc jo qui ho ha de decidir. Hi ha moltes alternatives, com ara instal·lar servei de taxis que treballin pel Parc Natural de l’alt Pirineu, però el que no pot ser és que hi hagin cent cotxes a la Molinassa. I si la gent no està disposada a pagar al Parc o a fer un mínim de consum al poble, que pugin la Pica des d’Àreu i veuran el pa que s’hi dóna.

Parla’m de la gent que puja a la Pica..

Parlarem només de la gent que hi puja entre els mesos que van de maig a octubre perquè la resta de persones que hi van els altres mesos de l’any tenen un altre tarannà i ja saben on es posen. En els últims dotze anys m’he trobat a persones molt més irresponsables o imprudents que en anys anteriors. Ara la muntanya és una moda, tothom s’hi veu capaç, però molta gent no sap on es fica ni què s’hi pot trobar. Més d’una vegada, al poble d’Àreu, m’han demanat on era la Pica o si era una de les muntanyes que es veien al fons de la vall, gent que puja el mes de maig i et demanen si es trobaran neu, persones que abans de l’estany de Sotllo et pregunten si falta molt per arribar o grups que a l’estiu comencen a caminar a les deu del matí cap a cim quan per mi, a aquella hora ja has de ser al cim o començant a baixar. Molta gent no sap on va ni què hi va a fer.. només volen pujar al cim més alt de Catalunya sí o sí. La Pica d’Estats en principi és un cim tècnicament fàcil però et recordo que tots els accidents que m’he trobat en aquesta muntanya han sigut als mesos de primavera o estiu, tots!  Són moltes històries i anècdotes viscudes a la Pica i això et fa adonar de moltes coses. 

Quan puges sol a la Pica que penses? Has resat mai? Et sents buit?

La ment no descansa mai, ni quan ets a la muntanya. Si bé és cert que la muntanya ens ajuda a desconnectar o a veure els problemes més petits del que són, aconseguir l’estat de ioga no és fàcil, si no hi tens pràctica. Aquest és un dels exercicis que he començat a fer fa poc: aprendre a desconnectar de tot; i quan dic de tot, és de tot, ni que sigui per uns moments. Però com t’he dit, per aconseguir-ho fa falta una pràctica i un treball constant que encara no tinc. En situacions complicades o que he viscut un cert perill -i no parlo concretament de la Pica-, amb qui més he pensat és amb els meus pares, sobretot la meva mare, que és qui més pateix quan m’enfilo gaire amunt, tot i que sé que hi està molt acostumada. Ella sap perfectament que tot i que puc tenir un error o un accident, sóc ben capaç de renunciar a un cim, cosa que he fet en diverses ocasions en muntanyes d’arreu del món: Alaska, Perú, Kirguizistan, Nepal, Kazakhstan.. Se m’han mort amics a la muntanya, inclús persones davant meu i això et fa veure que no val la pena arriscar. La muntanya hi serà sempre i si avui no és el dia de fer cim, ho serà un altre. 

Alguna vegada he resat, sí, i tan com sí, i no me n’amago pas. Crec que davant d’un perill o en situacions molt complicades, un mateix busca sempre la protecció que en aquell moment no té. Creient o no, és un instint natural. A mi fa molts anys que m’acompanya una imatge de la Verge de Núria al coll, la meva protectora i amb Ella hem viscut situacions complicades a la muntanya, però de moment aquí estem.

La pujada en la que m’he sentit mes buit pujant a la Pica va ser el 3-11-2018. Aquell dia no vaig fer cim i recordo haver-lo viscut com un autèntic calvari. No hi havia ningú, estava completament sol. Era de nit, havia sortir del refugi de Vallferrera i pujava amb la intenció de fer cim, però quan vaig arribar a la zona dels estanys em vaig començar a trobar molt malament, no sabia què em passava. No era jo, no sabia que li passava al meu cos, mai no havia tingut aquelles sensacions: boca seca, molt fred, tremolors, sensació de caure desmaiat… per uns moments vaig pensar que era la meva hora i que no en baixaria, que ja em trobarien a la primavera. Amb dificultats per seguir, vaig arribar a una petita cabanya de pedra que hi ha entre el primer estany i el segon. Reconec que vaig passar uns moments de molta por, però allà dins la cabanya em vaig refer: canvi de roba, hidratació, menjar.. i després d’estar una estona amb les cames amunt, a fora va començar a clarejar. Llavors em vaig veure capaç de baixar fins a la Molinassa on t’hi vaig trobar. Aquell dia la Pica em va donar una lliçó de vida i l’intent fallit em va fer veure que alguna cosa no funcionava bé. Després, quan ho analitzes fredament a casa, et fas tot tips de proves mèdiques i no et troben res, és quan t’adones que moltes vegades oblidem treballar coses que tenen tanta o més importància que la part física: la part mental i emocional.

Tens fotos arxivades de totes les ascensions?

Me’n falten algunes de les primeres, que va ser quan començava a fer muntanya amb el meu germà Joan. Amb ell gairebé mai dúiem màquina de fotos ja que el meu germà no era massa de fotografies. De la meva època més bona de corredor de muntanya, entre els anys 2004 i 2006 també me’n falten algunes, a la col·lecció. En aquelles ascensions, durant l’estiu, no portava res de res; ni mòbil ni menjar ni aigua. Pujar i baixar i a vegades a dinar a Vic i tot. Llavors va ser quan vaig pensar que ho havia d’anar enregistrant, ni que fos amb una simple fotografia. L’any que he fet més ascensions n’han set nou però després pot ser que a l’any següent només la pugi tres vegades; tot depèn del que faci durant l’estiu, de si tinc alguna expedició o no. I torno a repetir-te que amb les ascensions no vull demostrar res a ningú. Senzillament ho faig perquè estimo aquesta muntanya amb bogeria i aquí hi he viscut alguns dels millors moments de la meva vida. A part d’això, cal dir que visito la Vallferrera des de molt petit i tinc una estimació molt especial per tota la vall i tota la seva gent.

Que opines de la gent que puja les muntanyes corrent on l’objectiu es pujar-hi el més ràpid possible?

Cadascú puja la muntanya a la seva manera, uns més ràpids que d’altres però si que és cert que darrerament s’ha massificat massa de runners. Recordo fa quinze o vint anys que anaves a córrer a la muntanya i estaves pràcticament sòl. Però com he dit abans, avui dia la muntanya està de moda i tothom s’hi veu amb cor. De fet, hi pots anar amb unes simples bambes o amb material que no és el més adequat, però llavors passa el que passa. L’única cosa que demando és que es respecti l’entorn natural: tirar deixalles, cridar… Sempre dic que la natura no ens necessita, però nosaltres a ella sí. A més, quan es parla de respecte, això també inclou solidaritat cap a l’altra gent, cosa que molta gent no té. La muntanya i el muntanyisme des de sempre s’ha relacionat amb aprendre i aplicar els valors més importants de la vida i cal seguir així, no es pot perdre mai aquesta filosofia de vida; si no, ja no la faria tan especial.

Fas onejar mai la senyera al cim de la Pica? Creus que s’he de netejar la creu de tant en tant o deixar que les inclemències del temps ho facin? Has netejat alguna vegada el cim?

Alguna vegada l’he portat, sí, o hi he anat amb gent que l’ha fet onejar al vent un cop al cim, però gairebé mai la porto. Sóc dels que pensa que la senyera s’ha de portar al cor. En expedicions que he fet ho veig una mica diferent perquè saps que segurament el cim al que ets només hi seràs una vegada a la vida i llavors és quan vols immortalitzar aquell moment amb les quatre barres i tenir-ne un gran record. Sóc partidari de que a la muntanya no hi poden haver deixalles i això també inclou el cim. Tot el que es puja s’ha de baixar. A finals de Juliol de l’any 2018 hi havia moltes deixalles a dalt al cim i vaig decidir que s’havia de fer una neteja general. Sé i sóc conscient que no sóc ningú per decidir-ho però per civisme i ètica vaig pensar que s’havia de fer. Em dolia veure el cim d’aquella manera, així que el dissabte 25 d’agost hi pujava a última hora de la tarda per baixar-ne les deixalles: samarretes, una bamba, ànecs de plàstic, cintes, brides, piles, plàstics, vidres, clauers, banderes, fins i tot uns calçotets… en total 4 kg de porqueria. Tot i així no vaig poder treure algunes coses de la creu, com ara cadenats o cadenes, que ja em diràs què hi han de fer allà dalt…

Ho vaig fer públic per instagram i facebook sense amagar-me ni penedir-me de res. Com he dit, crec que va ser una bona obra, si més no era la meva intenció, d’estimació cap a la muntanya, i sempre he dit i diré que respecto tothom que hi havia deixat algun objecte dels que vaig treure. El fet ràpidament es va escampar per les xarxes socials amb fotos i molts comentaris. Els vaig llegir tots, els que m’havien donat suport, que eren un 90% i vaig intentar comprendre els que ho veien com una falta de respecte. Mai vaig voler ofendre a ningú però la meva filosofia de muntanya és que aquesta ha d’estar neta, per tant, mentre pugui continuaré recollint deixalles. Des d’aquí donar les gràcies a tots els que em vàreu donar suport i estimeu la muntanya i també a tots els responsables del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Sempre que hi has acompanyat a algú per primera vegada heu fet cim?

Puc dir, i satisfet, que si. De fet, sortint de la Molinassa, veient el pas que porta i havent decidit per la ruta que pujarem, ja sé més o menys l’hora que arribarem al cim, si no surt cap imprevist pel mig. Em puc equivocar de poca estona. Tot i així cada persona és diferent i els que veig que més els hi costa d’arribar, intento sempre ajudar-los amb el que puc, sobretot anímicament, que és el que més necessiten. Inclús anant sol, sovint baixant de cim per la tartera de Sotllo a les 8’30am, és quan em trobo moltes persones que et pregunten si falta molt per arribar al cim. És gent que no pot, que veus que pateixen i procuro animar-los si veig que tenen possibilitats d’arribar. A la muntanya sempre he sentit a dir que s’han de tenir en compte tres coses i és del tot cert: les cames ( ja que després de pujar falta baixar ), el rellotge i el cel.

Malgrat l’has pujat tantes vegades, cada ascensió que assoleixes és una satisfacció?

Sempre que s’arriba a un cim, sigui el que sigui, o siguin les vegades que siguin les que hi hagis pujat, no deixa de ser una satisfacció personal. Cada ascensió és diferent, totes tenen el seu encant; el que veus, el seu color, la seva olor.. totes tenen alguna cosa especial. A més, amb els anys et vas adonant que les muntanyes cada vegada es veuen més amunt. Elles sempre són al mateix lloc, es clar, esperant que les pugis o no, la decisió és teva. Som les persones les que canviem, i tot i que a vegades a un mateix li costa d’anar acceptant les coses, s’ha de ser conscient que arribarà un dia que ja no podrem pujar-les. Es tracta d’aprendre a viure i a gaudir cada moment perquè no sabem si demà hi serem o no. De ben segur que gaudim de la vida perquè sabem que ens hem que morir.

Quan assoleixis l’ascensió 100 pensesfer quelcom d’especial?

Primer de tot dir-te que a dia d’avui, tot i que queda molt poc, no sé quan faré aquesta ascensió perquè crec que seria més autèntic fer-la a l’hivern però encara ho he de decidir. I en segon lloc, així com al Puigmal vàrem fer una gran celebració amb el meu germà i un grup d’amics, crec que a la Pica serà una cosa més discreta. En tinc prou amb la companyia d’un grup de persones que m’estimo i que sempre m’han fet costat. Que ells hi puguin ser aquell dia, ja en tinc ben prou. Això si, segur que baixant farem un bon dinar a l’Hotel Vallferrera, que s’hi menja divinament. El Sisco fa uns plats exquisits!!!

Has vist molts animals quan hi puges?

Evidentment el què més he vist són els isards, que per mi són els animals autòctons que representen el Pirineu.  A diferència de la Vall de Nuria, aquí la rupicapra rupicapra és més difícil de veure i per tan d’apropar-se-li. Escarmentats de caçadors que no sé què hi troben a matar un animal indefens, es deixen veure poc a la ruta normal de la Pica d’Estats, a no ser que pugis per una ruta alternativa o siguis el primer de pujar-hi i no hi hagin tendes acampades als estanys. Els isards, junt amb els senglars, m’han donat més d’un ensurt quan he pujat de nit i de sobte veus uns ulls brillants que et miren i que s’esfumen ràpid entre la muntanya. També he pogut observar els cabirols, les àligues, els voltors, els trencalossos, els corbs i les gralles. Ah! I no em vull descuidar del cercavores, que és un ocell preciós que freqüenta el cim de la Pica. En moltes ascensions ha estat l’únic testimoni del meu cim i s’ha esperat que marxi per veure si ha caigut alguna engruna, per fer l’àpat del dia.

Que opines de la reintroducció de l’os? Has pensat mai que segons per quina ruta puges a la Pica durant la tardor t’el pots trobar?

Per veure o trobar-te l’ós has d’estar tocat per la mà de Déu! L’animal que tantes preguntes i dubtes desperta entre gent del poble i ramaders de la vall..

I per què no hi ha de ser? Jo et diré clarament que sí. Tots els animals tenen dret a viure i tots sabem que el pitjor animal és l’home. Cal recordar que l’ós ja havia habitat al Pirineu, per tant té tot el dret a continuar vivint-hi. Quant a la part ramadera, entenc que alguna vegada ha fet mal però són comptades vegades. A partir d’aquí es tracta de compensar el mal que pugui fer. Crec que és només qüestió d’entendre’s bé i deixar de banda els interessos polítics.

I pel que fa a si me’l trobaré o no, sé que a la ruta de la Pica és pràcticament impossible, és una zona molt freqüentada i això vol dir que no és el terreny que ell prefereix. Sé altres llocs a prop de la Pica amb més possibilitats de que un dia tingui sort i el pugui veure però, com he dit, és molt i molt difícil. Tampoc és una cosa que m’obsessioni però si un dia me’l trobo, que m’encantaria, que sigui de lluny, sense cadells i sense estar ferit, això sí.

Quantes creus has conegut?

Totes les ascensions que he fet, sempre han sigut amb la creu actual, la que va ser instal·lada el juny de 1994. Sincerament l’altre creu jo no la recordo al cim. Hi ha gent que està en contra de que hi hagi creus als cims però és un tema que no vull tocar. El que penso moltes vegades és com devia ser la primera ascensió a la Pica d’Estats, estadísticament feta per el Henry Russell i el Jean-Jacques Denjean l’any 1864. No em vull ni imaginar el que es devien trobar i en quines condicions ho van fer. Per treure’s el barret.

I permet-me, per acabar, donar les gràcies a tota la gent que m’ha acompanyat de la manera que sigui, de pensament o físicament a totes les ascensions que he fet i faré a la Pica d’Estats, aquesta muntanya que tant estimo i que tants bons moments m’ha fet viure fins al dia d’avui.

També molt agraït a la meva família, als amics, a l’Hotel Vallferrera, a la gent d’Àreu i de tota la Vallferrera, però molt especialment a l’amic Joan Jubany i Lladós, amb qui he compartit moments inoblidables i que continua sempre present dins meu.